e Més enllà del corporativisme cultural |Nativa
Skip to content


Més enllà del corporativisme cultural

Escrit el 10/07/2022 per Jordi Oliveras a la categoria OPINIÓ.
Tags:

Darrerament, penso que té sentit agafar conceptes vells i revisar-los des del present. En part és una reacció davant certa tendència a fer el contrari: abandonar un concepte vell quan hi ha la menor sospita que no ens serveix, per buscar-ne un de nou i menys contaminat. Precisament, les paraules que refusem guarden la memòria d’allò que no volem repetir, i també de les primeres intencions quan les vam començar a fer servir, i això té un valor.

Em passa això amb la idea de “sector cultural”. En aquest cas, és un concepte que mai he fet meu en un sentit positiu, però que sempre ha estat aquí, com a lloc de fricció amb gent amb qui comparteixo coses.

La jornada “El sector cultural, per a què?”, en l’organització de la qual he col·laborat, tot i que aquest no és un text que pretengui representar una posició de les entitats impulsores, m’ha servit d’excusa per endinsar-me una mica en la qüestió de què es pot fer amb aquesta idea.


Que la gent que treballem en cultura compartim una dedicació a les feines relacionades amb la cultura, que són molt diverses, i una economia vinculada a això, és un fet. Però parlar de sector implica alguna cosa més. Implica formes d’associació i representació, la unió de forces i recursos per defensar interessos comuns i la integració en l’imaginari de l’economia productiva.

Si parlar de sector en cultura tingués algun paral·lelisme amb quan parlem dels sectors de l’automòbil o el turisme, el sector cultural seria principalment el format per Amazon, Netflix…

Tota economia capitalista es basa a establir una necessitat i un sentiment d’escassedat en els altres sobre un bé, i un lloc especialitzat i privat per la producció i distribució d’aquest bé. La lluita per la viabilitat econòmica de la cultura no escapa a aquestes lògiques. Sovint el sector intenta la construcció d’una economia de la cultura, i, encara que pugui resultar contradictori amb idees sobre el comú que semblen estar en la seva essència, tendeix a establir un dins i un fora sobre qui la fa, i intenta instaurar-ne un sentit privatiu, per treure’n profit.

Si parlar de sector en cultura tingués algun paral·lelisme amb quan parlem dels sectors de l’automòbil, el turisme o el transport, el sector cultural seria principalment el format per Amazon, Netflix, Disney, Planeta, els grans festivals de música, i altres corporacions que ocupen bona part del nostre temps cultural. Ells són els que aconsegueixen establir aquest marc extractiu, i treure’n un benefici econòmic important.

Però, curiosament, qui parla molt sovint de sector cultural són artistes, empreses, i organitzacions d’un àmbit més local, amb una economia molt directament depenent de les administracions públiques i una realitat laboral només sostenible de forma molt discontínua en la major part dels casos.

Uns des de la creació, altres des de pràctiques minoritàries, altres des de l’organització cooperativa, cadascú defensa a la seva manera el reconeixement i extensió de la producció cultural i els seus agents. Sembla com si assumint aquest nom -sector- poguessin aspirar a un millor reconeixement i inversió.

Imatge de Tinta Fina en una crònica sobre una roda de premsa del Primavera Sound. Cliqueu la imatge per veure-la.

També des de les institucions sovint es fa referència a aquest entorn local quan es parla de sector. En el fons saben -o això pensen- que tenen poc a fer amb les grans empreses, encara que siguin les que realment ocupen més espai de vida cultural de la gent per a qui governen, així que el seu “sector” és el proper. És probable que també els interessi mantenir la il·lusió d’una potència econòmica i simbòlica pròpia.

El sector local precari i les institucions, encara que no estiguin d’acord en moltes coses, mantenen eternament la fantasia d’un mercat futur pròsper, tant endins com enfora, i la van renovant periòdicament. La darrera incorporació a aquesta esperança de futur és la dels youtubers i podcasters. Abans hi ha hagut molts altres hams per mantenir la il·lusió econòmica. Per exemple, el de conquerir els mercats internacionals o el de la innovació tecnològica.

És a aquest entorn local que assumeix l’imaginari de ser un sector econòmic, amb contradiccions respecte a la seva realitat i perspectives, a qui s’adreça aquest text.

