e I feel fine |Nativa
Skip to content


I feel fine

Escrit el 15/09/2022 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Sabia que em podria trobar atrapat en una de les coses que més detesto a Barcelona: el bus turístic. Bé, detesto, tampoc hi ha per tant: senzillament em sembla la pitjor manera de conèixer una ciutat. Suposo que són dèries que té un; rèmores de l’adolescència, sentir-se incòmode formant part d’un ramat. Però la cosa és que, com a beatlemaniac, era inevitable pujar al Magical Mistery Tour, una mena bus “turístic”, especialitzat a fer la ruta Beatle per Liverpool, visitar alguns, només alguns, dels llocs profundament vinculats amb el grup.

Ja que no teníem massa dies, la idea era descobrir algunes coses pel nostre compte, patejar carrers i parcs, i a més, també, fet aquest tour per poder arribar a altres llocs massa distants entre si per arribar-hi a peu. I sí, tot i la beatlemania, dins del meu cap xocava la contradicció profunda: antiturístic, d’una banda, i, de l’altra, jo i el Nic, fent el turista en un autobús.

Ja a l’autocar, assegut a la darrera fila com quan anava a l’escola, amb un matrimoni entrat en anys de Leeds al meu costat, contradiccions a part, el plaer va començar a alternar-se amb la decepció. En alguns casos, arribar a determinat lloc, Strawerry Fields, per exemple, on, en lloc d’estar sols i evocar amb calma tot el que aquesta cançó ha significat des que em va volar el cervell als dotze anys, en lloc de tractar d’explicar-li al Nic per què els Beatles, per a mi, són importants, perquè formen part de la meva educació sentimental i de la meva manera d’escoltar i fer música, en lloc d’aquestes i de tantes i tantes altres coses que m’havien de passar en ser davant la mítica tanca de Strawerry Fields, allà estàvem, tots dos, dins del ramat, sent ramat, esperant que escampéssim per poder fer la foto, amb el guia donant-nos pressa, i el personal fent selfies davant de la reixa.

D’altra banda, i no ho dic per reacomodar-me en la incongruència ideològica, pensava, penso, que per comprendre una obra, mai està de més, conèixer l’entorn físic del seu creador. En el cas de Liverpool i els Beatles ho tinc claríssim. L’ambient, l’aire, els objectes, les arquitectures, donen pistes. Ho he fet moltes vegades. La casa de Flaubert a Rouen, la de Balzac a Passy, la de Dostoievski a Sant Petersburg, els barracons de Bletchley Park on Turing es va inventar els ordinadors, i el Max Kansas City a New York (avui una mena de Seven Eleven fastigós) o el CBGB al Bowery (avui tenda de roba cara), o el primer despatx de Frank Lloyd Wright en un gratacel del Loop de Chicago (aquí ens vam colar amb la Bea sense guies ni mandangues), o les oficines i sala de gravació de Chess records, també a Chicago, ser al mateix quarto que Memphis Slim i Bo Diddley!… i també, com no, buscant l’apartament AN11 a Versailles, el cau de Saint-Simon on a les nits posava a parir al Rei Sol; i també, com no?, he passejat amunt i avall pel Boulevard Haussmann, per veure si m’apareixia l’esperit de Proust en alguna mansarda.

Més enllà de la mitomania, l’entorn físic en què creixem ens marca en molts aspectes. Incloent-hi el que llegim i escoltem i mirem. Les arrels no solen estar, o no només, al lloc on l’atzar t’ha fet néixer. Però i és clar, una cosa és assistir realment al moment màgic (impossible) i l’altre visitar la reconstrucció. De fet, penso també que, fins i tot en el suposat cas que no s’hagués tocat res, que tot estigués veritablement com estava, igual que passa amb els biopics, la visita estaria abocada al fracàs. Sempre hi ha una punteta de decepció. No és el mateix veure un mamut que veure el seu fòssil, per evocador que sigui. És Proust, precisament, qui millor ho explica. En el primer llibre de la Récherche, si no recordo malament, quan, amb el pintor Elstir, visita una església a Balbec que el fascinava des de petit. Es tanta la projecció cerebral que hi ha dipositat al damunt, les coses que s’ha imaginat mirant durant hores i anys una vella fotografia, llegint la seva història, és tant el que s’ha construït des de la imaginació que quan finalment s’hi planta davant, òbviament, el món no s’atura ni res es revela. La sensació sempre és decebedora, hi falta sal.

