“La burocràcia és el govern de ningú i, precisament per això, potser la forma menys humana i més cruel de govern”. Hanna Arendt.
Aquest és un text sobre la burocràcia en la gestió cultural, o en la gestió del treball quotidià a la cultura. La cultura de projectar, “aplicar” i justificar està omnipresent en molts àmbits culturals. Les persones que ens dediquem a la gestió cultural sabem que hi ha certes pràctiques, paraules i conceptes que s’han fet cada cop més quotidians: reunions, comissions de treball, comissions de selecció, formularis, cartes de suport, firmes electròniques, validació de les firmes electròniques, criteris d’avaluació, indicadors d’activitat, llibre d’actes, auditories…
HI ha gent que ens passem dos mesos del nostre cicle anual justificant i demanant subvencions i emplenant casella a casella documents PDF. Valorem i som valorats, partint d’uns criteris amb una puntuació de l’u al cinc que se suposa minimitzen la mirada subjectiva de la comissió de valoració. Fem els projectes de forma metòdica, descrivint de manera exhaustiva els temes que cal tractar, confiant i assumint que és la manera única i correcta de fer les coses.
Treballem, dins dels nostres projectes, per aconseguir algun canvi, millora o acció que dinamitzi un espai, territori, sector o comunitat; o bé executem projectes culturals per obtenir un suport vital amb allò que ens agrada i sabem fer; però l’única forma “eficient” de fer-ho és en funció d’aquests indicadors, “generant representacions més que no pas objectius”, com diria Mark Fisher. De les diverses habilitats que necessitem dominar en cultura, la gestió burocràtica n’és una, i està en alça.
Tradicionalment, hi ha hagut una convenció que suposa conflictiva la relació entre el fet cultural, i en particular el creatiu, i la burocràcia, però la nostra experiència més propera i actual diu que amb el pas del temps, sigui per la introducció des de les administracions públiques o per les convencions de la gestió empresarial, la realitat burocràtica és cada cop més present, com un forat negre del mal que engoleix, creixent exponencialment, el nostre temps de treball.
La burocràcia pot no tenir l’aspecte que va descriure Kafka, i, sent el mateix, mitjançant les eines informàtiques i la seva aparença infal·lible, pot ser aparentment més “bonica” i atractiva. I així, nosaltres, sumem, assumim i assimilem nous sistemes de control.
Imatge de The Apartment, de Billy Wilder (1960)
Al llibre “The Utopia of Rules: On Technology, Stupidity, and the Secret Joys of Bureaucracy”, David Graeber assenyalava com la burocràcia, que fins als anys seixanta havia estat recurrentment objecte de crítica, va deixar d’estar-ho en les dècades posteriors. La seva explicació a aquest fet era que a partir de llavors la seva presència ja s’havia normalitzat d’una manera aclaparadora. També comentava com l’esquerra moderada estava especialment mancada d’aquesta possibilitat crítica, ja que el seu projecte mateix encarnava, deia, la fusió entre el pitjor de la burocràcia i el pitjor del capitalisme. Al seu llibre, Graeber assajava una actualització d’aquella tradició crítica abandonada.
Salvant les distàncies, el que proposem és pensar en aquesta apagada crítica en el nostre àmbit de treball, el cultural, no només per un afany reflexiu abstracte, sinó que, també, perquè en certa manera ens hi va la vida.
El perquè de la burocràcia
Entre els motius que suposadament fan necessaris els procediments burocràtics, destaquen dos llocs comuns: la necessitat d’eficiència i la cerca d’objectivitat i justícia equitativa, principalment en la distribució de recursos públics.
En el primer cas, el de la pretensió d’eficiència, podem resumir de manera ràpida i molt poc acadèmica que la burocràcia persegueix un sistema d’organització mitjançant el qual es garanteixi que els processos i els resultats guardin les pautes de desenvolupament i decisió fixades per l’entitat que realitza una acció. Es busquen i utilitzen tècniques que es dona per fet que són més eficients que les connexions informals i personals, evitant els biaixos i personalismes que suposadament poden generar problemes, errors, distorsions i soroll.
Ara bé, caldria veure si la burocràcia a què ens atenem, principalment en la relació amb les institucions públiques, té alguna connexió efectiva amb aquesta pretensió.
