e Els joves d’esperit i altres bestieses |Nativa
Skip to content


Els joves d’esperit i altres bestieses

Escrit el 04/08/2022 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Em sorprèn la vehemència dels vells, sigui crítica o celebrativa, quan opinem sobre la Rosalia. Em sorprèn si la comparo amb la tranquil·litat dels jovenets quan els pregunto si els agrada la Rosalia. La majoria responen amb mandra. Com si la pregunta no anés amb ells, com si no tingués gens d’interès saber si els agrada, de la mateixa manera que no diu massa de ningú saber si prefereix la vainilla o la maduixa. La música, en general, ha deixat de ser una forma d’identitat, això és evident. I pels jovenets que conec, plantejar un simple debat sobre el valor Rosalia, ja és en si un acte plistocènic. Si no t’agrada, no l’escoltis; tampoc estàs obligat a comprar tots els productes del super.

Potser hi ha xarxes que no conec on també els joves discuteixen i s’enfaden parlant de la Rosalia. No ho sé. Però això no faria menys pertorbador veure els vells de la meva quinta, posicionant-se públicament sobre Rosalia sí o Rosalia no, amb la desesperació tràgica del que reconeix en veu alta que és de Vox o que l’atrauen sexualment les cabres.

La majoria d’arguments vells en contra de la Rosalia, la veritat és que són bastant suats i es podrien aplicar al 99% de la música mainstream dels darrers 40 anys. Molts (acostumen a ser homes) per acabar de posar-la en evidència, invoquen l’autenticitat dels seus gustos, Metal, Industrial, Hip-hop, Rock’n roll, com si tenir un altre gust els conferís una autoritat inqüestionable. Homes grans denigrant una noia que guanya més pasta que ells perquè no és autèntica. Res de nou.

M’interessa més l’opinió dels vells que la defensen. Bé, més que l’opinió, el procés psicològic que els porta a defensar-la tan aferrissadament quan, per qüestions òbvies, no deuen entendre de la missa la meitat. Com si parlar bé de la Rosalia els fes sentir més joves, com si encara estiguessin al dia. Per què sinó, tanta insistència a voler convertir-nos en fans de la Rosalia? És evident que s’avorreixen com una ostra; que el cos no els dona per ballar (si és que això es balla) i és obvi que la majoria de sons, el tractament de la veu per començar, no els remet a cap imaginari compartit, com un mono de Kubrick escoltant un MS-20… per què doncs aquesta necessitat de fer-nos saber que la pillen, que flipen, que connecten amb la joventut?… potser la resposta és massa òbvia per ser certa: en la mesura que l’entenen i la disfruten, són joves o el que és més aterridor encara, són Joves d’esperit.

Com si per entendre’s amb els joves fos obligatori compartir tots els seus gustos.

Fans o no fans de la Rosalia, el cert és que mai com avui, he vist als vells tan desesperats per semblar joves. Això sí que és una pandèmia. I sí, és veritat, el dolor als genolls i la panxa inflada, per no parlar del defalliment de les carns o la caiguda del cabell, són un problema; però fins i tot des d’aquí potser hem arribat a un punt pintoresc, per no dir grotesc i vergonyós. Veritables calaveres amb quatre clapes de carn pansida i amb unes pelambreres que ni la Mafalda en els seus millors moments. Tampoc res nou, la vellesa sempre ha cobejat la joventut i la literatura ens proveeix d’infinits casos. Des del Gustav von Aschenbach de Mort a Venècia fins al Faust de Goethe, podríem anar tirant enrere fins arribar al neolític.

El tema real, per a mi almenys, amb tota aquesta histèria de fans i antifans de Rosalia de 45 anys cap amunt, és quin problema hi ha en no estar al dia sobre determinades coses. Sí, Ok, els vells, des de temps immemorables han cobejat la joventut, però és evident, també, que el consumisme ha sabut convertir aquest sentiment etern, natural i inevitable (qui no es voldria trobar millor i ser més guapo) en un negoci. Com en tants altres aspectes de la nostra vida (alimentació, allotjament, oci, ensenyament…) el consumisme desaforat ha sabut monetitzar un instint humà indiscutible, ni bo ni dolent en la mesura que no racional, fins a convertir-lo en ànsia consumista i pànic patològic. Els vells d’avui en dia compren joventut consumint productes, a priori, destinats als joves.