Sí, tot això és cert, però al mateix temps, ai, alguna estranya cosa passa. Pensar que per aquesta porta va sortir un matí el Paul McCartney quan pràcticament encara no el coneixia ningú, content cap a l’assaig perquè acabava de fer una cançó nova com I Saw her standing there, doncs, què voleu, sí, té quelcom d’emocionant. Com assistir al moment zero de la construcció mítica, com si poguessis veure, en directe, el naixement d’Apolo o l’atac d’ira d’Aquiles en plena batalla troiana.

Però més enllà de l’evocació, a l’autobús hi havia el tema del ramat. El dia abans del bus, havíem anat pel nostre compte a alguns llocs clau. El primer apartament del Lennon acabat de casar, el pub (encara en ús, acollidor, veritablement de barri) on s’entrompava amb l’Stu Sutcliffe quan estudiava art… Anar pel nostre compte, el propi cami, el fer-se un taco amb el mapa, el saber que ningú t’espera allà ni et farà marxar ràpidament, el fet que, potser, fins i tot, si ets discret i no violentes ningú fent fotos fora de lloc, potser, et podràs prende una pinta com un parroquià més, tot això, fa que la visita solitària sigui molt més emocionant que la del grup.

I, tanmateix, dins del bus, amb tot el personal cantant a l’unisó (jo també) “Ticket to Ride”, vaig pensar que tot i les meves vergonyes, tot i sentir-me com un be, tot i la meva contradicció ètico-política amb què significa un bus turístic, doncs, què voleu, no m’acabava de trobar a disgust.

Una primera notícia és que tot el bus, menys el Nic i jo, eren britànics i una altra és que una gran majoria (80%?) eren veritablement grans. Jo pensava, aquesta senyora, amb un accent ultra marcat de Liverpool, potser, probablement, gairebé segur, ha vist els Beatles en directe. Li pregunto? Ella i el seu marit són la meva única connexió real, física, amb els Beatles, ells hi van ser, quan els Beatles encara no eren una mercaderia turística, sinó una força inèdita vinguda a capgirar-ho tot. I mentre ho pensava, també em preguntava per què, tot i el punt Kitsch del tour, no em molestava gens la visita guiada, i sí que em molesta i em repugna i he deixat de fer-ho, visitar el Louvre, o determinades sales del Louvre, on és impossible apropar-se i mirar un quadre, davant del qual una pila d’indocumentats rebotits que no tenen la mínima idea del que miren, que de fet no miren, es fan selfies cretines davant la Gioconda. Més enllà del nombre de visitants i la massificació, per què al Louvre o a Versalles, o al Museu Dalí, la visita s’acaba convertint en un atac de mala llet en què ho cremaries tot (començant pels visitants) i, en canvi, aquí, en un autobús cantant a cor, no em molesta tant?

Vaig entendre-ho quan vam arribar al Cavern Club. Allà la sensació agredolça va arribar al seu clímax. D’una banda, et trobes al bell mig del putu Cavern Club, origen del món. El Cavern Club!!!! Estàs trepitjant el bloody estable on la verge Maria va alletar el nen jesús, estàs veient l’hangar amb Noè currant-se una barca abans de la pluja, a Moisès baixant amb les taules de la llei, hi ets, assistint, sí, però al mateix temps, tonto no ets, veus el llautó, veus el negoci, el cartó pedra i l’horterada turística.

Vam seure. En una de les sales hi havia un senyor gran tocant a l’escenari, s’assemblava al Moncho, per entendre’ns. Tocava, com no, versions dels Beatles, però també dels Sorrows i dels Searchers. La veritat és que el seu fingerpicking era prodigiós. Semblava que hi hagués dues guitarres a l’escenari. Em vaig començar a reconciliar amb la moguda. Entre la seva perícia i les pintes de cervesa, me la començava a bufar ser enmig de las Vegas/Liverpool/Cavern Club. La música del senyor Moncho molava en si.

