Text i vídeo relacionats amb el Fòrum Indigestió.
“Y este tiene que ser el momento lágrima”. Amb emoció i energia, però sobretot amb una insistència exagerada, el director assenyalava el guió i el que ell entenia que devia ser el moment culminant de la seva obra. Del seu documental. No és que busqués provocar un escenari emotiu amb major o menor destresa cinematogràfica. No és que busqués amb recursos narratius desencadenar emocions espontànies en l’espectador. Ell es referia al fet que havíem de provocar literalment el plor del protagonista quan expliqués la seva llastimosa experiència vital. Ras i curt.
Porto gairebé vint anys exercint una professió que pràcticament amago quan em presento. A voltes ho pronuncio com si estigués en un grup d’alcohòlics anònims. “Periodista” dic en veu baixa. A voltes m’amago amb un més generós “documentalista”, que m’omple més la boca. Per a la descripció del Fòrum Indigestió vaig afegir això d’“en conflicte”. Perquè la descripció de periodista no caigués massa a sobre. Perquè sonés més distesa la cosa.
Els periodistes ens hem guanyat a pols una, mai millor dit, mala premsa que ens acompanya. I em preocupa. Tenim un problema, com a professió, sobre l’ús que fem de les protagonistes de les nostres històries i com les representem públicament. Protagonistes que a voltes embolcallem amb una paraula tan freda i asèptica com “font” com si no veiéssim que el que hi brolla, allà, és vida, emoció i sentiments. Tenim una responsabilitat que no estudiem prou a les facultats ni crec que en debatem prou entre nosaltres. L’ètica periodística sovint recau sobre el que escrivim, però rarament sobre com allò es vincula, de tornada, a l’origen concret i palpable de les nostres històries. La gent que les viu.
Els periodistes ens hem guanyat a pols una, mai millor dit, mala premsa que ens acompanya.
A part de l’asèptica font, en periodisme es parla força sobre les “notes de color”. Un concepte que, tot i semblar que parlem de pallassos fent rentadores, es refereix al contingut més purament narratiu, gairebé literari, d’un article, il·lustratiu i sovint folklòric, que mostra gràficament i empàtica el significat plàstic dels articles. Són el retrat de les històries més quotidianes, de les vivències personals, que il·lustren el contingut dels articles. Però que en el fons fàcilment les desposseeix del seu contingut de fons i converteix el contingut en simple divertiment. I a les protagonistes en simpàtiques personetes. Pur decorat. És un element essencial per a fer els articles més atractius als lectors, sovint donen lloc a la millor literatura periodística, però amaguen al seu darrere l’element central de tot el meu plantejament. I és que l’empatia que sovint busquem despertar en els lectors té una sola direccionalitat i intenció. I té una vida curta. L’empatia va, simplement, del text al lector. I dona gràcies.
Marc Almodóvar al Fòrum Indigestió. Foto: Carles Llàcer.
Hi ha un problema generalitzat sobre com representem les altres. Quin espai i veu els hi donem en les plataformes en què treballem. I quin retorn tenen elles de tot allò que escrivim, fotografiem, filmem o esculpim. Tant hi fa. No és una cosa exclusiva del periodisme, crec. El periodisme perverteix això amb la seva fagocitació de les històries alienes en la recerca de la notícia més sucosa, però altres camps amb aparentment millor imatge pública, amb suposades finalitats més ètiques o empàtiques, també hi juguen, a aquest joc.
M’agradaria tenir-ne la clau, però no la tinc. Segurament no existeix. La relació desigual entre entrevistat i entrevistador sempre hi serà. Però no n’hauríem de perdre la perspectiva i ser capaces d’equilibrar la relació. Tot, a més, accentuat darrerament amb aquesta nova moda de convertir el periodista en el protagonista i posar el focus en les seves experiències vitals. La instagramització del periodisme. Efectes dels nous temps que corren en què el Jo passa per damunt del Nosaltres, mentre tothom es creu un Kapuscinsky en potència.
Suposo que alguns se m’enfadaran. Evidentment, no tothom ho fa malament i tenim exemples de molts mitjans i col·lectius de periodistes que miren de trencar amb aquestes dinàmiques. Però la veritat és que els periodistes estan, estem, a la caça d’històries sucoses. Creiem que estem fent favors a les persones que entrevistem en lloc de veure que és a la inversa, que hi ha gent que ens està dedicant el seu temps. Que, amb sort i si no fóssim tan altius, podríem construir una relació simbiòtica. Però que per a això cal baixar-nos del pedestal. En lloc d’escoltar empàticament els problemes de la gent molts estem descodificant-hi articles i propostes de venda a la redacció de torn. Els drames es converteixen, així, en futuribles.
Creiem que estem fent favors a les persones que entrevistem en lloc de veure que és a la inversa
El problema és que en lloc de patates, són històries de vida en joc. I les històries de dolor ens passen per davant gairebé com si fossin un catàleg. Si a sobre hi afegim que els objectes dels nostres articles siguin persones racialitzades, pobres o que viuen en un país amb passat colonial -i que avui en diem tercer món-, prepara’t. L’ètica va per barris. Ètica en colors. El dolor es converteix llavors en pornografia biliar. I l’olor de crònica que desprèn un mocós amb la cara plena de fang i els ulls vidriosos atrau els del nostre gremi com hienes a la carn morta. No és casualitat que la foto del primer mort de pandèmia que va ocupar una portada a Espanya fos, quina casualitat, un migrant pakistanès.
Alguns ens diem que no juguem a aquest joc. Que som diferents. Alguns ens enganyem comparant-nos amb periodistes de programes escombraria i dient-nos, com diria aquell, que no estamos tan mal. I ens auto-convencem que precisament per no estar fent una nota amb una música tensa de fons i llançant preguntes inquisidores contra persones pobres amagades rere finestres de barraques estem protegint la professió d’aquesta manera de fer. Ens convencem que, com que la majoria de problemes els tenen titulars cridaners posats a distància per editors en oficines a centenars sinó milers de quilòmetres de les notícies, la cosa no va amb nosaltres.
Però ens enganyem.
Evidentment, podem plorar sobre la precarització i la submissió al fordisme periodístic i tindrem part de raó. Però no només. Podem parlar de l’espectacularització dels mitjans i en tindrem una altra part. Però no en tenim prou. Reflexionem totes plegades molt poc sobre l’abast de la nostra feina. Alguns col·lectius socials han aplicat protocols per mantenir-nos a ratlla i encara ens ho prenem com un greuge, com un límit a la llibertat d’expressió -ai quin paraulot més bonic que tenim-. Creiem que tots som diferents, però no sé si som conscients de fins a quin punt estem jugant al mateix joc.
Evidentment, podem plorar sobre la precarització i la submissió al fordisme periodístic i tindrem part de raó.
Amigues i amics, ens enganyem.
I és que, ho fem des de la bona fe o la mala, som autèntics carronyaires de la misèria aliena. Podem ignorar regions del planeta per complet, que, quan el desastre les colpeja, un exèrcit de periocaigudistes arribaran per descobrir-nos la veritat d’un lloc que no fa ni tres hores que han trepitjat per primer cop. I si el conflicte és polític, es posaran la bata d’analistes i disseccionaran la història mil·lenària d’un país com si res. Les coses són així i així us les estem explicant.
El subjecte dels articles torna a ser, altre cop, el de menys. Encara que estiguem parlant de persones que estan patint tota la cruesa de la ignomínia humana. Perquè allò important, allò rellevant està en allò que es diu, en com es diu, en allò que es ven. I avui en dia, si m’escuren, en qui les diu. Crec que no calen gaires exemples per entendre a què em refereixo. Guerres retransmeses des d’àtics d’hotels a centenars de quilòmetres d’un front sobre el qual parlen periodistes que mai han estat al país del conflicte, que no en parlen l’idioma i que fins fa 3 hores no en sabien ni el nom del cap de l’oposició. Les claus es llegeixen a altres mitjans. A les agències internacionals, autèntiques proveïdores de la base de les nostres hamburgueses informatives.
El 2017, amb el referèndum de l’1 d’octubre, vam viure una arribada massiva de periodistes internacionals que venien a cobrir els esdeveniments. Jo vaig treballar amb diversos mitjans àrabs. La majoria no en tenien ni idea. Era divertit veure, a casa meua, el que ja havia viscut el 2011 amb la revolució a Egipte. Analistes que no sabien ni qui era Podemos ni Artur Mas ni sabien com funcionava l’estat de les autonomies, però que sortien cada dia d’octubre en antena, parlant per milions de persones en directe, explicant el que estava succeint als carrers de Catalunya.
Era divertit veure, a casa meua, el que ja havia viscut el 2011 amb la revolució a Egipte.
Era un bonic mirall de què havia passat el 2011 quan milers de periodistes internacionals van aterrar al Caire per explicar el que succeïa a Egipte a través dels ulls de les úniques fonts amb les quals se sabien entendre: els ciberactivistes cairotes que parlaven en anglès. I així es va construir una realitat parcial i errònia del que havia succeït a les denominades primaveres àrabs. Una imatge fixa d’un balcó de Tahrir mentre gent de classe mitjana i occidentalitzada posava el marc mental de què succeïa allà. Les revoltes de Facebook, en van dir. I aquesta història parcial es va perpetuar com un tot. El 2017 vaig pensar molt en aquells dies.
Hem de parar. Posar l’aturador. Prendre el temps que el món actual ens nega i recuperar aquella passió pel món i les seves històries que ens van portar a enamorar-nos d’aquest ofici. A creure que podia valer la pena. Ser capaces de tornar a posar les persones al centre, implicar-les en els processos mateixos de la producció periodística i no en mers mitjans utilitaris. Allunyar-nos individualment i col·lectiva del Jo periodístic, perquè no hauríem de ser mai la notícia, i construir maneres de comunicar atractives, seductores i perspicaces que no hagin de passar per sobre de l’exèrcit d’històries humanes desoladores que poblen el nostre planeta. Només cal posar-hi un xic d’amor i estima en alguna cosa més que un mateix. Hi ha moltes experiències, molts mitjans, que ho intenten, que treballen des d’aquest punt. Però en calen més. Molts més.
Perquè si no les fonts, les nostres notes de color, ho acabaran tacant tot. Com un boli que es rebenta en una butxaca d’una trista camisa de dilluns. I a l’ofici se seguirà cridant allò de què no matin al pobre missatger. Que ell només transmet missatges. Tu ja m’entens.
Vídeo del 21è Fòrum Indigestió
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.