La Fundació Pau Casals em va proposar intervenir en una taula a la II Jornada Música i transformació social, i aprofito l’oportunitat per pensar sobre aquest binomi. Em proposo publicar alguns articles estirant aquest fil. Aquest és el primer.
Plantejar la transformació social des de la música pot sonar molt ambiciós, i amb motiu. D’entrada hi ha qui pot creure que es tracta d’abordar les necessitats de transformació de la societat a partir d’accions culturals, i això pot semblar difícil d’assolir. Tot depèn, això sí, de quins horitzons de transformació ens plantegem i quin potencial atribuïm a la cultura per apropar-s’hi.
Pau Casals, a principis del segle XX, parlava d’emancipació social des de la música, principalment des del seu compromís moral i pacifista, amb una visió conciliadora amb relació als conflictes de classe. En un context en què les condicions de vida dels treballadors eren molt dures, algú amb la consciència humanística de Pau Casals pensava que havia de contribuir a crear espais d’accés a la música, en aquest cas la música simfònica, pels obrers, superant barreres econòmiques i fins i tot creant organitzacions gestionades per ells mateixos.
En l’actualitat també hi ha iniciatives que fan seva una perspectiva molt semblant en relació amb les desigualtats econòmiques i la voluntat de compensar-les, i pensant en noves capes de població desfavorides, diferents dels obrers de l’etapa industrial.
Ara bé, aquesta idea de l’ascensor social interclassista és molt problemàtica. Per parlar d’ascensor social cal pressuposar que la planta de dalt funciona raonablement bé
Parlar de transformació social des d’aquest punt de vista sembla donar per suposat un funcionament raonable del sistema. Un funcionament que genera desajustos, això sí, que cal corregir, atendre i compensar. Aquest seria el seu horitzó de transformació social. Si el progrés genera espais de bellesa com la música simfònica, però no arriben a tothom, caldrà que des de les posicions més benestants es duguin a terme accions per fer-los accessibles a tothom.
Aquesta posició té nous matisos en el present. Si en els temps de Pau Casals corregir desajustos implicava compartir la bellesa, ara ens trobem en un moment diferent, amb consciència que totes les àrees de la vida semblen cotitzar en la nostra ubicació social, també la cultura. Corregir desigualtats, llavors, no només voldria dir compartir experiències culturals, sinó també, en alguns casos, possibilitar el moviment entre estrats socials.
Per algunes persones i projectes, hi ha una idea de transformació social que consisteix principalment a donar oportunitats a les persones més desfavorides perquè trobin el seu espai als llocs de visibilitat, de possibilitats econòmiques i potser també de poder. Es podria resumir en la imatge que s’utilitza quan es parla de l’ascensor social, la idea que hi ha d’haver possibilitats que facilitin que la gent pugui bellugar-se entre estrats socials per millorar la seva vida. Transformar seria fer que aquest ascensor funcioni.
Ara bé, aquesta idea de l’ascensor social interclassista és molt problemàtica. Per parlar d’ascensor social cal pressuposar que la planta de dalt funciona raonablement bé. Que hi ha una forma de viure, la de l’èxit, la dels rics, la dels poderosos, en la qual tothom podria estar, i que, si fos així, la vida a la Terra seria feliç. Crec que, a hores d’ara, tothom sap que aquest lloc no existeix. Que la vida no pot ser ni sostenible ni justa per tothom a la manera dels rics.
Queda llavors, com una altra possibilitat, que l’ascensor només sigui per alguns, defensar la meritocràcia. Defensar la igualtat d’oportunitats perquè triomfin els que ho fan millor, perquè en lloc de triomfar els que tenen privilegis heretats ho facin alguns, no tothom, gràcies al seu esforç i qualitats. Tampoc sembla la transformació més desitjable. Alguns autors defensen que no està gens clar que aquest món on funcionaria la competència sigui més just, ni tan sols com a “pas intermedi”. Deixo algunes referències al peu de pàgina (1).
En un món en el qual, si tenim en compte els recursos i la capacitat tècnica disponibles, tothom podria viure raonablement bé, amb una millor distribució de la riquesa, no té massa sentit que només ho puguin fer els que demostren “mèrits”.
Una altra possibilitat és que, lluny d’acceptar l’ordre del món, actuem directament des de la desesperança: sabem que no podem canviar el món, però actuem sobre algunes qüestions que sí que podem canviar, millorant la vida d’algunes persones. La intenció d’aquest text no és desanimar ningú, és una posició raonable, però, si aquesta és la perspectiva, potser el que cal és tenir més cura amb les paraules, amb la inflació retòrica, i evitar l’ambició que sembla denotar l’expressió “transformació social”, deixant-la per accions més radicals.
En definitiva, potser passa que en les darreres dècades han canviat molt les expectatives. Allà on alguns defensaven la distribució de la riquesa a través del treball ara sabem que això no està passant, que no hi ha treball per tothom i que fins i tot molts que tenen feina no tenen per viure. Allà on alguns defensaven que el deteriorament del planeta seria corregit pel progrés i la tecnologia, ara veiem que no funciona. Allà on alguns pensaven que els desajustos del capitalisme serien compensats per un estat reformista, ara veiem que aquest equilibri cada cop és més improbable si aquest és el plantejament. Cada cop és més inversemblant canviar les coses sense posar en qüestió les arrelades regles amb què operem.
Transformar la societat, així, s’ha convertit en un repte molt ampli i urgent i hem de ser curosos amb l’ús exagerat de les paraules i també amb la validesa dels horitzons que ens plantegem, evitant que la retòrica tanqui la capacitat d’imaginar i abordar els reptes que el món necessita.
(1) Aquí trobareu alguns arguments contra l’ideal meritocràtic: https://jacobinlat.com/2021/05/02/contra-la-meritocracia/. També podeu buscar el que diu el filòsof Michael Sandel sobre el mateix tema.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.