Em pregunto si no hi hauria altres possibilitats organitzatives de les persones que ens dediquem a la cultura que poguessin donar millors fruits, inclús en els objectius de tenir una vida digna.

Hi ha qui pensa que simplement cal fugir del marc sectorial, que l’articulació sectorial no és prioritària, i que és millor defensar el dret a viure des d’altres perspectives, però aquí es planteja si no es podria fer quelcom diferent amb aquestes afinitats. Les possibilitats d’organització col·lectiva es basen en bona part en allò que coneixem millor, en l’extracció de temps per l’articulació en aquells àmbits en els quals ens especialitzem. Llavors, per què no usar aquesta identitat d’una altra manera, més solidària i alhora més sobirana?

Es produeix molta més cultura que la que necessitem

Abans dèiem que una condició per la constitució d’un sector econòmic és instaurar la percepció d’un bé escàs que produeixen uns especialistes, i que per això s’ha de pagar. Més enllà de les consideracions ètiques o ideològiques que puguem fer sobre aquesta dinàmica, en cultura resulta molt difícil instaurar aquest marc, per molt que s’intenta. La cultura no és un bé escàs com sí que ho són els pisos o el petroli.

Tot i que la gent que produeix cultura intenta establir distincions entre diferents formes de cultura, fins al punt d’arribar a dir que unes són cultura i d’altres no (per exemple, quan es diuen coses com “això no és cultura, és entreteniment”) el fet, és que, des de l’altra banda, la de la gent, el temps per la cultura és el mateix i l’elecció entre les diferents possibilitats pot arribar a ser indistinta.

Crec que és molt difícil posar en qüestió que es produeix moltíssima més cultura que la que podem atendre com a societat. Passa en tots els plans, en els més artesanals i també en els més industrials.

Si això fos una economia planificada, ningú podria defensar el sentit de tanta producció cultural.

Potser no passa res que sigui així. La producció cultural també pot tenir una funció d’autoconsum, coses que la gent necessitem fer per assajar les nostres habilitats formals o per dedicar missatges als nostres micro entorns.

Però la cosa de la sobreproducció es complica quan parlem de la producció cultural com a activitat econòmica. Si això fos una economia planificada, ningú podria defensar el sentit de tanta producció cultural. No hi ha consum per tanta cultura, no hi ha diners per pagar tanta cultura, no hi ha temps per consumir tanta cultura, no hi ha necessitat social per tanta cultura.

Això no obstant, a ningú li interessa parar-se en això.

Per uns funciona una mena de fantasia del lliure mercat. Hi ha d’haver molta producció perquè d’aquí surtin unes poques coses bones, diuen. S’ha de competir perquè guanyi el millor. Aquest és el marc mental.

Per a molts, ja ho dèiem, cal sostenir que la cultura és un nínxol per l’economia, i dedicar-hi diners (preferentment públics), és a dir, invertir, pel futur. Tenir gent ocupada intentant viure de la cultura deu ser més econòmic pel poder que pagar subsidis. Dedicant uns poquets diners a estimular la producció cultural tenim un munt de gent ocupant hores i hores en una activitat ben laboriosa, i autoculpabilitzant-se si el seu treball no enlluerna prou gent i no genera rendiments; i així també tenim un altre munt de gent enrabiada perquè no arriba ni a aquests poquets diners disponibles, i buscant l’enemic en els que sí. Un negoci rodó pels qui es dediquen a la contenció social.

Per d’altres, no hi ha cap lloc de treball que s’hagi de tocar, ni cultural ni d’altra mena. No importa que no siguin llocs de treball reals. La gent ha de treballar per viure, encara que no aconsegueixi viure treballant. D’aquests, els més benintencionats diran que si no es guanya prou caldrà pagar millor la feina, o invertir més en el sector. A ningú li interessa posar en qüestió una feina. De fet, el problema no és només de la cultura. De feines innecessàries, i fins i tot nocives pel bé comú, n’hi ha moltes, però el treball és sagrat i tocar-lo seria un sacrilegi.

Així també tenim un altre munt de gent enrabiada perquè no arriba ni a aquests diners disponibles, i buscant l’enemic en els que sí. Un negoci rodó pels qui es dediquen a la contenció social

També hi ha qui s’agafarà a la llibertat d’expressió per evitar parlar d’excés de producció cultural. A veure qui és el guapo que posa límits a la cultura. No hi fa res que potser no és el mateix expressar-se que obtenir diners per fer-ho. Tot es barreja. Hi haurà qui dirà que la llibertat d’expressió està lligada a la possibilitat de viure de dedicar temps a l’expressió. Posició discutible. Expressar-te per guanyar diners també implica expressar-te dins les condicions que estableix qui et paga.