A la taula del costat hi havia un matrimoni molt gran. Quan dic molt gran, vull dir, mínim, 85 sinó 90. Ell tenia un punt Burroughs. Prims a lo britànic, arrugadíssims, fràgils, semblava que en qualsevol moment una simple ventada provocada per una porta oberta, se’ls podria endur a l’altre barri. Me’ls mirava encuriosit (els van veure en directe? S’han morrejat amb alguns d’ells?). De sobte, el guitarrista Moncho va començar a tocar (superbé) I feel fine. El matrimoni, com un ressort, es va posar dret i va començar a ballar. Era Al·lucinant. Ballaven superbé. Àgils. Ràpids. Ara s’agafaven ara no. Cantaven la lletra. Feien les segones els veus. I aleshores vaig veure que més gent, tots grans, s’aixecava i ballava. I vaig pensar que ells sí entenien el que escoltaven. En aquest sentit, fossin o no de Liverpool, no eren només turistes. Se sabien cada síl·laba i cada nota, ho havien viscut. Per a ells els Beatles formaven part de la seva experiència íntima.

A diferència dels centenars d’amuntegats embrutits que es fan selfies davant la Gioconda sense ni tant sols mirar-la, sense saber-ne res, absolutament res, a diferència d’aquell impresentable que al Museu Dalí, davant meu, anxovats com a rates li deia a la nòvia “¡Hasta con lápiz dibujaba el tío”!, a diferència de tot aquest apilament de centre comercial que un s’empassa quan vol visitar un museu o espai turistitzat, en el Cavern Club, tota aquella gent amb qui havia compartit autocar, sí que sabia, i perfectament, què escoltaven i què miraven. Ho sabien bàsicament perquè la seva pròpia persona, la seva vida, el seu sentit, era incomprensible, inexplicable, sense els Beatles, molt més enllà d’una selfie penjada a instagram.

Potser jo i el Nic erem els únics turistes, per edat i per procedència. Però, ops!, ara no em faré el modest: quaranta anys escoltant-los i tocant-los, aprenent acords de les seves cançons o recursos estructurals (canvi en sexta menor: l’he fet servir a “Atropellament”, “Autoretrat a les 3:00”, entre d’altres), flipant-me amb els centenars de fotos i gravacions, entrevistes, documentals, no sé, en tot cas, turista informat. Que sí, que el Delgado diu que tots som igual de desgraciats, que el turista culte no existeix. Ell sabrà, és catedràtic i tal, sempre ens ho recorda d’una manera o altre. Però en tot cas, és sensat creure, sense arrogància ho dic, que voler visitar una cosa que ha donat sentit a la teva vida no és el mateix que visitar una cosa que no té cap significat per a tu.

Sigui com sigui, coses de l’energia còsmica, aquests dies a Liverpool, una de les coses en què més he pensat ha estat en la meva àvia, en tots aquells estius que pujava a Lloret a passar dos mesos amb ella, carregat amb el pick up i la meva col·lecció de discos dels Beatles, en aquell prodigiós estiu en què vaig descobrir I’m the Walrus, o en la tarda que amb el Manolito vam tocar cançons dels Beatles per a la meva àvia i les seves amigues (tardes assajant amb la meva àvia supervisant-nos les veus)… i penso en aquells estius com si fossin avui, i assegut al Cavern, veig el Nic escoltant el guitarrista Moncho amb l’edat que jo tenia aleshores i penso que sí, que el món està ple de cabronassos, però que la vida en general, amb els seus bucles-cuc-còsmics temporals és una puta meravella. Que sí, que la vida val la pena i que, en el meu cas almenys, els Beatles, com la meva àvia o el Nic, són les coses que em fan ser qui soc.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. JMR says

    Ai Ramonet, que les emocions t’han traït

    Qui et manava anar a Liverpool?



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Autors

Arxius

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )