El passat 28 de novembre es va inaugurar a La Capella, en el marc del seu 30 aniversari, una exposició d’infants de l’Escola Aldana amb l’artista Jaume Clotet sota el nom de Difàcil. La col·laboració entre l’artista i l’escola, que ha tingut lloc durant dos anys, és part del programa de mediació Espais C de l’ICUB, i que compta, en el marc de La Capella, amb el suport de la mediadora Judit López.
En una publicació a l’Instagram de l’artista, acompanyant unes fotografies del muntatge de l’exposició, Jaume Clotet anomenava “emmarcar” el que havia fet amb els materials de lis nenis. L’emmarcat, a l’art, no és poca cosa, respon a una tradició que es remunta, com a mínim, al segle XV, així que aprofito l’ús d’aquesta paraula per reprendre la intervenció feta l’abril del 2024 al 23è Fòrum Indigestió i continuar amb aquest fil que lliga marcs, art i educació.
Foto: Pep Herrero
Una possible història dels marcs els faria néixer a la Itàlia del segle XV, quan la pintura se separa del mur i del retaule i es fa exempta, emportant-se amb ella part del retaule [1]. És per això que els primers marcs són edicles: com un templet clàssic, amb la seva base, columnes, fris, frontó, etc. D’aquesta tipologia se’n deriva a principis del segle XVI el marc cassetta, la tipologia per antonomàsia del marc de la pintura moderna, amb les seves variants en funció del territori i l’època, però sempre reconeixible. Són marcs en què el fris de l’edicle s’ha estès per tots els travessers, amb un fil, un entrecarrer i una cantonada, decorats o no.
Tot i que cada cop gaudeixen de més prestigi, és prou difícil escriure o parlar detalladament sobre marcs, i per això són importants iniciatives com els glossaris. En trobem un molt complet a la web del Museo del Prado [2], us convido a consultar-lo i em disculpo si en la traducció al català hi ha algun terme que utilitzo erròniament. En tot cas, sense necessitat de fer-nos expertis en marcs, veure un de tipologia cassetta és tan fàcil com picar al buscador FUTURO VEGETAL EL PRADO GOYA, i ens trobarem amb dos dels marcs més cèlebres dels últims anys. Em refereixo als marcs on es van enganxar el novembre del 2022 dues activistes de Futuro Vegetal, marcs d’estil ferrandí, és a dir, de l’època de Ferran VII, que ens recorden que la funció més òbvia, però mai menyspreable del marc, fins i tot en un context tan vigilat com el Museo del Prado, és protegir allò que acull a l’interior.
Però no és aquesta l’única funció del marc. En un pla més ontològic, el marc és el que posa els límits a la peça, el límit de l’art i, per tant, també el límit de la realitat, del món. És per això un objecte màgic que té la qualitat de convertir en una altra cosa allò que es veu a través seu. Deia Ortega y Gasset al seu escrit “Meditación del marco” que el marc té la funció contradictòria de cridar l’atenció sobre si mateix per després abocar-la sobre el seu interior. Ha de funcionar com un fermall, cridar l’atenció sense eclipsar allò que allotja. Qui emmarca ha de fer-ho mediant entre el dins i el fora. És a dir, posant en relació la peça emmarcada amb un exterior que pot ser una estança i les altres obres amb els seus respectius marcs. És per aquesta raó que moltes col·leccions pictòriques de la noblesa eren homogeneïtzades mitjançant l’emmarcat, escollint una mateixa tipologia per tot el conjunt. Al mateix temps, el marc té la capacitat de què una mateixa obra sigui humil, amb una mitjacanya de fusta, per exemple, o ostentós, amb un imponent marc daurat d’estil Imperi. En cap dels dos casos canviarà la pintura, però es veurà transformada per la presència del marc i el seu estil. L’exercici de l’emmarcat no pot ignorar, doncs, el deure d’afegir capes de significat a l’obra.
Per què emmarquem allò que és important per nosaltres, sigui el que sigui, independentment del valor patrimonial o econòmic que tingui? O per què emmarquem fent un cor amb les mans i mirem a través d’ell a lis nostris estimadis? En el repertori del flamenc hi ha un fandango que diu:
con hilitos de colores
un marco te estoy haciendo
con hilitos de colores
y tu retrato en el centro
maría de los dolores
ay tormento de mis tormentos [3]
Continuant amb una deriva que seria infinita, emmarquem accions en programes com un Fòrum Indigestió, un projecte de l’ICUB o un 30 aniversari. Els marcs indiquen les coordenades que ens serveixen per orientar-nos en un panorama cultural més o menys intel·ligible. I parlem també de marcs de referència, els travessers que limiten el possible i impossible en funció del lloc que ocupem en un espai, una institució o una societat. En la crisi múltiple en què vivim ens pot ser útil canviar els marcs de referència. La tasca de l’emmarcadori és també aquesta, el gest tan poderós de canviar un marc per un altre.
