Text de Nando Cruz a partir de la seva participació en la jornada “El sector cultural, per a què?” que van organitzar La Murga i la PAAC el passat 17 de juny.
El sector cultural té unes arrels en el temps, però també està arrelat en un espai geogràfic concret. I aquest territori on s’encabeix el sector cultural (sigui el barceloní o el català) ha canviat molt en els darrers 40 anys pel que fa a la seva composició demogràfica. Als anys 80, la presència d’estrangers a la nostra societat era insignificant, però les migracions iniciades als anys 90 fan que avui al voltant del 20% d’habitants de Catalunya tinguin nacionalitat estrangera; una xifra que arriba al 28% si ens referim només a Barcelona.
Tenint en compte que la cultura la fan persones i s’adreça a persones, qualsevol concepció de sector cultural hauria de contemplar totes les pràctiques culturals que coexisteixen en el territori. I cal escriure “hauria” perquè això no és així de cap de les maneres.
Cadascun dels àmbits que componen el sector cultural (literari, teatral, cinematogràfic, dansa, circ…), tindrà les seves particularitats, però el musical és especialment idoni per detectar si allò que anomenem sector cultural està incorporant totes o la majoria de manifestacions culturals que es generen en el territori. Tothom pot cantar, tothom pot escoltar i reproduir música i, encara que no tothom pot enregistrar un disc, sí és fàcil participar de forma activa o passiva en un esdeveniment on es programi música en viu: en un bar, en un parc, en una festa major, com a part d’una associació o entitat… Tot això vol dir que la música pot funcionar i de fet funciona com un radar que ens permet detectar la composició demogràfica d’una societat. La música que sona a les ciutats on vivim, sigui enllaunada o en viu, és un molt bon indicador de la seva diversitat cultural.
Tanmateix, el nostre sector cultural no està integrant, ni de bon tros, la immensa diversitat musical que ens envolta. Durant dècades, i centrant-nos sempre en l’àmbit de la música, ha estat compost i pràcticament dominat per les empreses que més esdeveniments programaven, les que més públic atreien (sempre que aquest públic pertanyés a determinades classes socials; els impulsors del Pont Aeri i Scorpia mai van ser considerats part del sector cultural; en tot cas, de l’oci nocturn) i les que, en definitiva, treballaven amb músiques socialment acceptades. També és cert que l’anomenada escena independent o alternativa ha anat guanyant rellevància en el sector cultural i que alguns dels agents més destacats d’avui eren programadors aficionats fa tres dècades.
Tanmateix, el nostre sector cultural no està integrant, ni de bon tros, la immensa diversitat musical que ens envolta
D’alguna manera, la percepció que el sector musical té sobre si mateix és la mateixa que fa 40 anys. Sector som tots aquells que treballem al voltant d’uns tipus de música concreta i aquells qui vulguin ser sector (els que avui són aficionats alternatius i amb el temps seran professionals del mainstream) hauran de treballar amb aquest tipus de música. Podríem dir que el sector cultural funciona com aquells informatius esportius que només parlen de la primera i la segona divisió de futbol com si el futbol fos l’únic esport que es practica. És una mirada restrictiva que deixa fora tot un univers de músiques i, per tant, d’empresaris culturals. Perquè les transformacions demogràfiques comporten també transformacions socials i, en conseqüència, transformacions en la quantitat i diversitat de cultures i músiques que coexisteixen en un territori. I en una ciutat amb un 28% de persones estrangeres (a les quals caldria afegir totes aquelles que ja han nascut amb nacionalitat espanyola, però que creixen amb el doble impacte de la cultura local i la del país d’origen de les seves famílies) és impossible que les músiques que hi sonen als carrers siguin les mateixes que fa quatre dècades.
La societat catalana s’ha transformat, però el sector cultural segueix tenint el mateix aspecte: gent blanca de 40-60 anys amb unes nocions força restrictives sobre què és cultura i, per tant, sobre què pot arribar a ser sector cultural. Però resulta que tenim desenes de discoteques que acullen actuacions d’artistes arribats de Puerto Rico, Marroc, Veneçuela, Algèria, República Dominicana o el Perú, que només a Barcelona hi ha cinc locals on es pot ballar forró brasiler cada setmana, que migrants pakistanesos s’organitzen per acollir gires de superestrelles del pop asiàtic, que empresaris colombians obren clubs a l’Eixample per programar salsa en viu, que petits locals impulsats per argentins i japonesos programen més de 60 actuacions anuals, que associacions culturals de comunitats migrades organitzen festes a les quals conviden cantants i orquestres dels seus països d’origen, que centenars de músics arribats de tot el món viuen a les nostres ciutats i treballen actuant per a públics compatriotes d’aquí o de la resta d’Europa. I que tot això no és sector cultural. Tot i el nivell artístic de les propostes programades. Tot i la seva persistència com a agents culturals en els marges del sector. Tot i la quantitat de públic que convoquen.
És responsabilitat dels mateixos agents culturals de base obrir les portes a totes aquestes altres cultures que sabem que bateguen als nostres carrers
Per què cal incorporar tots aquests agents al sector cultural? És una qüestió de justícia cultural. Una societat on les cultures coexisteixen sense conviure és una societat fragmentada. Una societat de guetos culturals és una societat que no es reconeix a si mateixa i que, per tant, està perpetuant aquesta mentalitat de ‘nosaltres i els altres’ on germinen els conflictes socials. La música és precisament la disciplina artística més propícia per establir un reconeixement mutu instantani. Sona una cançó i… Però incorporar tots aquests agents i pràctiques al sector cultural no només ens permetria constatar la diversitat i riquesa cultural del nostre territori; també ens permetria intercanviar estratègies i informació, neguits i experiències. Fins i tot sabers culturals! Fins i tot públics!
I qui hauria de fer aquesta tasca d’incorporació de les altres músiques al sector cultural? Sabut és que l’administració acostuma a preferir pocs interlocutors. I que aquells que fa dècades que controlen els espais de poder dins el sector cultural (o fins i tot despatxant amb l’administració de manera privada) tampoc tindran massa interès a incorporar noves veus. És responsabilitat dels mateixos agents culturals de base obrir les portes a totes aquestes altres cultures que sabem que bateguen als nostres carrers, donar-los l’empenta perquè sentin que formen part de la cultura de la nostra societat (i no d’un dels guetos culturals que aquesta societat tolera), perquè sentin que tenen tot el dret a formar part del sector cultural. Perquè hi són de fa temps tot i que no se’ls reconegui.
Aquesta mena de negacionisme cultural no es resol col·locant els esdeveniments organitzats i adreçats a comunitats migrades al calaix d’interculturalitat o al d’associacionisme. De fet, bona part de la cultura musical que considerem ‘nostra’ també ho és d’origen estranger; principalment, anglès i nord-americà. No podem seguir ignorant les expressions culturals del 28% de la població barcelonina i del 20% de Catalunya. Cal reconèixer-les, però no en un sentit paternalista-validador de ‘t’acceptem’ sinó en un sentit purament social: sabem que ets. Quan mai t’has sentit reconegut en el país d’arribada, és tot un respir saber-te reconegut com a igual per un altre igual. Aquí la cultura pot exercir amb tot el seu simbolisme i la seva força el seu poder integrador i regenerador.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.