Recull de la intervenció de Txell Bragulat i Martí Sales a la jornada “El sector cultural, per a què?” que van organitzar La Murga i la PAAC el passat 17 de juny.
«La cultura és fer una pistola que funcioni bé, que dispari bé. És fer una paella i que no t’enverinis. Cultura és saber que els pantalons tenen dos camals. Fer monocultius de soja és cultura. Tot això és cultura perquè, si no, sempre hauríem de tornar a començar i seria terrorífic. Cultura és memòria.»
Víctor Nubla
TXELL BRAGULAT: Quan en Jordi em va trucar per convidar-me a participar en la Jornada: “El sector cultural, per a què?” no m’ho vaig haver de pensar gaire, per dir que sí i acceptar la invitació. I no ho vaig fer perquè tingués moltes coses a dir o grans aportacions teòriques a fer, no. El que em va decidir va ser l’oportunitat que em brindaven de compartir neguits, dubtes i intuïcions. I per què no dir-ho, per vèncer la “solitud”, de qui sovint sento la mossegada, i sentir-me més acompanyada.
Soc una dona, treballadora en cultura més avesada a l’acció que a la reflexió teòrica. De fet, i aquest és un dels altres motius pels quals em vaig decidir, a causa de la vida (circumstàncies personals, diversitat d’interessos, etc.) però també de la precarietat en què desenvolupo la feina i de les obligacions que ens imposem en el dia a dia, no tinc temps ni espais propis per a la reflexió i el debat; de lectura i recerca; moments per l’exercici de l’abstracció d’allò petit i concret, que ens permet establir teories o anàlisis més enllà de l’experiència pròpia i més immediata. Per això les idees que exposaré són impressions o reflexions fruit de la nostra experiència amb la Mostra de cinema àrab i mediterrani (la meva i la de Sodepau com a col·lectiu) que és el projecte en què ens vam embarcar ja fa 16 anys i que ens ha fet transitar cap al treball i l’activisme cultural.
Durant els darrers dies, mentre preparàvem la jornada d’avui, xerrant amb en Martí, coincidíem en el fet que una de les preguntes a l’encapçalament que posa títol a la trobada-debat d’aquest matí ens grinyolava una mica. La pregunta és: “ Què aporta el sector cultural al món?”
D’entrada ens semblava que l’enunciat de la interrogació dona per fet que hi ha un grup de persones en la societat que “fan cultura” en sentit ampli (creadors, distribuïdors, difusors, correctors, tècnics, etc.) que formen part d’una mena de “club d’escollits”, que estan aïllats i separats de la resta de persones que (suposadament) no “fan cultura”. Dit així, sembla que la ciutadania estigui sempre a l’espera, passivament, del que els ofereix aquesta minoria del “sector cultural” que faria canviar aspectes importants de les seves vides.
Una altra reflexió on ens portava el concepte “sector cultural” és la d’entendre’l com un dels assoliments del que anomenem “Modernitat” —que és el marc cultural hegemònic del que s’ha nodrit el capitalisme per desenvolupar-se, sigui dit de passada— en el sentit que la paraula “sector” expressaria aquesta voluntat de compartimentar, segmentar, desvincular i jerarquitzar, pròpia de la Modernitat, i contraposada a una altra idea de Cultura i de quins són els seus protagonistes i que estaria més vinculada a la filosofia del “Som U”, que no és altra, des del meu punt de vista, que entendre la vida i les persones com un conjunt de relacions dinàmiques amb la resta d’éssers vius i la terra. Relacions, sovint contradictòries, que ens nodreixen, ens fan créixer i ens defineixen. Relacions interconnectades en harmonia i contradicció.
Per tot això us proposem capgirar la pregunta i demanar-nos què aporten els espais populars, de lluita i/o d’organització col·lectiva a la “Cultura”?
Si ho pensem bé, no és tan estrany. De fet, la tradició anarquista i llibertària a Catalunya n’ha donat força exemples, com els ateneus populars i l’Ateneu Enciclopèdic Popular un dels principals per la seva transcendència i longevitat. A tall d’exemple, i entre molta altra gent, per l’Ateneu hi van passar personatges com Federico García Lorca, on abans de la guerra hi va estrenar alguna de les seves obres o Albert Einstein, que va fer-hi una de les seves conferències a Barcelona. Tots dos personatges trencaven esquemes des dels seus respectius camps, des de fora del que era àmpliament acceptat abans que fossin reconeguts i van contribuir a obrir escletxes per anar més enllà i provocar canvis culturals i socials de calat.
Més contemporàniament, tot i que no necessàriament vinculat als moviments llibertaris, el Moviment Cineclubista també ha fet grans aportacions i d’ell n’han sorgit no pocs cineastes i ha esdevingut un factor de democratització de la “cultura” en el sentit que son la viva expressió del “públic organitzat”, aquell que coopera entre iguals, per a veure i gaudir d’aquell cinema que els agrada o interessa i que no necessàriament passa pels circuits comercials. A més a més, és un moviment amb una forta tradició al mediterrani, tant del nord com del sud. Dos dels seus epicentres a Europa són als Països Catalans i a Itàlia. Al sud, estan fortament arrelats al Marroc, Tunísia i Algèria.
I sense anar tan lluny, les Festes Majors també han fet i fan contribucions a la “cultura” i, per tant, a la societat. I no podem passar per alt, tot el que ha aportat i aporten els feminismes, organitzats o no, i el moviment “decolonial” dos dels grans moviments de pensament que des de les perifèries, atrinxerats als marges, han fet i fan grans aportacions a les societats per obrir aquelles escletxes per on esberlar el pensament hegemònic i disputar-li o almenys, qüestionar-li, la centralitat i alhora contribuir a la “democratització” de les nostres societats (amb tots els límits i imperfeccions de què en som testimonis constantment).
Crec que és innegable que sense la transgressió de moltes de les idees, crítiques i propostes que venen dels marges, lluny de l’oficialitat i dels centres de poder, i, per tant, també des de fora del “sector cultural” per antonomàsia, es fan aportacions que transformen o contribueixen a fer-ho: la cultura, la societat i, per tant, la vida.
TB: Martí, tu has fet tots els papers de l’auca, oi?
MARTÍ SALES: Tot va començar quan vaig decidir estudiar Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Un cop acabes aquesta carrera, pel carrer no et trobes cap rètol on hi posi «Urgent: es busca comparatista» i, per tant, la feina te l’has de buscar per altres bandes. He currat de cambrer, de lector, de tècnic de llums, d’actor, de músic, de gestor cultural, de traductor simultani d’uns empresaris indis que volien comprar motors de moto en una fàbrica de Mataró, de conillet d’índies per productes farmacèutics i de mil coses més, vaja —i de les que curraré!
Recordo que un cop que vaig treure un llibre em van fer una entrevista i em van dir: la teva vida és precària, oi? I jo vaig posar el crit al cel i vaig dir que potser la meva economia era precària —o justeta— però que la meva vida era ben plena. Crec que aquest és un punt clau del moment actual: la identificació total entre vida i feina. Quan et trobes algú pel carrer i li preguntes com està, la majoria de vegades et respon sobre la seva feina. La feina és central en la nostra concepció de societat i ningú se n’exclama, tothom assumeix que passar-se més de la meitat de la vida treballant és l’única manera imaginable de viure, quan molt probablement mai en tota la història de la humanitat una quantitat tan gran de gent ha treballat tantes hores.
L’afirmació constant que el capitalisme és el millor sistema i que és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme és un tema que tracta amb una gran capacitat didàctica Mark Fisher al seu llibre Realisme capitalista. Per altra banda, a The Dawn of Everything, de David Graeber i David Wengrow, un assaig absolutament revelador, s’explica fil per randa que en els darrers trenta-mil anys de la història de la humanitat ens hem organitzat de mil maneres diferents i moltes vegades molt més justes que la nostra. Hem d’informar-nos, hem d’estudiar història, antropologia, ciència, tot el que calgui, per desmuntar l’imperi de la propaganda capitalista que ens aboca a la desigualtat permanent i al pansiment de totes les ànimes del món. La dissidència demana altura.
