La Fundació Pau Casals em va proposar intervenir en una taula a la II Jornada Música i transformació social, i aprofito l’oportunitat per pensar sobre aquest binomi. Em proposo publicar alguns articles estirant aquest fil. Si al primer article posava en qüestió la idea de transformació amb què sovint es treballa, en aquest segon reviso una iniciativa concreta que pot il·lustrar el que intentava explicar.
Durant els anys noranta, entre l’any 1992 i el 2000, vaig coordinar i participar en el disseny col·lectiu d’un projecte públic a Barcelona que es va dir Interrock, que volia atendre l’impuls de grups de música, en molts casos de classe mitjana-baixa, per ajudar a desenvolupar les seves idees musicals i millorar les seves possibilitats de ser coneguts i reconeguts.
El projecte tenia algunes virtuts reivindicables, en comparació amb altres propostes del moment, i crec que també d’ara. Potser valdria la pena comentar-les més extensament en un altre moment o lloc. La primera, que era una iniciativa que provenia directament de persones que treballaven en diversos centres de la ciutat (centres cívics i casals de joves) que, per iniciativa pròpia, tenien la necessitat de coordinar-se i posar-se d’acord. La segona, que pensava en dinàmiques que havien d’anar de la perifèria al centre, a partir de la federació de continguts, i no a la inversa, com tants cops passa. I la tercera que vull destacar, que reflexionava en termes sistèmics i no centrats exclusivament en accions adreçades als músics. Teníem en compte que atendre el seu desig no podia consistir a adoptar una posició paternalista per protegir-los sinó que calia reflexionar i incidir en el paper del públic, dels gestors, dels mitjans de comunicació, etc., etc. en la dinàmica musical.
Calia pensar en global, tenint en compte quin sistema de relacions dificultava que la música que es feia a la ciutat trobés el seu lloc en la vida quotidiana. De fet, així ho vam arribar a explicitar: el nostre objectiu no era facilitar que els grups triomfessin sinó millorar la vida musical de la ciutat.
Per això ens va preocupar, a més dels concerts i els locals d’assaig amb què ja comptàvem, establir estratègies de comunicació, intentant promoure l’interès per la música local, dur a terme propostes de formació per músics, però també per mànagers i d’altres, i organitzar espais de trobada de gent amb diferents rols en la música, entre altres propostes. També vàrem obrir lloc a la presència d’aquella generació de músics en la festa major de La Mercè, cosa que fins llavors no era corrent.
Alhora, el treball era des de la proximitat, amb molt de contacte directe entre els animadors i gestors vinculats al projecte i els músics amb qui ens relacionàvem. Segur que en molts casos el sol fet que algú els fes cas va donar alguna confiança als músics per continuar intentant-ho.
Crec que el projecte va ser reeixit en alguns aspectes. El fet és que molts artistes amb els quals vam treballar en aquell moment van obtenir projecció i el seu lloc al mercat, i encara ara alguns d’aquells tenen carreres artístiques llargues. Igualment, podem dir que entre llavors i ara han canviat força les coses pel que fa a la sensibilitat de la gent envers la música que es fa aquí.
No sé quins mèrits d’aquesta major projecció de la música local són propis del que vam fer, és difícil establir relacions de causa-efecte. La proposta, duta a terme, amb no gaire recursos, des de l’administració local, va coincidir amb un moment en què hi havia un impuls general per pensar en nous enfocaments de l’activitat artística, del periodisme i de les formes de pensar la gestió, que sintonitzaven amb el nostre plantejament. En aquest sentit, formàvem part d’un moment i vam sumar energies.
Això no obstant, també em sembla que hi va haver algunes derrotes en aquell procés. Els lligams socials amb aquella generació de joves artistes es diluïen quan anaven trobant lloc en el sistema professional. Si d’alguna manera, un efecte positiu d’aquelles accions va passar per crear comunitat, aquesta es va diluir en el marc de la indústria cultural.
Potser hi hauria hagut l’oportunitat de construir un circuit autònom, en el nostre cas público-comunitari, tot i que llavors no havíem pensat prou en aquest concepte, més vinculat a les realitats no estrictament musicals d’on venien aquells joves. Amb un circuit d’espais per concerts propi, no regit per les mateixes regles que el mercat, i amb una altra idea d’èxit. Un circuit no només basat en els concerts, que articulés la força que ja teníem, amb un altre tipus de regles, i que no tingués la integració com a prioritat.
Si no ho vam fer així, probablement va ser pels límits materials propis —els recursos i el consens amb l’administració amb què vam treballar, eren precaris—, però també va ser per la mentalitat amb què treballàvem. No teníem prou eines conceptuals per ser previnguts amb les dinàmiques de la indústria cultural, i potser no érem prou conscients de la força pròpia de les relacions que construíem. Per contra, sí que teníem algunes prevencions sobre les inèrcies de la gestió pública en la música que ens impulsaven a pensar que la consolidació havia d’estar fora.
D’alguna manera, va ser un dilema propi de l’època. Malgrat la merescuda desconstrucció crítica que se n’ha fet després, en alguns debats entre els grups i segells indies del moment també hi va haver tímids intents de pensar en l’articulació d’una escena musical pròpia, diferent del que proposava la indústria, basada en l’articulació d’unes estètiques, llaços generacionals, i economies diferents, que, si més no, es deien independents perquè no es volien lligar a les grans corporacions culturals. En quina mesura això hauria estat transformador, no ho sabem perquè no va arribar a passar.
O bé, no siguem tan pessimistes, també continua una llarga tradició, que va tenint manifestacions al llarg del temps, en l’onada que podríem anomenar postpunk, que actua i conrea aquesta possibilitat d’una escena articulada per unes altres regles. Llegiu, per exemple, si voleu més referències d’això, aquest article del Nando Cruz sobre el col·lectiu Ojalá estè mi bici.
Tornant al cas de l’Interrock, Podríem dir, llavors, que, de forma poc conscient, el que vam fer en part va servir per afegir valor a l’espai privat. Ampliar la capacitat del mercat per acollir aquestes propostes en les seves dinàmiques. Malgrat la sensibilitat social i artística que teníem, també operava la idea de donar suport als artistes fins que poguessin “volar” sols, i volar sols volia dir inserir-se al mercat. Un mercat amb un funcionament, estructura i inèrcies que podríem discutir àmpliament, si la perspectiva és la millora de la vida cultural de la ciutat com quelcom propi i viscut, i no només com a consum de “serveis”. A petita escala, potser vam fer el que ara coneixem com a part de les inèrcies de la cooperació publicoprivada: transferir recursos i energies d’allò que és comú a àmbits privatitzats.
La nostra incidència en la transformació social des de la cultura va donar oportunitats a algunes persones, sí, però el sostre de la transformació que sí que volíem potser no va ser prou alt.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.