Foto: Pep Herrero
A hores d’ara li lectori ja haurà entès que on he escrit emmarcar podria escriure educar, que aquí emmarcadoris i educadoris es confonen i són intercanviables; perquè educar pot ser proposar un marc, ni més ni menys. De fet, tornant a Futuro Vegetal i el marc ferrandí, des d’aquesta perspectiva les activistes més enllà d’atemptar contra el patrimoni el que feien era alertar-nos d’un marc que no ens serveix. Educa, la desobediència civil? I formar part d’una assemblea? La meva intervenció al Fòrum Indigestió es tancava fent un símil formal prou forçat entre una assemblea i un marc.
Tornem però a l’objecte d’aquest escrit, i és que l’objectiu principal era oferir una imatge a la trobada entre el fet educatiu i l’artístic, emprant un artefacte, els marcs, que prefiguren el que avui anomenem l’art-educació, mediació artística, educació en museus i un llarg etcètera. En el cas de l’exposició de lis infants de l’Escola Aldana, Jaume Clotet emmarca els paisatges pintats per lis nenis en càmeres de cartó fetes per ell, petites escultures aplicades a la paret. Emmarca també el vídeo de les actuacions a l’aula en una càmera gegant de manera que només es pot veure des de la perspectiva d’uni infant. El joc sempre literal, però no per això mancat de poètica, de l’obra de Jaume Clotet s’empra dels marcs perquè mirem i ens relacionem amb els materials d’una altra manera. Fins i tot les bandes negres del vídeo són acolorides a la forma dels marcs infantils. Com passa sempre amb un bon emmarcat, sembla que les peces que allotgen els marcs hagin estat fetes per aquests.
Foto: Pep Herrero
Així doncs, entre les moltes estratègies de l’artista a l’aula podríem trobar aquesta, la d’emmarcar. Entomar el tram final, per exemple, fer públic allò que anomenen “resultat”, amb una idea clara: emmarcar amb la cura i respecte que es requereix. Protegint i posant límits, ampliant significats i cridant l’atenció sobre el que ha fet l’alumnat, posant en relació amb el món. Potser (i només potser) en el fer d’aquest emmarcar veiem a l’artista amb la consciència que requereix estar a l’aula i formar part d’un programa o intenció educativa.
Quan li pregunto al Jaume Clotet el perquè de l’exercici, em diu que plantejar-se el concepte i display expositiu com un emmarcat li va permetre “establir una distància sana i positiva” i així poder homenatjar els materials sorgits. Amb una sensació que “la paraula pedagogia li quedava gran, el fet de delimitar apareixia com a oportunitat per donar valor a allò que s’havia fet sense necessitat de dir que lis nenis són artistes ni que ellis han comissariat l’exposició. Permet a tothom ocupar el seu rol”, així de difàcil.
Que emmarcadoris i educadoris interpretin les seves paraules. A mi no em queda més que celebrar el contacte entre aquestis nenis i el Jaume i recomanar a tothom que vagi a veure l’exposició abans que acabi aquest 19 de gener.
[1] Dec els aprenentatges, referències i reflexions sobre els marcs al meu pare, Horacio Pérez-Hita, emmarcador. Recomano la lectura del seu escrit “La figura emmarcada. El marc i la figura” al catàleg de l’exposició La figura emmarcada. Obres de la col·lecció Casacuberta Marsans, editat el juny del 2024 pel Consorci del Patrimoni de Sitges.
[2] Aquest glossari va ser realitzat per Gemma García Torres, responsable de la col·lecció de marcs del museu, arran de l’itinerari expositiu Otra Colección: los marcos del Museo del Prado ara fa un any. https://www.museodelprado.es/recurso/los-marcos-del-museo-nacional-del-prado-glosario/880c17ca-300e-c555-dfff-1afac20bff71
[3] Si es vol escoltar cantat, aquí el podeu trobar interpretat pel Beni de Cádiz: https://www.youtube.com/watch?v=REHwB5iQTzg
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.