L’article desenvolupa el que va presentar Iris Verge al 22è Fòrum Indigestió
Aquest esdeveniment autogestionat resisteix com una iniciativa cultural àmpliament estimada localment i que pot servir d’exemple per una cultura més participativa i comunitària.
Els Països Catalans són tan amplis com variades són les propostes culturals que s’hi donen i, a vegades, resulta que un element que és clau per a la identitat territorial d’un grup de persones no es coneix ni a la vall del costat. Parlem de l’Aplec dels Ports, una iniciativa cultural comunitària, autogestionada i, ens atrevim a dir, històrica, ja que acaba de complir quaranta-cinc anys d’existència. A l’interior nord del País Valencià, hi trobem la comarca dels Ports, la qual es particularitza, com el seu nom indica, per les sinuoses carenes d’aquest massís muntanyenc.
Als Ports, cada infraestructura, servei i dret s’ha hagut de lluitar. Passant des de la qualitat de les carreteres, punt de connexió entre els pobles i les grans ciutats (i principals serveis), fins a la pervivència de les escoletes rurals dels seus pobles (element fonamental per fixar població) o la construcció d’heliports (que poden salvar vides), ja que l’hospital més proper està a més d’una hora en cotxe des de diferents punts de la comarca. Totes aquestes fites són fruit de les reivindicacions d’un poble que s’ha mantingut unit enfront de la desigualtat territorial que sempre ha discriminat les àrees rurals. Aquí, la despoblació provocada per les consecutives onades d’èxodes a la ciutat han pegat fort, molt fort. Des de 1900 (INE,1902) la població s’ha reduït un 72 % (segons el darrer padró publicat el passat 1 de gener de 2024) i fa que ara hi visquin 6.701 persones en tota la comarca.
Foto: Miguel Àngel Troncho
És d’aquí d’on sorgeix la voluntat de contraposar la nostàlgia i malenconia que acompanya, sempre, aquest drama col·lectiu de veure el poble cada vegada més buit. De veure com, d’any en any, es perden tradicions, coneixements, costums i lligams. D’aquí que l’Aplec dels Ports sigui, a més a més d’un espai de festa, celebració i rauxa, un lloc des d’on reivindicar la llengua, la cultura i el poder que pot tenir un territori que es converteix en comunitat.
Els orígens de l’Aplec es remunten en la necessitat d’autodeterminació política territorial després del règim franquista, sumada a la ja nomenada emigració comarcal. És d’aquesta manera com s’anava consolidant un sentiment de recuperació de la identitat de la comarca, així com de la seua llengua. Un estiu de 1977, coincideix un grup de joves de la zona amb Toni Mestre, que a més de ser periodista, era un amant de la cultura popular. Aquest últim explicà que al poble de Todolella s’havia ballat sempre una dansa tradicional molt particular, anomenada ‘la dansa guerrera’ i que feia anys que ja no es ballava. Aquest grupet de nois engrescats, va decidir-se per aprendre’n els passos i recuperar la indumentària tradicional, procés que va veure la seua presentació final l’estiu següent, el 1978, “sota l’atònita mirada de les autoritats municipals, militars i eclesiàstiques del moment” (Rafael Serret, 2016).
Amb l’excusa de la recuperació de la dansa, s’engegà una programació paral·lela, la qual constava de senyeres quadribarrades, passacarrers dels grallers, el grup de danses Alimara i tota la joventut d’una comarca unida va ajudar que es consolidara aquesta trobada de manera itinerant i que cada any l’acollira un petit poble dels Ports. Al 79, la trobada tingué lloc a Cinctorres i d’aquí, la roda es va anar fent més i més gran en cada edició, fins a arribar al punt de, fins i tot, massificació de l’esdeveniment quan el 1995 es varen comptabilitzar 17.000 assistents.
Aquesta roda està formada per la Todolella, Cinctorres, Villores, la Mata, Vilafranca, Herbers, Forcall, Portell, Morella, Sorita. Pobles que van dels 50 als 2000 habitants, que malgrat aquesta diferència de població, tenen un objectiu comú, el manteniment d’aquest sentiment de pertinença i reivindicació de la seua comarca. És un esdeveniment creat des del cor on respira un ambient de grup i germanor que et fa tornar.