Per acabar, els que es dediquen a produir cultura, necessiten aferrar-se a la fantasia que aquí fora hi ha un munt de gent que voldrà conèixer el seu món interior i dedicar temps i pagar diners per això. A veure qui és el guapo que posa límits a la cultura. Ningú no ho farà.

Parlar del dret a viure de la cultura és tan absurd com defensar el dret a viure de les indústries contaminants, del dret a viure de convèncer a la gent de què canviï de companyia telefònica, del dret a viure de l’astronomia o del dret a viure de vendre menjar basura. No li veig sentit. El que importa és el dret a viure, no el dret a viure del treball. El dret a viure no hauria de necessitar complement de treball, i encara menys si no està clara la necessitat del treball.

Llavors, per què estem en això?

Hi ha qui diu, penso en veus de persones amigues, que el treball cultural és per a gent que té rendes familiars o d’altra mena que li permeten sostenir-se i que el trien perquè és un lloc de realització personal. No ho sé, amics, són discursos que no encaixen del tot amb la meva experiència.

Pot passar que la percepció depengui de quin marc coneguis dins l’ampli entorn de gent que es dedica al treball cultural. Si coneixes principalment gent amb formació acadèmica superior i et relaciones amb els grans centres culturals del centre de la ciutat i la gent que s’hi belluga, potser sí que et pots arribar a fer la idea que tot són rics una mica desplaçats que es refugien en el seu univers particular. Però el món és més ampli que això. Dins del mateix treball cultural hi ha moltes realitats no interconnectades. Potser és això.

Conec molta gent que treballa en cultura des de fa molts anys que no tenen cap renda familiar que els sostingui i fan feina en això com podrien actuar de teleoperadors, cambrers i d’altres feines. Per un sou similar.

Potser és que a mi em van tocar els anys vuitanta per començar en aquesta feina, i llavors les condicions eren unes altres. Podies arriscar-te amb alguns treballs incerts, sense que calgués cap renda familiar que et cobrís les esquenes perquè els lloguers dels pisos i la vida en general eren més econòmics. El que ja era obvi llavors és que la fantasia del treball per a tothom no funcionava. A alguns ens van vendre la moto que es podien obrir nous espais laborals, com el cultural. No era tan diferent de quan et deien fes-te programador informàtic que segur que trobaràs feina. Amb menys promeses de fer diners, això sí.

El treball cultural, aquest treball tan rarot, que produeix encara que no li demanin, que sobreprodueix més del que podríem atendre, és un símptoma d’un món en el qual el treball és escàs i la producció excessiva

El treball cultural, aquest treball tan rarot, que produeix encara que no li demanin, que sobreprodueix més del que podríem atendre, és un símptoma d’un món en el qual el treball és escàs i la producció excessiva, en tots els àmbits. Forma part de les feines que la màquina s’inventa, encara que la seva utilitat sigui relativa, per contenir la població. I també forma part de la inclusió en el camp de les necessitats i l’esfera econòmica de coses que abans no ho estaven.

Realitza el treball cultural? No ho sé… Si em torno a remetre als anys vuitanta, hi havia algun reflux del 68 que ens feia preguntar per la funció social de les feines disponibles. Si no em vaig fer empleat de banca és perquè tenia clara la seva aportació social nociva. Referent a la indústria de l’automòbil alguns, no pocs, ja teníem dubtes sobre l’impacte d’aquesta feina en l’esdevenidor del planeta. Fins i tot hi havia opinions crítiques sobre el paper de l’educació que ens portaven a dubtar en quina màquina de control social et ficaves si et feies mestre. Més que per realitzar-se hi havia una cosa més nihilista d’apartar-se per no fer mal, per no participar en aquesta deriva.

En resum, en els anys vuitanta alguna gent vam anar a parar a les feines culturals, perquè era una opció que s’apuntava en un món amb crisi del treball, perquè era possible anar tirant amb pocs diners, i perquè, més que realitzar-te personalment, semblava fer-te menys corresponsable de la depredació.