Günther Anders, ja fa molts anys, quan li va tocar conviure amb la construcció del Capitalisme consumista en els Estats Units dels anys 50, va detectar com el tecno-capitalisme d’aleshores (exactament igual que el d’ara) desenvolupava un pervers mecanisme de control social que consistia a fer-te sentir, sempre, fora de compàs. L’avanç tecnològic era (ara encara més) tant accelerat que era impossible estar al dia de tot. La vergonya prometèica, en paraules d’Anders als anys 50, es referia a la inseguretat que tots sentim quan no entenem una novetat tecnològica que amenaça en configurar el nostre entorn. La meva àvia fent-se un embolic amb el DVD; el meu besavi fent-se un embolic amb la televisió; la meva mare amb Filmin i jo demanant-li al meu fill que em desactivi el putu Siri… tot fa menys gràcia quan pensem en un treballador competent a qui li canvien cada dos per tres l’aplicatiu digital amb què enllestir la seva feina; metges amb bon ull clínic fent-se un taco amb el PC del CAP; catedràtics hipererudits que no saben omplir les actes en la darrera versió del campus digital; cambrers amb un ofici impecable, entorpint el servei perquè ara els obliguen a prendre la nota en una minitablet indesxifrable.

Fer-te sentir un moble vell no són efectes col·laterals del progrés tecnològic, sinó el seu principal ús polític. Ser obsolets ens converteix en deutors i, al sistema, per molt que ens espremi, en presència magnànima i pacient. Poca broma, més enllà d’Anders, és un mecanisme que tots coneixem en el món laboral. El talent, l’experiència i el saber d’algú, menystingut i humiliat, per les seves dificultats per aclarir-se amb la darrera actualització de l’aplicació de torn. Una forma com una altra, si ho baixem a l’àmbit laboral, de treure’s de sobre contractats fixos, vells amb sous decents, reemplaçats per becaris amb contractes abusius i sous precaris. Diguin el que diguin, els treballadors sempre han perdut el pols amb el capital, precisament perquè el capital, a través de la tecnologia, els situa sempre en fals.

I ara, com la vida laboral ja no s’acaba a la porta de l’oficina, sinó que ens l’emportem a casa, l’expandim a les mateixes xarxes en les quals, de forma voluntària, ens deixem monitorar, aquesta vergonya prometèica acaba filtrant-se, també, en tots els aspectes de la nostra vida. Hem de demostrar amb vehemència que estem al dia, que som joves d’esperit, que tenim corda per estona i que, tot i que, per edat, ja hem assistit a mil i una decepcions, continuem mantenint inquebrantable el nostre optimisme i la nostra fe en la bondat humana; demostrar a cada post que som vells amb esperit jove, com si la creativitat, l’amplitud de mires i la mirada neta fossin patrimoni d’una edat determinada. Com si no hi hagués joves mesquins, porucs, reaccionaris i puritans. Com si tot atribut humà positiu fos inseparable de l’atribut jove.

Com si la mirada sobre el passat (allò que avui als joves i no tan joves se’ns ha prohibit fer de facto, alienats dia i nit fent scroll al mòbil com si fóssim un autòmat del Tibidabo), com si la mirada sobre el passat no requerís també creativitat, amplitud de mires, honestedat i visió de futur.

Un vell que tot i les morts i malalties viscudes, tot i les derrotes acumulades, tot i els actes i pactes vergonyosos en nom de la supervivència que preferiria oblidar, un vell que, tot i això, es declara jove d’esperit, és un idiota.

És més urgent que mai insistir en allò que Marshall Berman ja va detectar a principis dels anys 1980. Enfront d’un capital depredador que no busca consensos i que constantment ens canvia les regles del joc, no hi ha res més revolucionari que les coses que no canvien. Només la permanència pot salvar el planeta, sabotejar l’imperatiu consumista de renovar-se cada cinc segons, de fer veure que ets jove quan tens un peu a la tomba, de flipar-te amb l’últim cola-cao que ha sortit al mercat o amb l’últim producte de la Rosalia com si tinguessis quatre anys.


7 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Oriol says

    Fulminant. Gràcies per escriure’l.

  2. Tona says

    Excel·lent article. Gràcies per escriure’l. El darrer paràgraf m’ha recordat aquesta brutal frase de Roy,al final de Blade Runner:

    “Quite an experience to live in fear, isn’t it? That’s what it is to be a slave.”

    I tant que ho sap, això, el capitalisme depredador.

  3. Marta says

    Totalment d’acord !

  4. josep novell says

    Ai! Però, jo et feia més jove Ramon.

    • Ramon says

      hahaha! són els liftings que arrossego…

  5. Pablo says

    Gran artículo para recapacitar.

  6. Rosario Hernandez says

    Fantástico articulo!



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Autors

Arxius

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )