31/10/2006
Ignasi Labastida: “Les possibilitats de la distribució musical a través d’internet”
Enric Pedascoll: “L’experiència de K-Industria”
Responsables de discogràfiques independents, músics interessats en l’autoedició.
<<De fet Creative Commons va néixer amb aquest objectiu: no podem canviar la llei, potser la canviarem a llarg plaç, però el que podem fer a hores d’ara és utilitzar-la. Agafem la llei de propietat intel·lectual, el copyright, els drets d’autor, i busquem algun sistema pel qual la gent que no es vulgui quedar tots els drets, que en vulgui cedir algun, ho pugui fer d’una manera legal. Aquesta va ser la idea amb la qual va néixer Creative Commons i el projecte de les llicències que ara circula per tot el món. El que pretenem és que els autors o els titulars dels drets puguin gestionar-los d’una manera flexible.>>
Aquest acte és un esmorzar i no un dinar. Els dinars són espais divagants, per parlar de tot en general, i els esmorzars són per anar amb una llisteta de coses i anar per feina. No és que vulguem estressar ningú, ja ho heu vist, però si que és la voluntat d’aquests esmorzars –i en muntarem cinc aquest any i si tot va bé seguirem esmorzant- sortir amb idees concretes, treballar amb un temps determinat, saber quan acabem i després poder fer el que ens toqui.
Per aconseguir això tenim un pla una mica germànica. Hi haurà dues intervencions a cada esmorzar, una de més generalista i una de més concreta. Avui qui parlarà més generalment serà Ignasi Labastida, responsable de Creative Commons a Espanya i a Catalunya, i per parlar d’una experiència més concreta hi ha l’Enric Pedascoll, de K-Indústria, que ve amb l’Albert que treballa amb ell.
Parlaran primer l’Ignasi i després l’Enric, i tindrem un quart d’hora per fer-los preguntes. Més que un gran debat –acabarem a les 11.30- el que volem és que les intervencions de tots plegats siguin força concretes. Al final de la sessió us faré cinc cèntims de què és això de l’Observatori.
La millor manera és començar. En algun moment farem una segona ronda de sol·licituds per beure i menjar.
IGNASI LABASTIDA
Agrair en primer lloc a l’Observatori l’oportunitat de trobar-nos. A mi el que m’interessa d’aquestes trobades no és el que puc explicar jo sinó què us interessa a vosaltres. Des del punt de vista d’un col·lectiu com Creative Commons, des d’una associació, ens interessa l’opinió dels autors, dels artistes, quines eines legals necessiten per difondre la seva música. De fet Creative Commons va néixer amb aquest objectiu: no podem canviar la llei, potser la canviarem a llarg plaç, però el que podem fer a hores d’ara és utilitzar-la. Agafem la llei de propietat intel·lectual, el copyright, els drets d’autor, i busquem algun sistema pel qual la gent que no es vulgui quedar tots els drets, que en vulgui cedir algun, ho pugui fer d’una manera legal. Aquesta va ser la idea amb la qual va néixer Creative Commons i el projecte de les llicències que ara circula per tot el món. El que pretenem és que els autors o els titulars dels drets puguin gestionar-los d’una manera flexible. No faré la gran disquisició sobre la llei, sobre els drets… No sóc advocat, sóc físic, ficat en aquests embolats de la propietat intel·lectual, però si després algú vol que incidim en algun aspecte més legal, n’he après motl durant aquests anys i em podré defensar, i si hi ha algun advocat per aquí m’ajudarà.
Nosaltres el que pretenem, i crec que és molt important, és que quan accedim a un contingut a la xarxa, tinguem alguna cosa més que això. Moltes vegades ens trobem un contingut però no sabem què podem fer-ne. Per exemple em trobo un mp3 i no sé què en puc fer, no em diu res. La gent entén que si no diu res, el pot agafar i llestos. Però és tot el contrari. La llei diu que si no diu res té tots els drets reservats, no pots fer res. Has de demanar permís per tot. Amb les llicències el que es pretenia era dir des del principi què se cedeix, posarem unes normes a priori. Tu tens unes normes que et marquen què pots fer i què no. I el que pots fer en quines concidions ho pots fer, què requereix l’autor. Això ens permet crear buscadors no només per tema o paraula clau sinó que filtri per accessos, per permisos. Ara ja podem buscar materials que ens permetin distribuir-los, copiar-los, vendre’ls, que ens permetin usar-los en una comunicació pública…
Però a més, i això és molt important i des de Creative Commons hi vam posar molts esforçs, que permeti compartir-los i crear noves obres. La majoria de llicències de Creative Commons i del copyleft permeten fer noves creacions. Poder crear comunitats, és la manera de crear comunitats com el CD que us ensenyo, que neix d’un concurs. Es va distribuir un CD amb la revista Enderrock i al cap d’uns mesos va sorgir la idea de fer un concurs de remescles d’aquesta música. Hi havia 16 títols, i el que es volia es que la gent agafés fragments i fes noves cançons a partir de les originals. D’aquí en va sorgir un altre concurs i un altre CD, i ara ja és una comunitat que funciona a la xarxa, on hi ha gent que crea a partir d’altres obres. La gràcia és que et diu de quines obres s’ha nodrit, sabem quins samplers s’han utilitzat, etc. i també sabem on va, hi ha tota una comunitat de creadors…
Una de les coses que també m’agrada aclarir en aquestes trobades és: molt bé, he decidit usar sistemes d’aquests per arribar a la gent, però on m’he de registrar, hi ha algun lloc específic? La resposta seria que no, el sistema de registre és el mateix que es faria servir pels sistemes de difusió convencionals. Qui vulgui pot anar al registre de la propietat intel·lectual, o enviar-se correu certificat, amb sobres tancats, per demostar l’autoria, però la llei també diu que no és obligatori registrar l’obra enlloc. Creative Commons no facilita el registre sinó llocs on difondre l’obra. Una altra pregunta típica és què em costa utilitzar aquestes llicències? És gratuït, qualsevol pot entrar i fer ús de la llicència. De fet l’únic que estàs oferint és un contracte a la gent, unes condicions d’ús del teu material. Actualment les llicències estàndar són 6, i cadascú tria les que vol… La gent que ve del software lliure critica Creative Commons per no usar una sola llicència, la que permet usar el material i comercialitzar-lo. Parlant amb artitstes, etc, i veient la situació actual, Creative Commons va veure que no era el moment de posar una sola llicència que permetés a qualsevol comercialitzar aquella obra. Potser d’aquí un temps sí. Però actualment aquest dret, el dret de comercialització ni estem preparats ni els autors vulgui. Alguna gent ho fa. Hi ha gent que es reserva l’ús no comercial, són llicències no exclusives. Amb els Blackbyrds de Valladolid doncs ells poden vendre el CD però jo puc fer servir la seva música per crear noves cançons, com l’altre CD que us estic passant, però el que no puc és vendre-li ara a l’Enric per 10euros.
Una altra cosa és el tema dels formats: les llicències van néixer a l’àmbit digital però avui en dia es fan servir en qualsevol format: cd, paper, tots els tradicionals. En el món digital les llicències tenen una triple lectura, la que tothom pot entendre, està resumida en unes icones, després hi ha el nivell pels advocats, i finalment la que poden entendre les màquines. Portem anys parlant de la web semàntica, de la web 2.0, etc. Doncs bé, aquí l’imporant és que quan posem algun material a la xarxa estigui ben etiquetat, perquè tenim tal quanitat d’informació a la web que no sabríem com trobar res. I no només buscar per temàtiques clau sinó per accessos. Cal perdre 5 minuts a veure el codi de la llicència, perquè llavors es pot buscar per “cerca avançada” a buscadors com Google o Yahoo, i allà cercar materials que em permetin fer un ús comercial, o una creació derivada… I ens trobarem plug-ins pels navegadors que permeten que, sense haver de buscar-les, ja t’apareguin les condicions d’ús, les icones. Poc a poc anirem veient com la xarxa va canviant. De fet ja ho veiem amb Myspace, etc. que juguen amb això, amb etiquetar bé els materials.