Foto: Miguel Àngel Troncho
En l’actualitat, sembla que el nombre s’ha anat equilibrant més amb la capacitat del territori d’acollir l’esdeveniment, a l’hora que es mantenen intactes les ganes —tant dels més joves com dels més grans— de rebre cada penúltim cap de setmana de juliol a aplequers i aplequeres vingudes de tot arreu. Les propostes musicals, generalment en català, acompanyen tota una sèrie d’activitats familiars, passacarrers, fires de productes locals i xerrades sempre dedicades a visibilitzar les preocupacions de la població local.
L’any passat, per exemple, en la seua edició a Morella, es va fer especial incisió en la mancança de metges especialistes de l’hospital de referència i com això havia afectat molta gent (hi ha casos de gent amb certes malalties que s’ha hagut de mudar a Castelló per poder tenir accés a medicina especialitzada). Per a l’edició de 2024, celebrada a Sorita, s’ha reivindicat la unió entre pobles, ja que és la primera vegada que aquest esdeveniment s’organitza entre dos municipis, Sorita i Palanques, on viuen 120 i 36 persones respectivament. La reivindicació es fa en positiu, de com és la vida a aquesta zona i els aspectes que ens uneixen, el treball conjunt i la unió entre pobles.
El fet que s’entengui com una iniciativa que sorgeix del propi poble, on és aquest qui té la paraula i pren les decisions sobre la seua pròpia programació cultural, fa que tot el poble estigui implicat. I quan diem tot, diem tot. Donada la seua itinerància, l’Aplec tarda deu anys a tenir lloc en un mateix poble i quan el torn arriba, tot el poble s’organitza: la gent jove impulsa i lidera l’organització, de manera assembleària i democràtica, sempre en col·lectiu.
Foto: Miguel Àngel Troncho
Després apareix el suport de la resta de gent del poble, en forma de persones voluntàries que desinteressadament s’ofereixen per ajudar. L’organització és qui coordina aquest grup de persones per veure de quina manera pot ajudar cadascú. Es generen reunions veïnals perquè tot estiga controlat, ja que el volum de feina és considerable quan parlem de pobles d’entre 30 i 2000 habitants. Així doncs, en una edició habitual de l’Aplec, trobarem a homes i dones de 50 i 60 anys preparant entrepans i servint brou, altres de 30 i 40 servint begudes i venent tiquets i després les generacions més avançades, de 70 i fins i tot 80 que agranaran els carrers perquè cada matí el poble lluïsca net.
És curiós veure com petits municipis adapten tota la infraestructura per poder acollir aquest volum de persones i unes programacions tan extenses. Hi ha camps que es converteixen en escenaris, forns antics en sales d’exposicions, camps de futbol que ara són menjadors i fins i tot, pavellons municipals que són el centre de logística d’un esdeveniment d’aquestes característiques.
Emociona llegir el fragment en què Marisa Grifo, mestra jubilada que viu a La Mata, descriu aquesta passió col·lectiva i intergeneracional per l’Aplec:
“Com si es tractara d’una herència, l’organització d’un Aplec passa de pares a fills. Estimem i volem una comarca millor, i és això el que ensenyem als nostres fills. Precisament per aquesta raó, quan arriba el seu torn d’organitzar l’Aplec, mantenim aquella il·lusió amb què nosaltres l’organitzàrem ara ja fa més de 20 anys. Trobo gratificant veure com les noves generacions, que han mamat l’Aplec des de menuts, són ara capaces de dur-lo a terme. Amb l’orgull de veure’ls, els ajudem en tot el que podem. Aquells que el seu dia érem organitzadors, avui dia fem entrepans i servim beguda. Dins d’uns anys serem els encarregats de netejar o, simplement, de traure la cadira al carrer i observar el moviment de la gent, de ser testimonis del que tot un poble unit és capaç de fer i, sobretot, sentir orgull pel nostre poble. Així com nosaltres canviem, l’Aplec canvia.”
(Tena, V., & Carceller, K., 2018)
A més a més, hem d’entendre que l’Aplec és un espai de creació de lligam amb persones de la mateixa comarca però també, i no menys important, de la mateixa comarca amb altres territoris. Enfront de la dispersió rural, caracteritzada per la mancança d’espais de trobada territorial, aquesta iniciativa catalitza tota mena de vincles: l’amistat, el veïnatge i fins i tot l’amor, troben el seu lloc a l’Aplec.
