e Bowie, posa’t guapa (el document com a Monument) |Nativa
Skip to content


Bowie, posa’t guapa (el document com a Monument)

Escrit el 27/10/2022 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Traducción de este texto al castellano


L’any 1998 Tod Haynes va estrenar Velvet Goldmine. Una de les coses estranyes de la pel·lícula era que, tot i basar-se explícitament en el David Bowie, no incloïa ni una cançó de l’artista. A mi la pel·lícula em va agradar (no l’he tornat a veure, no sé ara què diria) i a més, em va servir per descobrir els Roxy Music.

Pel que sembla, Tod Haynes no va aconseguir que Bowie li cedís les seves cançons per a la pel·lícula. La versió oficial diu que Bowie planejava treure un documental que tocava el mateix tema: el pas de Ziggy Stardust, al duc blanc de Young Americans. D’altres diuen que a Bowie no li agradava la imatge que Haynes projectava d’ell.

Quatre anys més tard de Velvet Goldmine, Tod Haynes va estrenar Far from Heaven, una fantàstica revisió del melodrama Hollywood anys 50, amb Julianne Moore i Denis Quaid. Després, tornaria a donar-li la volta a l’infame gènere del biopic, crec que també amb èxit, a I’m not there. En aquest cas, se centrava en Bob Dylan interpretat per quatre actors diferents sense cap ànim de versemblança física. Un dels Dylans, el de Blonde on Blonde, l’interpretava Kate Blanchet, un altre, Marcus Karl Franklin, un noi negre d’uns 13 anys.

Bowie fotografiat per Sukita (1977)

Suposo que si Bowie va arribar a veure alguna d’aquestes pel·lícules i d’altres que Haynes va fer després, una mica, potser una mica, se’n penediria de no haver-li deixat incloure la seva música. I no perquè acabés revitalitzant el llegat dels Roxy Music, amb el seu estimat Brian Eno, sinó perquè, ens agradin o no, les pel·lícules de Tod Haynes expliquen coses.

Una d’elles molt relacionada amb el propi Bowie: tota identitat és, primer i abans que res, una construcció artificial i, per definició sempre fràgil i falsa. A Far from Heaven el marit ideal amaga la seva homosexualitat en els conservadors Estats Units dels anys cinquanta. A Velvet Goldmine assistim a la transformació de Ziggy en el Duc Blanc. A I’m not there, el paper dels polièdrics Dylans (quin és el veritable?) són interpretats per actors que físicament no s’assemblen entre ells ni, per descomptat, a Dylan.

Les dues figures que Haynes escull per reflexionar sobre la identitat no són casuals. La transformació. Si Dylan, cantava The Times they are a-Changin l’any 63, Bowie cantava Changes l’any 1971. Dos artistes sempre en mutació i difícils d’adscriure a un gènere concret.

Tot això ho dic perquè l’altre dia vaig anar a veure Moonage Daydream de Brett Morgen. Una primera pregunta abans de veure-la era com s’ho ha fet per a que li deixin no només les cançons, sinó una ingent quantitat de material audiovisual sobre Bowie.

Per entendre-ho, una dada que no hauríem de passar per alt: al gener d’aquest mateix 2022, els hereus de Bowie venien a Warner els drets de tot seu el repertori per, diuen, 250 milions de dòlars. És de suposar que Warner, un dels taurons més grossos junt amb Sony i Universal no seria tan acurat, artísticament parlant, amb el llegat de Bowie a l’hora de treure-li rendiment econòmic a la inversió. I em temo que la cosa aquesta del Brett Morgen n’és la primera prova.

Iman, la vídua de Bowie, no em dona la raó. Diu que biopics no i que documentals sí. Jo tinc la sensació que el problema no va de gèneres, sinó de perfil. Cedir els drets a un director amb veu pròpia (de fet la idea original d’Haynes era fer un documental, idea desestimada quan no se li van cedir les cançons), o cedir-li a un tècnic obedient, sense res a dir i envoltat d’un equip competent. Tony Visconti inclòs.

Sí, vaig sortir del cine de molt mal humor després de veure Moonage Daydream. Entre altres coses perquè havia aconseguit convèncer al Nic, el meu fill, per veure un docu sobre un mite que a ell ni fu ni fa. Després de la pallissa de les dues hores i mitja més planes de la meva vida, feina em va costar convèncer-lo que sí, que Bowie val molt la pena. El problema de la peli no era que jo fos massa fan i la peli no fos amable amb el mite. Més aviat el contrari. De fet, flipo amb el Nic, si no em fascinés Bowie, no hagués aguantat ni de broma dues hores i mitja de pel·lícula. Dues hores i mitja en les que no s’explica res, absolutament res, a més de tractar l’espectador com si fos un addicte a l’scroll.

Servir un tomàquet boníssim en un plat, no ens fa cuiners. Posar-li una mica d’oli i sal, tampoc. Vaig sortir de molt mal humor perquè pensava: mamonàs, amb tot el material a què has tingut accés, amb tots els diners que t’han deixat gastar per restaurar antigues filmacions, amb l’interès que ja té de per si cadascun dels ingredients que t’han cedit, vas i ets incapaç d’explicar res. El material parla per si sol, i és clar. Per això he aguantat. Bowie, a més d’un gran artista era discursivament brillant, i això ens pot fer creure que la pel·li diu alguna cosa, però no és així, ho diu ell, el Bowie, però tu, mamonàs, pensava sortint del cine, tu mamonàs rellepat, no només no dius res, sinó que confons, esborrones, monumentalitzes (és a dir, fixes i aplanes) una figura que com ell mateix explica al teu documental (al teu documental!!), assumeix la transformació pura com a marc del seu pensament i obra.