Tot exercici de comunicació amb les administracions es converteix, en tots els casos, en una adaptació de la informació de què ja disposes ordenadament a nous formats
Per exemple, si la presentació de projectes i justificació de subvencions pot comportar cada any dos mesos de treball assalariat pagats per les mateixes subvencions, no hi ha alguna cosa que va en contra de la mateixa eficiència en l’ús dels recursos públics que se suposen destinats al foment de la cultura? La quantitat de temps i diners que se’n van a la mateixa maquinària burocràtica resta eficiència al que se suposava que era el destí de la inversió.
Tant se val que tinguis un rigorós programa de comptabilitat a la teva entitat per portar el control dels comptes o un complex procés intern per concretar el teu projecte. Satisfer una justificació sempre suposa refer tota la informació pel formulari que l’administració ens presenta. Tot exercici de comunicació amb les administracions es converteix, en tots els casos, en una adaptació de la informació de què ja disposes ordenadament a nous formats. L’administració no vol sentir com has pensat el teu projecte, vol que els ho expliquis en el seu llenguatge.
Una altra qüestió que cal valorar és la de fins a quin punt la burocràcia proposada per les administracions públiques és la millor de les burocràcies possibles (si és que això pogués existir). De vegades pot semblar que la burocràcia a la que responem ens trasllada tots els problemes que les mateixes administracions no han resolt internament.
Si dos departaments diferents de l’administració persegueixen diferents objectius polítics, aquests es traslladen a les bases pertinents sense cap simplificació, juxtaposant noves qüestions, sovint sense tenir en compte la feina que traslladen.
Com en un contracte en què es van afegint clàusules a mesura que les coses succeeixen, la burocràcia es va omplint de “solucions” per resoldre les seves pròpies fugues, generant atzucacs que acaben molt lluny del propòsit d’eficiència que suposadament es perseguia.
El segon lloc comú per argumentar la burocràcia és la cerca de justícia en l’assignació de recursos de qualsevol mena. Criteris d’objectivitat, equanimitat, universalitat, democràcia, paritat… basant-se en una explicació exhaustiva, correcta o bàsica. I sí, és clar, garantir que aquest repartiment sigui equilibrat, a priori sembla positiu.
Quan hi ha un conflicte sobre una norma caldria valorar-lo en dues direccions, veure si el subjecte s’hauria d’adaptar millor a la norma, però també veure si el conflicte ha de portar a revisar la norma, i això poques vegades és així.
La superposició de normes i procediments genera un marc en què sempre hi ha una norma disponible si algú vol qüestionar un projecte. Davant d’això, qui millor es pot defensar és realment qui té més recursos. Quan les normes i procediments són iguals per a un projecte petit que per a un de grans dimensions no hi ha equitat real, els avantatges són pel més gran. Contra la pretensió de garantir procediments justos, la burocràcia sovint suposa una disfressa per les relacions de poder de tota la vida.
Així, caldria posar en qüestió si la burocràcia suposa realment un camí per a la igualtat d’oportunitats, el camí més just i el millor impacte sobre la comunitat. Com va comentar una persona a la trobada sobre el sector cultural organitzada per la Murga, si de veritat vols incidir en cultura, “fes-te advocat de l’estat”.
Sovint la burocràcia també és símptoma d’absència de pensament propi, implicació o iniciativa. Davant de qualsevol disjuntiva s’imposa l’aparença més ordenada. El conflicte mai no es reconeix com d’interessos o polític. La norma i el procediment serveixen per evitar el debat i imposar una voluntat suposadament objectiva. És per això que parlem de màscara burocràtica. Pel mig hi pot haver i hi ha persones que intercedeixen amb actituds amables i bona disposició, però la prioritat decisòria acostuma a ser l’adaptació al procediment.
Que en l’avaluació d’un projecte subvencionat o de la candidatura per a una contractació, hi hagi unes normes de valoració i una aplicació, no hauria de suposar que no hi hagi algú que pugui defensar i argumentar aquesta valoració, en lloc de “refugiar-se” en uns punts indesxifrables emesos per experts, igualment procedents de subjectivitats.
Fent un pas més en aquesta reflexió, pensem que quan hi ha un conflicte sobre una norma caldria valorar-lo en dues direccions, veure si el subjecte s’hauria d’adaptar millor a la norma, però també veure si el conflicte ha de portar a revisar la norma, i això poques vegades és així. No pot ser que la resposta sempre sigui “el sistema no ho permet”. Al cap i a la fi, el que hauria de guiar les decisions és que l’impacte s’acosti a allò que estem buscant, des de propòsits culturals, públics i polítics, no pas que la norma es compleixi a la perfecció.
L’extensió de la mentalitat burocràtica.
