Nat 13. Oct_03. Jordi Oliveras
En Lluis Cabrera, director fundador del Taller de Músics és un personatge polièdric. Ens podem espantar per cert desordre en el seu discurs i a l’hora sentir-nos seduits per la seva simpatia. El podem trobar amb posicions molt de tocar de peus a terra, inclús conservadores i, al mateix temps, defensant amb convicció ideals anarquistes i revolucionaris. No obstant, ell deu portar bé les seves contradiccions per què els resultats del seu treball són clars. No hi ha dubte que el pès de la seva acció en la vida musical de la ciutat és altíssim i valuós. A l’entorn de les seves actuacions han près forma molts projectes en relació al jazz, al flamenc -crec que podem afirmar tranquilament que es parla de la pedrera flamenca catalana gràcies a ell- i a les músiques mes experimentals. També ha estat present o proper a totes les iniciatives organitzatives del sector musical que s’han dut a terme. Tot un activista.
Vaig arribar a Barcelona, a Nou Barris, l’any 64. Tenia nou anys. I als 14 ja vaig participar en la fundació de la Peña Cultural Flamenca Enrique Morente, que va ser una penya efímera, perquè vem decidir resistirnos a crear guetos, ja que les llibertats s’estaven desenvolupant. Aquella penya va tenir una incidència molt forta en totes les lluites veinals del barri. No era una penya apolítica com ho eren altres. Erem claríssimament antifranquistes. Un grup de gent molt, molt jove, al costat de vells llibertaris. Va ser la meva universitat. Vaig aprendre molt d’aquests vells llibertaris. Després vam participar en tirar la planta asfàltica. Per aconseguir l’Ateneu Popular Nou Barris. I vam organitzar les “30 hores de música”, reivindicant-lo. Allà vaig conèixer els músics amb qui després vaig conectar per muntar el Taller de Músics, el 79. El Taller neix d’una barreja de gent. Fernando i jo no erem musics, la resta sí. Era gent de tot arreu. Un xilè, un alemany, un iugoslau, un japonès, un argentí, un peruà,… També hi havia catalans, es clar. La gent que estava disponible en aquell moment per fer classes, era gent aglutinada pel jazz com a mitjà d’expressió, però amb la seva cultura pròpia. El jazz no era una finalitat, sinó una espècie d’esperanto que ens donava un llenguatge comú. El fet que no fóssim tancats i rígids va ser la clau de la consolidació posterior del Taller. L’any 83 arriba Ze Eduardo i codifica mes el programa, però sempre va quedar la solera del principi, de la diversitat, de la pluralitat d’opinions.
Hi ha qui diu que alguns músics sortien massa encarcarats del Taller. Com lliga amb aquesta idea de diversitat?
Això va ser una època. Hi havia un moment en que aquesta obertura i manca de criteri comú era massa hippy. Els estudiants exigien una mica d’ordre i disciplina. I aquesta disciplina, jo crec que la va posar Ze Eduardo. Els anys que ell va estar, fins els 90, sí que van sortir una sèrie de músics de la escola que es semblaven molt. Però posteriorment d’allà ha sortit molta gent que al arribar als 35-40 anys, han volgut que la seva música faci olor a ells mateixos. La qüestió artística és un tema que cada u ha de madurar i veure d’on treu les seves fonts d’inspiració particulars. Això ho ha de veure un individualment.
Si parlem d’artistes el que la gent ha de fer és coneixer-se. Als Seminaris Internacionals que hem organitzat des del 79 i que continuem fent, han tingut l’oportunitat de trobar-se artistes de cultures molt diferents. Surten coses no pensades premeditadament, sinó de forma natural. El que busquem és passar-ho bé i no avorrir-nos. Ens hem emborratxat, hem fet el gamberro,… Menjant, no complint horaris,… Així és com surten les coses. El flamenc, el jazz, la música del planeta, els hindús, dona igual,… “Fluyen los vasos comunicantes” que en dic jo, i a partir d’aquí la influència ja és clara. Al darrer disc del Morente hi ha coses que ja van sortir el 89. En un seminari a Bagur. Allà coincidien grups de pakistanís, xinesos,… D’allà surten coses que fa el Morente ara. Surten coses que queden emmagatzemades a la memòria del teu ordinador i poden sortir anys mes tard. Parlem d’una forma de mestissatge mes natural.
Com veus la ciutat musicalment?
Hi ha gent jove per tot arreu. Hi ha música jove, com clandestina, que no s’anuncia. 08001, Ojos de Brujo, Cheb Balowsky, Macaco,… Són joves i no volen caure en aquest tipus de funcionariat. Per què el jazz ja és com la música clàssica. La ràdio seria una peça fonamental per donar a conèixer tot això. Les emisores no hi donen prou sortida.
Parlem sobre la relació dels músics amb els diners. A un intèrpret que no aspira a viure de la seva pròpia música, si està en el cercle adient, el poden trucar de diferents llocs i trobar feina. Ara bé, el que té inquietuds creatives, inquietuds artístiques per dir la seva. Aquest ho té pelut. Dependrà de moltíssimes coses. D’uns musics que vulguin i combreguin d’aquestes idees. Trobar músics que vagin a molts assajos sense cobrar és molt difícil. A no ser que siguin de l’altre sector, el que abans anomenava clandestí. Quan tu vols tirar endavant un projecte és molt complicat. I si tu tens al cap que vols viure d’això, necessites molts suports, dels amics de la gent que et coneix, de la gent que confia en tu, dels teus companys, companyes, el que sigui. Per què realment això significa una dedicació. L’artista ho té molt mes pelut fins que no trenca un sostre, arriba a vendre 25000 discos. Llavors, més o menys, ja s’en surt.
Acabem la conversa parlant de la irracionalitat en la persecució legal de l’intercanvi de música a través d’internet. No entenem per què no podem intercanviar a través d’internet quan tota la vida hem intercanviat discos. La conclusió, en boca de l’entrevistat, és clara: “Jordi Oliveras i Lluis Cabrera són uns delinqüents”.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.