Text i vídeo de la intervenció de Pol Serrahima al 22è Fòrum Indigestió.
Part I. De la roda de la fortuna a la legitimació de l’individualisme
L’objectiu d’aquest text és mirar de traçar una breu història de la construcció del mite de l’èxit i les seves ramificacions morals. És a dir, parlarem de com ens vam arribar a creure que l’èxit és una cosa ben definida i respectable en si, ja que en una societat justa (i els apòstols de l’èxit acostumen a creure insistir que vivim en el millor dels mons possibles) s’obté mitjançant mèrits i esforços individuals i determinats; de com ens vam convèncer que és convenient que competim per obtenir-lo, pel fet que d’aquesta competència amb els nostres iguals sorgeix el progrés, i de com aquesta fe ha sigut històricament fonamental per justificar moralment les desigualtats.
Pol Serrahima al fòrum Indigestió. Foto: Carles Llàcer.
Per fer patent que aquest mite no sempre hi ha sigut, el relat arranca fixant-se en la roda de la fortuna, un dels símbols que les societats premodernes preferien per explicar les raons del triomf i el fracàs. Abans de la creença en el mite de l’èxit, l’atzar o la voluntat divina tenien un pes molt més gran, i les conseqüències morals que es derivaven d’aquesta forma de pensar tenen interès.
A continuació, veurem d’on sorgí la cultura de l’esforç individual i com, amb una tombarella conceptual, la vam incorporar com un atribut necessari per a l’expressió completa de la individualitat. Després, com que el tema dona de si, ens aturarem al segle XIX i deixarem els temps més recents per a una segona entrega.
la roda de la fortuna
Durant molts segles les societats de l’Europa occidental van ser marcadament estamentals. Tant a l’imperi romà com més endavant a l’Europa feudal i d’Antic Règim, estaven conformades per classes tancades la pertinença a les quals era determinada per naixement o per decret d’un poder superior que tant podia esclavitzar com elevar a la noblesa. És veritat que la relació entre els estaments i la riquesa no era constant, que l’esforç, la perícia o la sagacitat podien donar riquesa, i que a vegades fins i tot la riquesa podia permetre un canvi d’estament. Amb tot, tant això com la pèrdua de privilegis es veien com a excepcions, si no directament com a trencaments de l’ordre natural de les coses.
Artista desconegut. Domini públic. Via Wikimedia Commons.
Per explicar per què succeïen aquests trencaments, el món clàssic va anar agafant afició pel símbol de la Roda de la Fortuna: aquesta roda que la deessa Fortuna (“cega, boja i estúpida”, com la descriu un poeta llatí del segle III dC) fa girar quan li plau, tot llançant al buit els que són a dalt i fent ascendir els que són a baix, independentment de mèrits, esforços o culpes. La principal preocupació moral i política de bona part de la filosofia romana va ser justament aclarir com calia enfrontar-se a la realitat innegable que, en última instància, tant la sort com la desgràcia ens arriben perquè sí.
Una de les respostes més perdurables és la que va donar la mateixa deessa Fortuna a La consolació de la filosofia (524), parlant per mitjà de la ploma de Boeci, noble romà que, després d’haver assolit per a ell i els seus fills les cotes més altes del poder polític, acabaria executat pel mateix monarca a qui havia servit durant dues dècades. Deia, la deessa:
giro la roda amb rotació capriciosa, gaudeixo de canviar el que hi ha a baix pel que hi ha a dalt i el que hi ha a dalt pel que hi ha a baix. Puja, si et plau, però a condició que no et prenguis com una injúria la caiguda, quan les normes del meu joc ho exigeixin.
A escala individual, doncs, la recepta era estoïcisme i resignació, i més encara quan el finalisme cristià va anar donant a entendre que la roda de la fortuna no era més que un símbol de la incapacitat humana per entendre els designis divins, que no tenim més remei que percebre com a totalment arbitraris.
Socialment, però, el convenciment generalitzat que el futur era incert va tenir durant segles un paper rellevant per fer de l’europea medieval, una civilització que tenia en la solidaritat i el suport mutu un pilar fonamental. Al segle XIV Boccaccio, que havia llegit Boeci i per a qui la fortuna era innegablement senyora dels destins humans, començà el Decameró amb un cèlebre “humana cosa és tenir compassió dels afligits i, si així a tota persona li escau, molt més a aquell que ha reclamat i obtingut confort d’altri quan l’havia de menester”. Per a Boccaccio, que expressava sentirs molt generalitzats en l’època, cal que cuidis qui t’envolta independentment de la teva posició momentània a la roda, perquè en qualsevol moment pots ser tu que et trobis en necessitat i agrairàs que qui t’envolta et cuidi.
un nou paradigma: la cultura de l’esforç
Però, ja a l’època de Boccaccio, la burgesia comercial europea començava a impulsar relats diferents per explicar les raons de la prosperitat. A través d’un estudi profund de les fonts literàries angleses, l’historiador James Davis (Medieval Market Morality. Life, Law and Ethics in the English Marketplace) descriu com a finals de l’edat mitjana la prosperitat dels comerciants comença a fer-se respectable perquè s’explica com el fruit de l’esforç i el treball dur, precisament, davant els embats de la Fortuna.
Sens dubte, les històries de sacrifici, esforç i assoliment de l’èxit havien existit a l’edat mitjana, però l’èxit a què es referien no era en aquesta vida. Les embrolles de la història van fer que el comerç i l’economia financera tinguessin un lloc cada cop més preeminent a la vida europea, i amb ells creixés una classe social que tenia un poder que emanava, no pas de l’ordre natural de les coses, com el del de l’aristocràcia, sinó de la possessió de riqueses; un poder que a la moralitat del moment, poc amiga del lucre, se li feia difícil de justificar. No és sorprenent que en aquest context es comencés a difondre la noció que l’èxit econòmic i el poder que comportava eren un premi terrenal ben lícit a l’esforç i, viceversa, que calia talent i mèrit per assolir l’èxit.
William Hogarth. L’aprenent esforçat convertit en alcalde de Londres.
Entre els segles XV i XVIII aquesta nova ètica va anar-se estenent. L’antiga aristocràcia s’obsessionarà des de finals de l’edat mitjana amb la literatura sobre com triomfar en el delicat art de la vida cortesana (d’aquí l’èxit d’El cortesà de Baldassare Castiglione, per exemple). A mitjan segle XVIII, veiem que aquesta cultura ja no és només patrimoni de les classes altes. Ens ho mostra la sèrie de gravats d’Hogarth Indústria i ociositat, que narra els camins paral·lels de dos aprenents: l’un, treballador, que acaba enriquit, feliçment casat i esdevenint alcalde de Londres; l’altre, gandul, acaba ni més ni menys que penjat a la forca. Un text com El cortesà hauria estat tan estrany per a un aristòcrata de l’any 1000 com la promesa d’èxit individual dels gravats de Hogarth per a un aprenent d’artesà del 1300.
individualitat no és individualisme
L’aparició d’aquestes formes de pensament remet a un canvi cultural que va descriure Jakob Burckhardt a La cultura del Renaixement a Itàlia (1860). Segons afirmava,
en els temps medievals, ambdues cares de la consciència – la que mira el món i la que mira a l’interior de la mateixa persona – es trobaven cobertes per un vel (…) teixit de fe, timidesa infantil i esperança vana.
Els humanistes italians, però, recolzant-se intel·lectualment en la literatura clàssica, havien construït un “sentit modern de la glòria”, en el marc del qual l’avidesa de triomf personal, fins aleshores considerada vana i vergonyosa, passà a ser, ja no acceptable, sinó fins i tot desitjable. Gràcies a això, l’home modern (evidentment, l’afany de glòria que es va legitimar va ser el dels mascles), desitjós de triomf, va poder desplegar plenament la seva individualitat i mostrar per fi una “personalitat que se sustentava a si mateixa”, per oposició al medieval, que només era capaç de “reconèixer-se a si mateix com a membre d’una raça, poble, partit, família o corporació (…) d’una categoria general”.
La consciència de bona part del pensament occidental sobre la importància de la mateixa cultura s’ha basat en raonaments d’aquesta mena, que venen a dir que, mentre les societats arcaiques ofegaven la individualitat en el grup, Occident va saber trencar el bloqueig. Sens dubte, aquests raonaments es recolzaven implícitament en la idea que l’ésser humà tendeix per naturalesa a la competició, una idea que havia escalat a dogma amb les interpretacions de què va ser objecte L’origen de les espècies (1859), i que només en una societat que afavoreixi l’individualisme competitiu l’expressió de la individualitat pot ser naturalment plena.
Ara bé, l’afirmació que els humans som essencialment competitius resulta ser tan o tan poc certa com que l’ésser humà tendeix naturalment a la cooperació i la solidaritat. Afirmar que la individualitat només es pot manifestar en la competició és no veure que, de fet, un context competitiu és també un patró que amolla la personalitat i, per tant, minva la individualitat.
***
Amb tot això, no pretenc defensar la idoneïtat dels sistemes socialment estàtics basats en la jerarquia estamental i en les solidaritats corporatives. Tampoc voldria negar que els principis de la cultura de l’esforç han tingut implícitament un paper important en molts avenços socials dels darrers segles a Occident. El que m’interessava començar a mostrar és que la consagració de l’individualisme ha anat lligada a la legitimació del poder establert a mesura que aquest poder, des del final de l’edat mitjana i fins avui en dia, ha anat derivant cada vegada més de la prosperitat econòmica.
En una segona part d’aquest text, miraré d’explicar com hem arribat a espiritualitzar aquesta noció d’èxit fins al punt de desvincular-la de gairebé qualsevol connexió amb la realitat material (fent-la així molt més difícil de batre), de com això ha acabat afectant la manera com vivim, pensem i produïm (en particular, cultura) i de si no valdria la pena minar el mite de l’èxit, que no és més que una forma de legitimació del poder.