Potser les meves diferències amb els amics que esmentava tenen a veure amb el fet que ells són més joves, i durant un temps, -anys noranta, dos mils…- preguntar-se sobre el valor negatiu del treball no estava tan vigent.

Una altra cosa que no entenc de les seves posicions és que dissociïn la realització personal de la responsabilitat amb el món on vius. Per a mi, la realització no és una mena d’activitat masturbatòria en la qual ets alhora productor i espectador de la teva activitat. Si no hi són, els altres, no hi ha realització. Si no et pots creure que aportes alguna cosa, només hi pot haver una autorealització cínica.

Més que per realitzar-se hi havia una cosa més nihilista d’apartar-se per no fer mal, per no participar en aquesta deriva

Podria semblar que en això de deslligar autorealització i necessitat social hi ha alguna reminiscència cristiana en el sentit de pensar que les coses bones sempre van lligades al sacrifici. Però, donant-hi la volta, segons la formació que tinguis, deixar-te llogar per activitats depredadores és un sacrifici, no només en termes individuals sinó també per la teva aportació negativa als afers col·lectius. I ja m’explicareu què té de positiu defensar aquest sacrifici.

Cal unir-se per defensar el treball cultural?

Si acceptem com a fet la sobreproducció cultural, els dubtes sobre el sentit de la lluita més corporativa són prou evidents. A la fi, podríem pensar que el que fan les diferents articulacions sectorials és competir, cadascú des de les seves disciplines, pels recursos que l’administració hi dedica.

Hi ha, però, alguns aspectes dels esforços que es fan en les organitzacions sectorials que cal tenir en compte i respectar. Algunes associacions de gent que treballa en cultura suposen l’únic contrapoder a gent amb molts recursos que obté directament privilegis en relació als recursos culturals, principalment de les administracions públiques, sense necessitat d’acció col·lectiva.

Hi ha cops que em produeix certa alerta veure que part dels contraris a l’articulació sectorial ho són perquè ja gaudeixen de privilegis, sigui, aquest cop sí, per la seva extracció social i familiar, sigui perquè formen part d’una gran empresa, sigui perquè són propers al grup governant, sigui perquè parteixen d’una còmoda plaça laboral pública.

Produeix certa alerta veure que part dels contraris a l’articulació sectorial ho són perquè ja gaudeixen de privilegis

També està clar que les articulacions sectorials de la cultura responen, precisament, a la seva manca d’encaix en les estructures tradicionals de defensa del treball, i això els dona sentit.

Buscant una perspectiva de fons, costa trobar-hi sentit, però en les distàncies curtes cal tenir en compte aquestes funcions que cobreixen.

En qualsevol cas, si les energies per organitzar-se col·lectivament són limitades, i ho són, potser cal afinar bé a què les dediquem. Defensar el dret a viure des del treball té quelcom de donar voltes a la roda del hàmster. De perpetuar la parcel·lació de les lluites.

La PAH o el Sindicat de Llogateres ens han recordat que el sindicalisme no és únicament professional sinó que hi ha altres formes de lluitar conjuntament per una vida digna.

Si la feina cultural, en aquest cas una feina que és mig feina (ho dic des del punt de vista de les relacions econòmiques, no vol dir que no hi hagi esforç, especialitat i dedicació), constitueix un lloc d’afinitats i identitat per a molta gent, no hi hauria altres formes d’actuar des d’ella diferents de les existents?

Apunto algunes possibilitats:

> Solidaritat sectorial. La possibilitat de mutualitzar recursos.

La gent que treballa en cultura, tot i la imatge autodestructiva que amb freqüència fa servir per parlar d’ella mateixa, és força solidària, si més no, col·laborativa, en la seva feina. És ben habitual que grups de tota mena comparteixin espais i altres recursos per les seves labors creatives. També és corrent que en molts treballs creatius s’hagin de posar d’acord persones per compartir sabers i dur a terme les seves feines.

Malgrat això, no és usual que les organitzacions sectorials aprofitin aquest potencial per endegar iniciatives per compartir recursos entre gent que treballa en cultura. No seria una idea tan estranya. Articular recursos comuns era quelcom habitual, per exemple, en la idea original del sindicalisme. Compartir caixes de resistència per fer front a vagues o altres dificultats, tenir seus per la trobada de les persones treballadores, i molts exemples més.