Celia Antolín i Iñaki Aicart expliquen que “Les repercussions de l’Aplec en la nostra zona són moltes, ja que cada persona és un món, una història. S’han creat lligams d’amistat, s’han fet parelles, s’han intercanviat idees, vivències i problemàtiques comunes. Marieta (1961), per exemple, és de Morella i viu amb la seua parella a Pena-roja. M’envia entusiasmada el poema d’Estellés «Assumiràs la veu d’un poble» i m’escriu: “El Matarranya i els Ports […] comparteixen cultura, costums, paisatge, idiosincràsia, problemes […]. Els habitants ens coneixem i podem compartir màgicament eixe cap de setmana de l’Aplec” (Tena, V., & Carceller, K., 2018). Tenint en compte que els Ports és un territori de cruïlla entre Aragó, el País Valencià i Catalunya, amb l’Aplec es dissolen aquestes fronteres creades des del centralisme i col·labora de concebre de crear llaços de suport i col·lectivitat entre diferents territoris rurals.
Foto: Miguel Àngel Troncho
Altre punt important a tenir en compte és el fet que la programació de l’Aplec es fa íntegrament en valencià. A la comarca dels Ports, així com a altres comarques del nord del País Valencià la llengua predominant (i amb diferència) és el valencià per a l’ús social i familiar. Tampoc oblidem que les pròximes Terres de l’Ebre les conformen unes de les comarques més catalanoparlants de tots els Països Catalans: el Montsià (amb un 89,3%) i el Baix Ebre (amb un 85,5%). Tanmateix, les polítiques lingüístiques del territori valencià no han estat sempre en pro de la preservació de la llengua i cultura pròpies més enllà de la folklorització i del blaverisme. Al llibre ‘Aplec dels Ports : 40 anys d’història col·lectiva’, ens comenta el sociolingüista Avel·lí Flors: els organitzadors de l’Aplec han situat la llengua com un element axial d’aquesta iniciativa que busca l’equilibri entre la festa arrauxada i una dosi necessària de reivindicació’ així com també afirma:
“L’Aplec és, en aquest sentit, la principal plasmació a les comarques del nord de la revifalla cultural i nacional del País Valencià que, a partir dels anys 60 i al caliu dels moviments d’oposició antifranquista i de les lluites sindicals, ecologistes, antimilitaristes o feministes, ha situat la reivindicació de la llengua pròpia dels valencians en els sectors més dinàmics i en una visió prospectiva del País.”
(Tena, V., & Carceller, K., 2018)
Tal com aquí s’exposa, són aquests elements els que vertebren tota la programació del mateix Aplec, la qual s’ha anat renovant d’acord amb els mateixos canvis de paradigmes en aquests 40 anys. A l’Aplec dels Ports s’ha vist des d’una falla per protestar contra la nuclear d’Andorra la Vella com un lipdub col·laboratiu per posar en valor a tots els oficis tradicionals. Hem vist els grups més afamats dels Països Catalans en els seus respectius moments més àlgids i també representacions de les tradicions més arrelades: la muixeranga, l’onso de la Mata, els dolçainers, el cant d’arrel. A l’Aplec dels Ports, tota pedra fa paret.
I ens quedem amb aquesta frase per concloure, donat que sintetitza una idea clau que ha fet que l’Aplec es mantingués ben viu tant temps: la idea que com a població tenim un paper actiu en la creació de la nostra cultura. És aquesta capacitat d’integrar una cultura viva, que evoluciona, canvia i, sobretot, es genera d’una forma autònoma —molts cops al marge de tota institució—, la que ha permès que la implicació de les persones del territori fos al 100%. La potencialitat emancipadora de l’Aplec, on l’autogestió es valida i revalida com a possibilitat de vida, plena de llum no sols el cap de setmana de juliol en qüestió sinó totes les preparacions prèvies i posteriors que implica l’Aplec. En contra de la patrimonialització inamovible dels costums, de la folklorització exotitzant de les narratives rurals, de la tradicionalització hieràtica de la cultura popular, a l’Aplec qui programa, parla i possibilita és la mateixa comunitat per a la mateixa comunitat.
Bibliografia:
Tena, V., & Carceller, K. (Eds.). (2018). Aplec dels Ports: 40 anys d’història col·lectiva. Institut Valencià de Cultura.
Serret, Rafael. 2016. «Notes sobre l’Aplec dels Ports». beCEroLes 6: 185-201.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.