Terry O’Neill – David Bowie Yellow Suit

Sé que hi ha molts que confonen el rigor amb l’academicisme i la poesia amb el que és rar que no vol dir res però sona guai. Sigui com sigui, si Moonage Daydream, per molt poètic que el pretenguin alguns, falla en el més elemental: no documenta res. Dues hores i mitja de muntatge efectista en què imatges i declaracions de Bowie s’amunteguen sense que mai sapiguem quan i on i perquè i per a qui, va passar això o es va dir allò. Aquí, té el mateix valor una pel·li de ficció com la de Nicolas Roeg que una entrevista per promocionar un disc o un Súper-8 filmat a l’atzar en un camerino. La veu que plana durant tota la pel·lícula com si escoltéssim l’evangeli de Sant Marc, quin Bowie ho va dir? Quan? En quin context? A quina edat? No hem quedat en què és transformació pura? Doncs importantíssim saber qui em parla. No som igual als 20 que als 50. El món no era el mateix l’any 1971 que l’any 2005.

Potser amb els AC/DC, els Ramones o el Mick Jagger, que no han canviat gaire de rollo, la cosa no molestaria tant, però aquí, no documentar ni situar és la pitjor manera de permetre’ns entendre el canvi més enllà de l’outfit, que de fet, ja ens el sabem de memòria. I tot i que el mateix Bowie ho diu una vegada i una altra, el director com si no entengués el material que té entre les mans, munta a cop d’efecte i converteix la proposta de Bowie en un batibull d’experiències amorfes, estàtica i uniforme, repetitiva i sempre confusa. Com quan de petits barrejàvem tots els bonics i elèctrics colors de la plastilina per acabar obtenint aquella avorrida massa de color gris indeterminat.

No documentar, sobretot, és tractar l’espectador d’idiota i, sobretot, és renunciar a fer que algú que no coneix l’obra de Bowie, entengui alguna cosa. Això de l’exercici poètic, en algun lloc ho he llegit, no és broma, no cola. Cansat dels ressenyistes culturals que confonen la no articulació de sentit amb allò poètic, justament l’acte més significatiu de tots, el que revela i desvela allò que no veiem. En tot cas, no és poètic perquè l’estructura és convencional, repassa cronològicament tots els llocs comuns sobre el Bowie sense aportar res de nou.

Per si tot això fos poc, la pel·lícula tampoc explica res del context, que en el cas de Bowie torna a ser un factor imprescindible si volem comprendre alguna cosa de la seva obra. Comprendre, perquè per a només flipar ja tenim els discos i els concerts. En tot cas, si en alguna cosa brilla Bowie és en la seva capacitat d’assimilar, parasitar, incloure, deformar la seva obra, fins i tot cedir protagonisme en integrar altres artistes (recordem que David Bowie és el nom del projecte artístic; ell, la persona que l’anima, es diu David Jones). Des de Mike Ronson a Carlos Alomar, passant per Robert Fripp, Brian Eno, Jeff Beck… res de res. Tampoc cap intent de revisar tots aquells referents, mudables en el temps, que van orientant les seves obres, la tradició afroamericana i els Kraftwerk, i els Cluster, i la Velvet Underground, els Stooges, John Lennon y Dylan (dues veus imprescindibles per comprendre com canta Bowie), Pink Floyd, Pretty Things, Easybeats, The Who… res de res. Ni una referència a la bronca que Bowie els pega als de MTV per no programar artistes negres. Ni mu. Res.

Un exemple concret: a la part que tracta la seva fase berlinesa, més enllà de les excel·lents imatges que tots hem vist, i les declaracions de Bowie, no s’explica res. Estem el 2022, potser estaria bé explicar que a mitjans dels setanta, encara hi havia un mur i que l’avantguarda musical i cinematogràfica alemanya era de les més radicals de l’època, que els joves aïrats alemanys passaven comptes amb els seus progenitors exnazis… res. A Brett Morgen tant li val Berlin com Sant Cugat. El muntatge hauria estat igual, on surt el Berlin Zoo, fot-li un pla en dron del Monestir de Sant Cugat i a córrer. I per descomptat, més enllà de Berlin, la pel·lícula no explica res sobre la música en si (flipa!), sobre les maneres de gravar, sobre els processos en estudi, els terminis de gravació, els instruments usats. L’aportació d’Eno… La figura Bowie, com si fos un monument aïllat enmig de la ciutat, com el monument a Colom o com qualsevol estàtua vuitcentista de rei sobre pedestal, s’arrenca del seu entorn productiu, social i cultural, fins a buidar-lo de sentit, fins a reduir-lo a producte pur de consum.

Obscenament, el documental només té un missatge: consumeix Bowie. I des d’aquí, li podríem retreure a Brett Morgen el mateix que Lefevbre retreu a la ciutat capitalista: espai produït on els objectes oculten les relacions de producció de les quals han sorgit. S’oculta el treball i, com en un aparador, només es mostra el producte, desproveït de conflictes i contradiccions, apte per al consum familiar, instrucció pura al servei de l’obediència acrítica.

I és que en realitat no és un documental ni, per favor!, un exercici poètic. És un infladíssim TIK TOK de més de dues hores, tediós, només justificable, m’imagino, en termes extractius (treure més pasta del llegat Bowie). Signe dels temps. Obre la boca i empassa. Paga i no pensis. Com va dir el Nic en sortir del cinema hauria estat millor que el director ens hagués passat una llista amb els links dels ingredients per poder veure’ls pel nostre compte. Sense les tisores nyonyes ni els cops d’efecte previsibles, afegiria jo.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Ana says

    100% d’acord.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Autors

Arxius

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )