e Aeroport 2022 |Nativa
Skip to content


Aeroport 2022

Escrit el 22/08/2022 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Ahir vaig veure Airport. Creia que l’havia vist, però no. Sí havia vist algunes de les seves seqüeles. De petits ens encantaven. Sessió doble al Cine Moderno de Lloret, programa d’estiu. Suposo que per això m’han entrat ganes de veure-la. La veritat, però, és que tot i el planter de grans noms (Burt Lancaster, Jean Seberg, Dean Martin, Jacqueline Bisset, George Kennedy…) la pel·lícula és dolentíssima i envelleix fatal. És de l’any 1970 i em pregunto si aquí va tenir algun èxit.

Que als Estats Units, les desventures dins d’un avió despertessin empatia entre el públic, és comprensible. Al capdavall, el vol turista a preus econòmics ja era una pràctica massiva. L’aeroport de la TWA a Nova York, una obra mestra de Saarinen inaugurada l’any 1962, és un dels primers casos en què l’aeroport es pensa per a acomodar clients, símptoma inequívoc que anar amb avió ja no és un privilegi de quatre milionaris, militars o polítics d’alt rang. Però aquí, on volar encara era cosa de rics, no sé per què ens preocupava el que els passés a quatre passatgers d’un avió que no havíem trepitjat mai.

TWA New York, Saarinen 1962

La pel·lícula envelleix malament, també, perquè reprodueix fidelment els valors més reaccionaris de la societat nord-americana d’aleshores. Estic convençut que el masclisme i el classisme implícit en diàlegs i actituds, sempre folrats d’un repel·lent paternalisme edulcorat, ja devia ser detectable aleshores. 1970 no és 1950. El cap de mecànics, el director de l’aeroport, el pilot intrèpid, herois tecnològics lluitant contra les adversitats, que bàsicament són dues. La primera, la natura que apareix en forma de gran nevada. Per al pensament tecnològic de l’època, la natura no és allò que som i allò amb el que la tecnologia ha de cooperar, sinó un enemic a vèncer (desgraciadament, el poder econòmic encara ho pensa així avui). La segona adversitat (no faré espòiler per si de cas) la provoca un passatger pobre. A la pel·lícula no li diuen pobre, li diuen pertorbat. Però sabem que no té feina.

Vista ara i diguin el que diguin, tot i les catàstrofes, la pel·lícula no deixa de ser una promoció del vol aeri turístic. Un gran anunci on les hostesses tracten als passatgers com si fossin amos i els empleats dels punts d’informació es desviuen pels clients. Al capdavall, les catàstrofes es resolen i acaben bé. L’única nota negativa, catàstrofes a part, són els veïns de l’aeroport que es manifesten en contra de les molèsties. Unes molèsties que la pel·lícula tracta de forma hilarant, perdedors amargats que s’oposen al progrés. Molèsties imaginades, diuen. Ideologia per la vena en programa doble a Lloret de mar. Tots contents i anar empassant.

Amb 10 anys, assegut a la butaca del cine Moderno de Lloret, jo no podia imaginar la línia directa que unia aquesta promoció encoberta del vol aeri i la incipient catàstrofe turística que planava sobre el poble dels meus avis.

Però ara, és impossible deixar de mirar Airport des de tot el que sabem avui. Sabem que la saturació de l’espai aeri és altament contaminant i sabem que la contaminació és una de les principals causes de mortalitat, a més de tota mena de malalties. Segons l’OMS, 4,2 milions de morts prematures l’any 2016. Els veïns pertorbats d’Airport tenien raó. D’altra banda, la cobdícia de les companyies aèries ha convertit el turisme en un greu problema per a moltes ciutats. A Barcelona, al marge del debat municipal sobre la necessitat d’acotar el turisme, l’aeroport del Prat, superdemocràtic ell, peti qui peti, omple la ciutat de visitants. L’any 2019, van passar-hi 52,7 milions de passatgers (32 passatgers per barceloní). Pel que fa al volum internacional, l’escalada de xifres no ens assenyala cap consciència ecològica per part de les companyies aèries. Si l’any 2005 el nombre de viatgers aeris era de 2.000 milions de persones; el 2018, ja s’havia més que doblat: 4.300 milions.

Pacific Southwest Airlines Flight Attendants

Amb aquestes dades demencials al clatell, un no pot deixar de comparar el tracte exquisit que reben els turistes d’Airport, amb el maltractament sistemàtic que patim ara quan pugem a un avió. Si ets músic i portes instruments, oblida’t de viatjar en avió amb el teu backline, ni que sigui una guitarra, sense pagar-li una butaca a preu de tron reial. L’atemptat contra     les Twin Towers també va servir per a augmentar el nivell d’humiliació que ha de patir tot viatger aeri. Tot això no evita, precisament ho explica, que avui, qui vol (i pot) viatjar per vacances, trobi en el vol aeri el transport més econòmic. Per no parlar de l’explotació turística de destins inassolibles amb altres tipus de transport. Si abans, els hooligans arribaven al meu poble en autocar, ara ho fan en avió. L’infern, en un avió, comença pel veí que seu al teu costat, comença en tu. S’ha acabat, si és que algun dia va ser així, allò del passatger smart dress only, bevent whisky amb soda i retocant-se el crepat amb un mirallet facilitat gentilment per l’hostessa de vol. La manera més fàcil d’entendre-ho és comparar preus. Anar i tornar a París en tren: 490 euros. En avió: 129 euros.

A més del maltractament dins l’avió i a l’aeroport, de les esperes infinites, de les condicions insalubres, de l’atropellament sistemàtic, de caminar descalç i treure’s el cinturó en el detector com si fossis Lee Oswald, cal afegir l’estigma social que en determinats entorns suposa viatjar en avió. Si abans, tothom presumia d’agafar un avió (quan ho feia), ara tothom se n’amaga, si no hi ha un motiu professional darrere. Doble pària.

Tinc un amic que no para d’amonestar als que agafen avions. Penja gràfiques i els responsabilitza de tots els mals del planeta. Sorprenentment, no diu res de les companyies aèries ni dels hotelers que s’embutxaquen diners a costa de la salut democràtica de l’espai públic i de l’espai aeri. I mira que seria fàcil. Al capdavall, els viatgers són 4.500 milions, però la llista de criminals ambientals aeris és curta i amb els noms a l’abast de tothom. Si no hi ha hagut canvis d’última hora: Marco Sansavini (Vueling), Michael O’Leay (Ryanair), Javier Sánchez-Prieto (Iberia) i un etcètera no massa llarg.

Per concretar una mica, un exemple: un tal Luis Gallego, conseller delegat de IAG (International Airlines group) va guanyar l’any 2021, amb el sector aeri suposadament en crisi per la covid, 1,52 milions d’euros. Hòstia puta!, o jo soc un beneit o això és molta pasta. El metge que t’atén al CAP probablement cobra uns 54.000 euros a l’any. Si ho entenc bé, el que cobra un dels responsables d’enviar-te abans d’hora a la tomba amb els pulmons convertits ens scotch-brite, cobra unes 30 vegades el que cobra el que tracta de curar-te. Però per al meu amic, ai!, el problema ets tu per voler passar els quatre dies que tens de vacances a París i no t’arriba (ni temps ni diners) per anar amb tren. Al meu amic, se li podria aplicar la crítica que Trotski fa al “Viatge al fi de la nit” de Céline: es ridiculitza als individus, però no es critica a les estructures econòmiques i productives que els dobleguen i condicionen.

Com passava amb les amonestacions als que no respectaven el confinament, moltes vegades, la crítica moral es fa des d’espaioses cases amb jardí inclòs, que fan impossible (és un eufemisme) ficar-se a la pell d’algú confinat en un pis de 60 m², compartit amb cinc persones més, en un dormitori de 3×2 metres on la finestra, si en té, dona a un patí de ventilació ombrívol i pudent (Com oblidar el post a facebook d’aquell futbolista que apel·lava a la responsabilitat dels confinats, “en casa se está muy bien”, amb una selfie a la piscina de la seva mansió hortera?)

Un retret també similar al que es fa als pobres que compren a Zara o H&M (passant olímpicament de l’explotació laboral al tercer món), en lloc d’anar a Conti o Furest (tot cosit a casa, escolti!); o als que mengen a McDonalds (menú a 3,30 pavos) en lloc de fer un esforç pel nostre planeta i menjar-se una Passion Burger (hamburguesa feta amb llenties) per 12,95 euros, beguda i postre a part (2,75 la bio llimonada + 4,95 un Carrot Cake). Quina mania que tenen els pobres amb alimentar-se malament. Putus pàries i putu mal gust!

Si abans, als pobres se’ls estigmatitzava per ser bruts, ignorants, promiscus, mancats de fe i ganduls, ara se’ls estigmatitza per ser egoistes i no tenir cap mena de compromís amb el medi ambient ni cap sensibilitat vers l’explotació laboral al tercer món. I allà els tens, pobres, greixosament saturats, malparlats, carregats de bosses de plàstic i fent malbé el planeta amb la seva simple existència antiecològica.

Podria entendre el meu amic i les seves amonestacions quan penso en tot allò de la consciència individual com a veritable motor de transformació. I en cap cas voldria transmetre la idea que l’ecologia és una opció només a l’abast de les classes acomodades. Crec fermament en la transformació d’un mateix com a primer pas i crec també que ser ecologista no és una opció, sinó un imperatiu urgent. Una altra cosa és mirar sistemàticament on no toca, fer rebre sempre a la carn de canó que pringa en la primera línia d’infanteria i no apuntar al cap dels generals que des d’un despatx amb l’aire condicionat a tot drap, gestionen el seu lucratiu escorxador. Però com això de la revolució interior és un tema llarg que em fascina i avui he parlat massa, si no us sap greu, ho deixo per un altre dia.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Autors

Arxius

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )