A la pràctica artística cal comunicar-se amb qualitat i sinceritat per poder millorar. Les reflexions col·lectives sobre el procés creatiu propi demostren que l’evolució de la teva obra no depèn tan sols de tu mateix, cal atrevir-se a obrir-se per evolucionar.
Com a músic i creador d’espectacles, després d’actuar mai he tingut una xerrada nutritiva i crítica amb els assistents al voltant del que acabaven de veure. I he pogut comprovar que a la resta de creadors, realitzadors i artistes visuals col·legues els passa el mateix. Després de l’estrena, els creadors i els intèrprets ens trobem sense una valoració adequada. De fet, en cas que algú es comuniqui amb nosaltres, el més probable és que només et felicitin o et comentin algunes generalitats, cosa que genera una grandíssima distància entre les expectatives de comunicació al voltant del teu projecte artístic i el retorn real que reps. Això sí, és molt possible que els assistents sí que generin aquesta discussió amb certa profunditat (o no), quan el creador no hi sigui present.
Imatges de l’espectacle “Memòria Esvaïda” de Laura B Campos, Neus Martínez Farran i BELA a l’Antic Teatre, Festival Influx, Novembre 2022. Després no va haver-hi cap valoració de part del públic. Foto: Alessia Bombaci.
És un comportament comú d’aquesta zona del món on, possiblement per respecte o pudor, no es vulgui abordar o comentar el fet artístic d’algú present per no voler entrar en una zona íntima i sensible, que podria ferir l’artista i desmotivar-lo… O potser també per la sensació de manca de coneixement, de codis o de paràmetres per definir amb propietat les àrees tècniques de la interpretació en viu, i evitar així mostrar-se, el públic, vulnerable en un terreny d’incertesa que no és el de la pròpia experiència.
Què hi ha d’emocional i què de racional en una crítica?
Segons una interpretació “condicionada” dels estudis que Albert Mehrabian va publicar a “Silent Messages” (1971) al voltant del llenguatge corporal i la tonalitat en la comunicació, s’ha atribuït que la comunicació presencial és un 7% verbal i un 93% no verbal. Adaptat a aquest context, significaria que en les nostres comunicacions sobre algun fet experimentat hi ha un 7% de contingut i un 93% de factor emocional i subjectiu. A més, segons aquest estudi la comunicació no verbal en si mateixa s’estructuraria en unes proporcions del 55% de llenguatge corporal i del 38% del to de la veu. Tot i que aquestes conclusions han estat àmpliament rebatudes i considerades tergiversades i massa generals, sí que ens assenyala la importància del component emocional o no verbal a la nostra comunicació. I, per tant, indica el valor que tenen les emocions a les nostres apreciacions i en la nostra crítica, i confirma la contraposició del pensament desideratiu davant del pensament crític.
Al Cicle Feedback, a Fabra i Coats, Fàbrica de Creació (Barcelona), duem a terme sessions obertes al públic de mostra i de debat sobre el treball artístic en construcció dels residents d’arts escèniques, performance, música i moviment. Mitjançant aquestes dinàmiques perseguim obtenir recursos i consells que ajudin aquests artistes a trobar línies creatives que els permetin superar els seus treballs previs i clarificar millor alguns punts clau del seu projecte. Per exemple, obtenir transicions més fluides o tancar més clarament cada bloc de l’espectacle, o fer més intel·ligible el missatge nuclear de la història… És a dir, contribuir a fer que l’artista entengui millor la seva pròpia obra per alinear els seus objectius amb els resultats esperats.
Gràcies al coneixement i la metodologia de la formació de l’Escola Das Theatre (Amsterdam, Països Baixos) hem pogut trobar un eix d’anàlisi i de comunicació al voltant de l’obra sobre el qual volem aprofundir de manera progressiva.
Considerant que hi ha una necessitat de reflexió i que tot judici és subjectiu, busquem transformar el camp de la comunicació i de la semàntica artística, i superar la manca de diàleg entre obra, creador i públic. Per això, hem vist necessari partir de dos criteris bàsics i inicials. El primer és treballar la construcció de valors, opinions i consells de manera col·lectiva, incloent-hi l’opinió de l’artista analitzat i de la resta d’artistes residents i companys i companyes, per després incloure la del públic assistent i la de l’equip professional tècnic i artístic. És a dir, construir mentre es pensa i aprendre conjuntament.
El segon, és donar resposta de manera constructiva a la demanda real i concreta que l’artista sol·liciti. Amb aquesta finalitat, per tant, la comunicació ha de ser en clau positiva, curosa i empàtica, apel·lant al respecte i a l’autoconsciència sobre el rol i el lloc que correspon a cada orador en aquest espai de debat, en aquest ecosistema. En aquest sentit, la persona que opina s’ha d’autodefinir per donar-nos perspectiva i entendre des d’on prové la seva mirada. Per exemple: “jo com a pare de família i nouvingut a aquest territori…”.
Paral·lelament i progressivament, cada sessió ens permet anar desenvolupant una nomenclatura específica que ajuda a clarificar idees i conceptes que són difícils d’expressar de vegades.
Suposant que totes les valoracions (sobre un fet artístic) tenen una part subjectiva i emocional de grandíssim pes, veiem que el sumatori i la confluència d’algunes idees reiteratives expressades en grup, en ser comunes i concordar, poden simbolitzar una mena d’objectivitat col·lectiva. I si ressonen al creador, poden servir com a arrel i ferment d’idees per desenvolupar una perspectiva més profunda i amb més matisos, si les vol utilitzar. També el pot ajudar a definir i explicar millor la seva pròpia obra.
Estem contents amb haver iniciat aquesta mena d’experiment, que no sabem realment on ens portarà, però que reafirma i transmet alguns valors de fraternitat importants per a nosaltres. Amb aquesta experiència també la noció del que és subjectiu passa a ser col·lectiu. La col·lectivitat participa i s’apropia de l’obra en certa manera. L’obra deixa ser d’autoria al 100% pròpia i es “contamina” amb l’opinió de l’altre. L’opinador afegeix arestes i mirades més enllà de l’espai de percepció del creador, i d’alguna manera, es democratitza el procés creatiu, apropant-lo a la gent, tot generant zones de connexió més accessibles i originals, creant-se un vincle més profund amb l’art i amb els espais de representació.
Referències Bibliogràfiques:
Mehrabian, A. (1971). Silent Messages. Wadsworth Publishing Company, INC. Belmont Califòrnia
DAS Graduate School (2013). Jack Faber: A Film About Feedback [Vídeo]. Vimeo. https://vimeo.com/97319636
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.