Amb el tema musical, podem veure que ja fa temps que, abans de les llicències, hi havia gent que no volia fer servir els canals tradicionals de difusió, i es trobaven amb diversos problemes, per exemple amb una cosa anomenada entitats de gestió. Què passa amb les entitats de gestió? Molta gent pregunta si pot utilitzar les llicències i estar en una entitat de gestió alhora? La meva resposta és “No m’ho preguntis a mi, pregunta-li a la teva entitat de gestió”. Normalment a una entitat li cedeixes tots els drets, i en exclusiva, per tant és difícil fer servir aquests altres sistemes. Considero que el més important és que la gent que està dins d’aquestes entitats puguin començar a exigir des de dins noves vides de discussió.
Quan vam decidir treure aquest CD de remescles vam tenir molts problemes, perquè els grups tenien els drets a les entitats. Us passo el cd a veure si trobeu el truc de com ho vam fer. No és més que intentar ser creatius i utilitzar la llei. Als EUA la cosa és diferent, i és més fàcil, una cosa senzilla com un autor que decideix que una de les seves obres no la vol cedir a una entitat de gestió. Decideix que vol seguir guanyant certs diners des del punt de vista tradicional, però he decidit que una creació la vull oferir amb unes condicions molt més obertes perquè sí, perquè em donarà a conèixer, perquè és una manera de fomentar la lectura… Això aquí és molt difícil.
He estat a Madrid parlant amb gent de NetLabels, que és una altra manera d’accedir a tota una sèrie de creadors que comencen, i es troben amb el mateix problema: la comercialització. En principi, la gent entén que difondre a la web és decidir que tot és gratis, i això és una cosa que cal anar canviant. No tot és gratis, l’accés a un determinat contingut pot ser de pagament. Ara bé, el que és interessant és que un cop hagis pagat se t’ofereixi alguna cosa més que no sigui la música. Molts dels NetLabels t’ofereixen una llicència, que no permet l’ús comercial, però si copiar el cd i donar-lo a un amic, usar-lo en una escola… Però quan ho vull posar en un spot o una peli, treure’n un profit comercial, negocio una llicència extra, amb la discogràfica o l’autor o el que sigui. Cap aquí és com van les coses respecte a la distribució d’aquests segells. Han vist que el sistema de bona fe, de rebre donatius, no funcionava. Altra gent posava ènfasi en el tema més filosòfic, ètic, de l’accés a quanta més gent millor.
El meu punt de vista és que estem en un punt de vista força inicial, que ara hi ha força vies de negoci, i hi haurà gent que s’enganxarà els dits i qui es forrarà…
Sobre les propostes concretes que deies, una primera, per l’Administració: s’ha de començar a mirar la llei de drets d’autor, a adaptar-la a la realitat actual. A nivell tecnològic hi ha hagut un salt. S’ha intentat posar un pedaç ara al juliol però els mateixos legisladors i polítics han dit que caldria pensar en una reforma seriosa de la llei i no només en pedaços.
Una forma de difondre? Doncs el que ja hem dit, no només accedir a un contingut sinó també a un ús, pels quals ens donen autorització.
I per la gent que difon cultura, que sàpiguen que el cd de pop i folk està sonant a Polònia, a Brasil. A Polònia els encanta Conxita, i a la propera trobada internacional de Creative Commons s’estan plantejant portar-los. Al Brasil la gent està mesclant la música… O sigui que és un sistema d’arribar a una sèrie de gent sense plantejar-se la possibilitat de distribuir allà.
Després ja seguirem parlant…
JO.:n comentari concret per l’Ignasi? Aclariments?
-Has comentat que hi havia 6 tipus de llicència…
-IL: És obligatori reconèixer l’autoria, hi ha els drets morals… Les llicències són d’explotació, reproducció, distribució, comunicació pública i transformació, i pots posar restriccions en la no comercialització i en l’obra derivada. Mesclant aquests 4 conceptes surten els 6 tipus.
– Les entitats de gestió s’estan adaptant a aquests nous canvis?
-IL: Jo crec que el futur no és tan accedir com permetre, molts dels portals només dan accés, i la gent no sap massa què fer. Sobre les entitats de gestió, són els seus socis els que haurien d’exigir més flexibilitat. De fet, n’hi ha d’europees que estan treballant amb projectes de Creative Commons per fer que les llicències s’adaptin a les seves necessitats, i si fa falta crear-ne de noves, per tal que els socis puguin veure les seves necessitats cobertes…
IO CASINO:
IL: Creative Commons no fa d’entitat de gestió, de fet utilitza la propietat intel·lectual, el copyright… Les entitats de gestió no són el nostre enemic, ni nosaltres el seu. De fet hi ha alguna entitat europea que diu que el seu objectiu és destruir el projecte local de Creative Commons. De moment el projecte local segueix viu. Doncs bé, jo crec que es pot treballar conjuntament, com a eina per gestionar els drets és bona. I també caldria tenir una bona eina de control d’aquestes entitats de gestió. A França ho han intentat, i el cap d’aquesta comissió deia que era impossible, i que si no rebien més ajuda ell no es veia capaç de controlar-ho…
PETE THOMPSON: I vostè amb què es guanya la vida?
IL: Jo a la UB, amb un projecte que volia que els materials que creen els professors fossin accessibles i que els autors veiessin reconeguts els seus drets. I per això em vaig acostar a la gent de Creative Commons. De fet la meva universitat està oferint continguts accessibles, ja. Treballo al Programa de Millora i Innovació Docent de la UB. I potser d’aquí un temps a l’Oficina de Gestió del Coneixement.
MAX SUNYER: No serà un problema d’informació? L’autor va a les entitats a cegues. L’autor no sap com accedir a aquesta informació.
IL: És fonamental, hi ha molta manca d’informació.
(pausa per una nova ronda de cafès i aigües)
JO: Té la paraula l’Enric Pedascoll, a qui hem demanat com s’ha muntat a K-Indústria el salt a distribuir per internet
ENRIC PEDASCOLL: Gràcies a l’Observatori i a tots per aquesta oportunitat. Nosaltres venim del món tradicional, però tenim un gran respecte per les llicències lliures, el moviment copyleft i aquestes noves alternatives que s’obren. La problemàtica en què es va trobar una petita empresa que viu de difondre música per canals normals, que genera uns drets, que has de vendre a través de botigues normals, ens ha obligat a un replantejament del negoci. És evident que hi ha una gran crisi en el model de la indústria musical. Fins ara les companyies de discos complien una funció que en aquest moment ha canviat, ja no té res a veure amb el que era, el paternalisme de solucionar tots els problemes de l’artista, eren necessaris per què l’artista arribés al públic… Ara amb l’arribada d’internet i de les noves tecnologies totes aquestes barreres s’han trencat, i s’han creat uns models nous, als quals ens estem adaptant, i encara tardarem uns anys en estar normalitzats, en rebre compensacions econòmiques, en què la qualitat/preu sigui adequada, etc.
Nosaltres érem i som encara una companyia editora i distribuidora independent, que respectem la feina del músic, en col·laboració amb els autors, etc. Arriba un moment que la distribució en botigues va disminuïnt, i que l’espai físic que tenim disponible en la botiga habitual que antigament era prescriptora, a la qual anàvem a comprar els discos, està passant per una crisi molt gran, no compra discos, moltes tanquen, altres es reconverteixen en venedors de merchandising… i es perd el teixit de botigues tan important per la cultura musical. I a l’hora creix la baixada de música lliure o no, per internet. És quan ens plantegem poder distribuir la nostra música en altres formats qu que no siguin ni cd ni vinil… Vam començar fa uns 3 anys, desconeixent força com ho havíem de digitalitzar, quines dades utilitzar, com protegir l’obra, però en vam anar aprenent, presentar l’obra, el marketing idoni per accedir a la promoció via internet…
Ara mateix el món digital és un símil del món físic. Al c/Tallers tens Castelló, Revolver, aprop tens la fnac, i cada lloc d’aquests està especialitzat en un nínxol de mercat. Al món digital ha passat més o menys el mateix, sobretot gràcies a l’aparició de l’iPod, i neix iTunes, botiga de referència de pagament, la més coneguda, i comencen a aparèixer noves botigues especialitzades.
Quina és la nostra tasca ara? Ens hem reconvertit i arribem a iTunes i a altres cadenes com Rapsody, Napster… Que s’han convertit a un món legal, per subscripció o per baixada directa… Igual que en el món físic.
Fins i tot hi ha combinació de punts físics on carregar la part digital. A Times Square de NY (Virgin Megastore) pots passar el codi de barres d’un disc i connectar l’iPod i comprar les cançons que vulguis a la mateix botiga, i endur-te-les al moment. Tot això veient el disc físicament.
Nosaltres com a petita companyia teníem el problema que tots coneixem iTunes, que sembla la gran panacea, però és difícil accedir-hi pels que som petits. És una estratègia per vendre iPods, i estaries a la cua… Igual que és difícil anar a vendre a la Fnac, pels requeriments que tenen. Nosaltres vam fer un acord amb un distribuidor mundial, The Orchard, i n’hi ha d’altres, que es dediquen a fer un tracte a un artista o segell i representen el teu catàleg per tot el món o per un territori concret, a la xarxa. I això és el més important, això ens ha donat molta força perquè ens permet estar còmodes en portals que van dirigits directament al públic concret.
I per últim dir que un altre dels grans problemes que hi ha a la xarxa és que hi és tot, ja no mires les pàgines grogues per un telèfon o una definició… Com et dones a conèixer com arstista o segell? És com trobar una agulla en un paller, cal saber què busques… La figura del prescriptor que hi havia a les botigues cal suplir-la, cal adaptar el marketing a través d’internet per donar-te a conèixer. Hi ha fenòmens comptats com Artik Monkeys o alguns de youtube… Però hi ha moltes coses a internet que ningú no sap com trobar. És molt imporant cuidar el marketing.
Hi ha SDAE, que és una distribuidora més, dins d’SGAE. Us passo amb l’Albert que treballa el dia a dia en marketing i col·locació de les cançons a la xarxa, i podrà aportar més coses.
ALBERT TORRES
Has fet una visió general, i hi ha coses en les quals no estic massa d’acord, però bé… Per començar, és cert que en el món digital l’estructura és semblant o la mateixa que la distribució física. Hi ha un segell que gestiona la feina de l’artista, la distribuidora, i les botigues digitals… Però hi ha un canvi radical, l’espai digital és il·limitat.
Nosaltres col·loquem la música a les botigues digitals. El procediment és molt ràpid: passem la música a un format mare, perquè no perdi qualitat al traspassar-lo, i es codifiquen totes les dades del label copy: ICRC, autor, segell… totes les dades que et permeten, quan surti a la botiga digital, veure tota la informació. Nosaltres facilitem aquesta tasca que per un artista o segell seria molt difícil de fer, per adaptar-ho a cada botiga. També parlem d’altres serveis, com les plataformes de mòbils, amb qui es treballa directament, i amb altres agregadors que fan marketing, com movilisto, etc. Ara tothom vol música, el tema dels mòbils és una eina més per generar diners. Fins ara les plataformes es limitaven a empreses multinacionals, però ara s’estan obrint, els mòbils comencen a tenir connexió a internet… Intentem moure’ns també cap a aquest espai.
PETE THOMPSON: El problema és com la gent s’assabenta dels artistes que hi ha, com ens promocionem?
AT: Fins ara només hi havia les multinacionals ficades a internet, les independents fins aquest any no s’hi han posat. Pel que fa al mòbil, tot va evolucionant. Abans eren politonos, ara tens música polifònica… Ara pots tenir tons reals. Cada cop hi ha més interactivitat entre l’aparell i les botigues digitals. Hi ha una experiència a Portugal entre Napster i Ericsson…
Cada cop s’obre més el mercat a nínxols concrets. Nosaltres, per exemple, tenim un catàleg de música basca, des de tradicional a rock radical. Tenim un acord amb una empresa que farà campanya amb aquesta música.
JORDI OLIVERAS
Hem estat parlant força de la idea del negoci, de la indústria de la música. Sobre la idea del CD que deia l’Ignasi abans, no creieu que totes aquestes noves possibilitats forcen a un cert canvi sobre com pensem la música? Molta més gent té la possibilitat de fer música i donar-la a conèixer, pensar en creacions col·lectives. A banda de seguir amb la idea de l’autor i la seva obra, sembla que anem a una dissolució de les formes.
IL: Crec que dir que el món real i el digital són iguals és un error. En gran part es reprodueix, però les noves tecnologies ens permeten fer molt més, com les creacions col·lectives, que potser ara no se’ns acudeixen. Per exemple hi ha un col·lectiu andalús a qui ara Nokia ha demanat una llicència per fer ús comercial de la seva música. Hi pots accedir lliurement, i si vols negocies un altre ús. És important que els creatius que busquen nous talents sàpiguen on buscar… Han de saber que hi ha noves portes. Cal tenir llocs de referència, sinó busques al google i et perds. Si esculls bé la música et convertiràs en un referent…
JOSEP GÓMEZ: podem caure en una ingenuïtat, creure que eines alternatives com MySpace, ho són realment, quan en realitat pertany a Murdoch… Compte que se’ns pot girar en contra nostra.
…
MAX SUNYER: Jo el que veig és que el món digital hi passa el mateix que en el real: hi ha llistes d’èxits, hi ha publicitat que has de pagar… Si que hi ha diferències, perquè pots arribar a més gent si penges la teva música en una web. El nou model de negoci, dels mòbils, etc. reprodueix el que ja teníem. Potser hi haurà més oportunitats, sí.
EP: És veritat el que dius, però si busques a internet trobes el que vols. Quan ens arriben les liquidacions d’una companyia nostra amb producte nostre, sorprèn la quanitat de baixades i accessos de tot el món… llocs on no arribaries mai amb un disc físic, i menys amb certs artistes. Fins i tot música que ja no val la pena editar-la en suport CD, fons de catàleg que ja no es poden trobar…
MARTÍ PERRAMON: Cada cop es desvincula més el creador del receptor, es descontextualitza. Estem deixant de banda … Et pots comprar ara una cançó, ara l’obra, no ens explica què estem escoltant… Culturalment això cal qüestionar-s’ho, hem de veure cap on anem a parar.
ÒSCAR ABRIL ASCASO: M’agradaria preguntar a l’Ignasi quins problemes
Pete, quan abans li preguntaves com es guanyava la vida, en realitat el que volies saber era com te la podries guanyar tu, i em sembla una pregunta totalment legítima.
Els indicis apunten a creure que tant el consumidor com el creador sortiran guanyant amb aquests canvis. La gent que té 20 anys menys que jo consumeix molta més música que jo a la seva edat. Hi ha més accés a la cultura, i això és bo. De fet és un dret constitucional, com la vivenda.
Per una altra banda, pel músic, donar a conèixer la seva obra sempre és bo. En tot cas el que fa falta és crear canals pels quals aquest major accés a la teva música tingui resultats reals. I per mi això passa per enfortir els circuits de concerts. Ens hem de guanyar la vida fent música, no fent discos. Jo no comparteixo les teves pors apocalíptiques (a Josep Gómez)… [mal so].
Per suposat que fan falta intermediaris. Si internet és la gran biblioteca, ha d’augmentar el número de bibliotecaris, que et diguin on trobar un llibre.
[acaba gravació JOliveras]
En aquest sentit la web 2.0 facilitarà l’autogestió del consum.
JO: Ens allargarem 15 minuts més…
PACO SALAZAR: Per l’Ignasi: Si et baixes una cançó per 1euro l’autor cobra?
– Les botigues digitals liquiden a l’entitat de gestió.
MAX SUNYER: Hi ha un problema greu amb les lleis, amb les entitats de gestió i la redistribució dels beneficis a l’autor…
ENRIC PEDASCOLL: Cal que les lleis, l’administració, les entitats de gestió, s’adaptin més ràpidament a la realitat, i que l’administració recolzi digitalment les músiques locals.
ALBERT TORRES: Falta informació, perquè internet s’autorregula i troba canals per sortir-se’n, es reinventa constantment. El futur és intentar monitoritzar el tràfic PTP i que reverteixi als segells i als autors.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.