Crec que no podem parlar ni de cultura ni d’art actualment sense tenir en compte que el marc ideològic en el que vivim [1] ho amara tot. Els valors principals que es donen per descomptat —i que la majoria de vegades ni es consideren valors— com si fossin connaturals a qualsevol societat humana (la propietat privada, l’individualisme exacerbat, la feina i els diners) són valors que van directament contra la vida. Què ens fa humans? La propietat privada, l’individualisme, treballar, els diners? Res de tot això. Com diu l’Oriol Sauleda, és una qüestió política fer un ús lúdic de l’existència. Ningú no ens pot treure la capacitat creativa, d’imaginar-nos altres maneres d’organitzar-nos políticament.
És per això que detesto profundament l’expressió «guanyar-se la vida». La vida ens és donada i ja tocaria anar traient-nos del damunt la doctrina del pecat original —que suposo que en un cert moment de la història de la humanitat va servir als sistemes religiosos per doblegar una població que després de milers d’anys de viure d’altres maneres, es trobava lligada al cultiu d’un cereal que exigia massa sovint una explotació duríssima.
Txell, l’altre dia, preparant la jornada, vas parlar-me d’un abans i després de la “pandèmia” (sindèmia) i d’un moment de grans canvis que et portava a fer-te preguntes.: me’n podries fer cinc cèntims?
Si, t’agraeixo la pregunta. Abans, però, m’agradaria complementar el teu apunt, molt pertinent, sobre en Francesc Tosquelles. A en Tosquelles el vaig descobrir fa uns anys, gràcies a un documental del director algerià Abdenour ZahZah sobre el Frantz Fanon psiquiatra (Frantz Fanon: memòria d’asil) que al seu moment vam presentar a la Mostra. El cas, és que a més de totes les aportacions que va fer, era el mestre de Fanon, tal com ell va reconèixer en diverses ocasions i el seu mestratge va ser decisiu en les aportacions teòriques que va fer en Fanon i que han estat, i son encara, cabdals en el pensament “Decolonial” així com en tots els processos de lluita anticolonial.
Tornant a la teva pregunta, sí, per a mi és així i crec que també per a moltes altres persones. Des del meu punt de vista, la “pandèmia” per entendre’ns però que jo prefereixo anomenar “sindèmia”
(Neologisme creat per Merrill Singer el 1990. Una sindemia es la concentración de dos o más epidemias o brotes de enfermedades en una población que interaccionan con, y son condicionadas por, las circunstancias sociales, políticas y económicas de tal población durante un periodo y lugar determinado.1 Dichas retroalimentaciones tienen consecuencias en las situaciones diferenciales de salud/enfermedad de las poblaciones.En este sentido, la sindemia se apoya en dos conceptos base. La concentración simultánea de enfermedades como resultado de condiciones políticas económicas y sociales y la interacción de las morbilidades en la manera en que agrava los efectos en la salud atribuibles a situaciones sociales diferenciales o inequitativas.2. Extret de wikipedia).
És evident que ens ha trasbalsat, a tothom, i ens ha fet més fràgils i en certa manera ha posat de manifest la vulnerabilitat de la nostra existència. Ha fet més evident la precarietat en la que vivim però també l’augment de l’autoritarisme imperant.
Ens ha atomitzat. També ha mostrat la necessitat de reforçar els llaços comunitaris, de fer “tribu”, i que sense un teixit sòlid i ampli de xarxes de solidaritat, difícilment ens en sortirem. A banda que ha accelerat processos que ja venien d’abans com per exemple la digitalització de la vida, la cultural inclosa, i que sospito que està introduint canvis en comportaments socials d’àmplies capes de la societat. Algunes imposades i que estan aprofundint les desigualtats a marxes forçades, com el tancament d’oficines bancàries i caixers automàtics, la virtualitat en la relació amb les administracions públiques, la burocratització creixent, etc…
Ara ja és fa difícil negar, no només el canvi o crisi climàtica, sinó també que estem a les portes del “col·lapse” del sistema. Si bé, fa molts anys que se sap i alguna gent ho estudia des de fa més d’una dècada, la sindèmia ens ha fet caure del cavall i ens ha situat, sobtadament, i jo diria que amb més claredat que mai, en la disjuntiva de “revolució o barbàrie”, o ecofeixisme, en la versió actual i més tangible, de la barbàrie.
