ACTIVISTA: GENÍS SEGARRA
Nat 22. Set_ 04. Jordi Oliveras
Com totes les persones amb idees pròpies que no ho oculten, en Genís Segarra –50% del grup Astrud i del segell Austrohúngaro i ideòleg del col.lectiu que portava aquest nom- té partidaris molt partidaris i detractors molt detractors. El meu adjectiu em delata: jo estic més proper dels primers que dels segons.
“A casa meva hi havia ordinadors des de petit. La meva mare es dedicava a la pedagogia i estava pel tema. Van passar ordinadors des dels primers. Els ordinadors van ser per mi com la tele”. Va venir a estudiar a Barcelona el 89 amb un Macintosh i un sàmpler, que al llarg de cinc anys va anar carregant amb una extensíssima llibreria de sons que va robar dels discos que passaven per les seves mans.
Inventa el concepte “austrohúngaro”. “Era una paraula fetitxe que Berlanga feia servir a totes les seves pel.lícules i que m’agrada per què no vol dir res i no ajuda a classificar. Era una època en que les idees no tenien forma, recollia sons sense cap voluntat musical definida”. El 95 coneix al Manolo, que vol fer cançons. Comença a descobrir com utilitzar la seva llibreria de sons per posar banda sonora a les seves idees, per fer les cançons d’Astrud. Un cop trobat el mètode o el truco, contribueix a realitzar les idees d’altres amics i amigues.
El 97 surt el primer single d’Astrud i el recopilatori “Lujo y miseria” on es recull part de totes aquestes idees musicals cristalitzades: LES BISCUITS SALÉES, HIDROGENESSE,…
“Ningú necessita saber fer anar un aparell. Mai s’ens va ocórrer assajar ni aprendre a tocar instruments. La nostra obsessió era dur a terme les idees. Combinàvem gent amb idees amb gent amb coneixement amb gent amb ambicions.
Érem vuit amics que passàvem el nostre oci baixant junts per les Rambles. Entrant pels carrers laterals sense quedar-nos enlloc. Tornant a pujar. i acomiadant-nos. Ens avorríem. Austrohúngaro va ser la reacció a aquest avorriment.”
Així, aquest grup teníeu en comú una actitud crítica i qüestionadora?
“Sí. Fins hi tot hi havia un grup amb 30 cançons on cada cançó era una burla o una sorna sobre alguna cosa. Sobre la música que posaven als locals indies, o sobre els dissenyadors que feien els flyers, o sobre els discjoqueis, o sobre Aramburu… era com una catarsi. L’oci que teníem com a “veinteañeros” a Barcelona, amb el nostre gust musical, era limitat. Totes les coses avorrides o lletges que ens havíem de trobar per força el cap de setmana anaven sortint en forma de cançons o amb les festes.”
No només fan música: el Manolo fa un fanzine, tenen una web rica, posen música a una pel.lícula.
“Sempre m’ha semblat igual d’important la música com el que l’envolta. La gent, quan dius això, pensa que parles de les camises que et poses o les portades dels discos, que siguin fotos de cartells de pel.lícules de l’Antonioni. No, no es tracta d’això. A mi m’agrada un grup quan llegeixes una entrevista, o els títols de les seves cançons, i tenen coses que no són música,… No només la imatge. Són les idees. Comunicar les idees, contagiar-les,… Al principi, tota aquesta cosa d’Austrohúngaro no eren ni tant sols grups, eren “hervideros” d’idees de les quals, algunes es portaven a terme musicalment. Si no podies portar-les a terme per massa ambicioses, amb explicar-les i posar-les en una web ja ni havia prou”
Repassem el món de la música alternativa.
“La premsa alternativa, la ràdio independent,… són de vomitar. Funcionen igual que les empreses capitalistes, només que amb un altre criteri estètic. Un criteri igual de tancat o més. És molt més depenent del que passa fora, de les modes. Al final la cosa alternativa i independent és molt més esclava que el mercat normal. Si les 10000 persones que compren aquests discos, estan comprant el disc de MUM, i fas un disc com MUM, funciona. No el fas, i et diuen que l’any que bé. Això no és llibertat artística i totes aquestes coses.
No puc suportar les revistes alternatives, quan tots els discos que es comenten són els discos que estan anunciats. Ningú s’escapa d’aquesta regla. Si jo tingués 15 milions de pessetes, surto a totes les portades d’aquest mes sense haver gravat un disc. L’únic que podria impedir-ho és aquest criteri estètic, de dioses del olimpo que saben el que està bé i el que està malament, que és seguir la moda sense criteri. Això no és premsa alternativa.”
I la ciutat on vivim,…
“Detesto la ciutat. M’ho passo molt millor a altres ciutats. Quan vaig arribar aquí, el primer que vaig veure és allò de “Som 6 milions”. Tota aquesta propaganda ciutadana, tant si la fan els convergents com els socialistes de crear aquesta sensació i orgull de “sóc barceloní”, em fan fàstic. És com les manis contra la guerra. En el fons la gent hi va per sentir-se ciutat. És igual la guerra que el 92. Mediàticament funcionaven de la mateixa manera. Despertar l’orgull de ser barceloní. El Fòrum no funciona per què no l’han fet al centre i l’han fet de pago. Com que fan pagar, et converteixen en client. Quan en les anterior ocasions ens havien fet creure que ho fèiem tot entre tots.
Vas a Madrid i es mouen diners. Per estar allí, la gent sap que ha de vendre i comprar. Aquí tot és més burocràtic. La gent no es belluga de la seva cadira. Acaba essent així tot, fins i tot el Sónar, que es suposa una cosa molt viva.”
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.