Darrere d’aquestes qüestions centrades en la relació amb les administracions, ens preocupa també el seu impacte sobre la forma d’actuar del mateix teixit cultural. El problema de l’extensió de la mentalitat burocràtica.
Les disciplines procedimentals també impregnen les nostres activitats i projectes culturals, com l’única manera de garantir la feina ben feta. De vegades sembla que en cultura no només es faci servir i assumeixi la burocràcia com a imposició externa inevitable, sinó que a més, com a pràctica inqüestionable.
S’afirma, continuadament i retòricament, el caràcter experimental de la cultura, però s’actua assumint processos propis d’una indústria mecànica. Es defensen retòricament discursos contra la competència i la desigualtat, però s’assumeixen formes de fer que les naturalitzen.
Tampoc ens sembla que el repte principal estigui a inventar burocràcies alternatives
Podem assumir amb certa resignació que sembla lluny un horitzó en què es pugui prescindir de certs procediments burocràtics mentre hàgim de dependre d’administracions que centralitzen la distribució de recursos*, però, com més ens apropem als espais de creació i de pràctiques culturals directes, més entorpidor resulta l’efecte d’aquests tràmits sobre el flux de la cultura quotidiana. Pot semblar un tòpic, però no deixa de ser així: la cultura demana temps laxos –a cops immediats, a cops allargats-, capacitat d’adaptació i respostes singulars allà on la burocràcia imposa i exigeix el contrari: l’anticipació de totes les variables i el rigor en l’execució d’un pla predeterminat.
En aquest sentit, hauríem de cuidar-nos de l’extensió a dalt a baix d’aquestes formes de fer, que es manifesta en llocs tan diversos com el poder dels perfils gerencials a les associacions, la vocació tècnica de la cultura emprenedora o la impregnació dels procediments del management en totes les accions.
Què fer? La nostra proposta no és, és clar, l’abolició de tots els procediments estandarditzats, sinó una reflexió crítica sobre la seva acomodació i tractament com una cosa gairebé tan sagrada com ho van ser les prescripcions religioses. Sabem que la llibertat es juga entre la norma i la seva transgressió, com també passa, per exemple, en l’evolució del llenguatge, però la preeminència de la primera ens sembla que és dominant i desequilibra el joc de la cultura.
No és fàcil dibuixar alternatives. L’alternativa a la burocràcia són els processos ad hoc, i ens sembla que, efectivament, d’alguna manera la cultura demana major dedicació a processos singulars
Tampoc ens sembla que el repte principal estigui a inventar burocràcies alternatives, com d’alguna manera pensem que s’intenta amb idees com els codis de bones pràctiques o el balanç social. Com dèiem abans, temem que en la competència de sentits i acumulació de normes, la burocràcia es faci més feixuga i els camins es facin encara més estrets.
En un article sobre qüestions molt properes publicat a Nativa, el sociòleg Josep Verdaguer deia que l’alternativa als procediments burocràtics extrínsecs es trobava en l’aplicació de criteris intrínsecs de la cultura per a prendre decisions. Pot ser una bona direcció en què pensar, però també veiem riscos quan els treballadors de la cultura, amb arguments similars, s’atribueixen l’especialitat sobre aquests criteris. La cultura és comuna, no el camp d’uns especialistes, i, per tant, caldria trobar procediments col·lectius per la presa de decisions.
No és fàcil dibuixar alternatives. L’alternativa a la burocràcia són els processos ad hoc, i ens sembla que, efectivament, d’alguna manera la cultura demana major dedicació a processos singulars. Per posar això en valor calen més recursos destinats al diàleg i al treball conjunt, i menys preeminència de la fiscalització automatitzada.
Davant dels excessos burocràtics com a cultura dominant proposem més avaluacions i debats situats i qualitatius per contrapesar el pes del quantitatiu i les lectures merament econòmiques; més presència i contrast personal davant tanta pantalla i automatització de processos; i, com a mesura de caràcter materialista, més confrontació política amb els forts i menys domini paternalista sobre els petits.
* Aquest és un dels motius que ens fan pensar que la renda bàsica universal podria ajudar a canviar radicalment el panorama que descrivim. Una de les virtuts d’aquesta proposta és l’alleugeriment de processos burocràtics per la redistribució de recursos per a tothom.
A mi cada cop m’hi va “menys la vida” però ens calen méd reflexions com les de la Cristina i en Jordi per reaccionar o aconseguiran enterrar-nos en la seva muntanya de papers!!