Crec que la declaració de “pandèmia” (que jo continuo pensant que va ser un exercici de” matar mosques a canonades”) i el posterior confinament, van ser un xoc i alhora ens va furtar el temps necessari per a disputar al “Poder” (Estats i poders econòmics i militars) tota una sèrie de coses que ara mateix son més difícils de qüestionar o revertir (la digitalització, el control social i el fet de deixar en mans de grans corporacions la nostra salut, així com l’acceleració dels processos de privatització dels serveis públics i per tant de despossessió de la majoria de la població, etc.).
En el debat anterior, algú deia que per a canviar el sistema el més útil hauria estat fer-nos advocats de l’estat, i jo dic, que potser més que advocats de l’estat potser ens hauríem d’haver fet pageses o fins i tot, potser ens n’haurem de fer si volem seguir alimentant-nos.
Bé, crec que aquest moment que vivim amb totes les seves incerteses i incògnites, en part perquè no n’hi ha precedents en la història recent de la humanitat, ens interpel.la i també afectarà la manera de fer i viure la cultura i no diguem ja el “treballar en cultura”. A mi em preocupa, sobretot el fet que no ens preparem i organitzem, i simplement volia posar-ho sobre la taula per compartir-ho amb vosaltres i per deixar-ho anotat per a poder començar a pensar-hi col·lectivament.
Després de donar la volta a la pregunta inicial, en Martí, per acabar, no volia deixar de respondre, també, què aporta el sector cultural al món.
MS: La mercantilització de les nostres vides ha arribat a nivells insuportables: fixem-nos, per exemple, en el vocabulari que fem servir per qualsevol tema. Producte, target, consumir cultura, “això t’ho compro”, indústria cultural… Un dels conceptes que em sembla més paradoxal és el de “Fàbriques de creació”. Aviam, si la creació representa alguna cosa és exactament el contrari d’una producció en sèrie automatitzada amb fins pecuniaris! Per això fa tanta ràbia que en el segle XX s’hagi utilitzat l’art per construir un mercat especulatiu que ha servit de crossa cabdal pel desenvolupament del capitalisme salvatge, que últimament ha arribat a cotes esfereïdores i absurdes amb tot el tema NFTs.
És precisament aquest caràcter radicalment no-utilitarista de la creació el que em sembla que pot ser l’aportació més important del “sector cultural” en un món on tot són expectatives, pressions i competició: una manera de feri de viure basada en la creació —és a dir, en la imaginació, en el joc, en l’experimentació— i que moltes vegades és en col·lectiu. Com diu l’Enric Cassasses, com més responsables, més ingovernables. Fomentem una altra manera de relacionar-nos i fer món. Expliquem-ho. Som experts en fer meravelles amb una sabata i una espardenya! A tirar-nos una vegada i altra a la piscina i passar-nos la vida adquirint noves eines i recursos.
Durant la pandèmia, sortia gent per la tele angoixada per la incertesa de no saber què passarà: a mi m’angoixaria molt més saber exactament què passarà durant els propers cinquanta anys. Quina mena de concepció vital hem acabat assumint? La que afavoreix les empreses i els plans de producció, a qui, evidentment, la incertesa no interessa perquè impedeix la maximització dels beneficis. El que passa és que la vida, per definició, és incerta. I aquesta és la gràcia: no saber què passarà. L’alegria de la descoberta, del no donar-te per acabat, de topar-te amb el que no sabies i hauràs d’aprendre. Tot això és el que sempre hi ha en joc en el procés creatiu.
[1] És precisament quan es té en compte el marc ideològic en què vivim —l’opressió a què ens sotmet, la infelicitat que causa— que els temes que es tracten adquireixen tot el sentit i una dimensió plena. Penso, per exemple, en l’obra de Francesc Tosquelles, que no desvinculava la pràctica psiquiàtrica de la seva ferma determinació de treballar per un món millor, és a dir, de la política; de la mateixa manera que al seu llibre Cuina! o barbàrie, Maria Nicolau qüestiona de dalt a baix la manera que tenim d’alimentar-nos i defensa la formació, l’autonomia, la biodiversitat, els recursos locals i compartir aquests coneixements adquirits en la pràctica diària en contra de la dependència descerebrada de les multinacionals del menjar escombraria.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.