Algun cop, per exemple, hem parlat amb gent, fantasiejant què podria passar si gent de diferents entitats i projectes ens poséssim d’acord per posar en una caixa comuna un 1% dels ingressos per subvenció que obtinguéssim en la nostra activitat. Era una idea inspirada en caixes comunes que existeixen en altres països. Seria una forma de treballar per la pròpia governança i redistribució.

De retruc, si l’organització sectorial fos forta per la seva intercooperació, també podria guanyar força per abordar altres relacions.

> Revisar les interlocucions prioritàries.

A qui s’adreça el sector cultural quan vol legitimar la seva feina? La interlocució prioritària acostuma a ser l’administració pública, que sembla ser, alhora, el veritable patró de bona part de les feines culturals, o el client, finançador i facilitador quan ets una empresa. En el fons, el treball cultural segueix responent a la posició del bufó de la cort, algú mantingut, que de tant en tant pot qüestionar el poder, i que en cap cas suposa una amenaça real per aquest que és qui el manté.

Per contra, el sector té relacions paternalistes, condescendents i de vegades de confrontació amb altres sectors de la societat. En primer lloc, per exemple, amb el públic. Malgrat les sensibilitats envers la comunitat que cada cop es troben més presents en moltes pràctiques artístiques, el públic sempre és el destinatari, el consumidor, qui ha d’aprendre. En pocs casos és un igual amb qui establir relacions de col·laboració, aliances i economies compartides.

No és fàcil. Probablement, el primer problema és que el públic no té llocs d’organització propis i això ho fa difícil, però penso que des de l’articulació sectorial es podrien fer intents en aquesta direcció.

En un sentit similar, una aliança a explorar seria amb les lluites socials. De fet, ja hi ha exemples d’articulacions positives a tenir en compte, com situacions donades entre cultura i feminisme o entre cultura i llibertat d’expressió. Hi hauria la possibilitat d’anar més enllà. Passar del típic suport a una causa a buscar objectius compartits.

Un exemple de com es podrien trobar els interessos sectorials i les mobilitzacions socials podria ser amb les lluites pel dret a l’habitatge. A l’arrel de moltes dificultats d’espais culturals (sales de concerts, botigues de llibres…) hi ha el mateix problema que darrere l’especulació amb el mercat de l’habitatge, unes lleis relacionades amb la propietat del sol i les regulacions de preus. Potser seria més adequat i efectiu actuar conjuntament per canviar-les, en lloc de dedicar esforços al reconeixement del caràcter emblemàtic dels espais culturals.

Més enllà, si la gent que treballem en cultura féssim números sobre si ens surt més a compte -per viure, per fer cultura, per fomentar ecosistema cultural-, un increment en les subvencions o el control sobre el preu dels pisos crec que la resposta seria favorable per aquesta darrera opció.

> Conrear la comunitat cultural.

Sempre recordo un amic que em deia que a l’articulació del sistema cultural falta diversitat de participants que interactuïn. És com si per la preservació del territori només hi hagués caçadors, i no intervinguessin també pagesos o organitzacions ecologistes, deia. La cultura no només depèn del fet que hi hagi empreses, professionals i creadors. Sense la gent, aquells que es redueixen a públic o consumidors, la cultura no és res.

En educació es parla de comunitat educativa, incloent-hi com a mínim pares, mares, mestres i alumnes, i això és un ecosistema que s’articula organitzativament. Per la cultura també seria bo poder parlar de comunitats culturals, on es trobessin els diversos actors.

En la mateixa línia del que proposava al punt anterior, i per demanar que no quedi, ara que estan de moda les llibreries cooperatives, a mi m’encantaria que n’aparegués alguna, on, més enllà de l’autoocupació justa, i l’emprenedoria militant i amb sensibilitat social, la propietat fos col·lectiva amb persones que escriuen i lectores, i en la que no només hi hagués complicitat en l’amor a la literatura sinó que es prenguessin conjuntament decisions de compra, i de tota mena, sobre l’estructura.

> La cultura com a lloc d’impugnació del treball assalariat.

La feina cultural té singularitats que la porten a un lloc diferent d’altres feines des del punt de vista de la producció. Es necessita, per exemple, temps mort, temps per pensar, temps especulatiu, temps de vida, per fer cultura. De fet, la cultura sempre és de cocció lenta. La cultura no respon als estàndards de la producció mecanitzada. Alhora, com dèiem, la seva dinàmica laboral precària també és, precisament, un símptoma de la fi del treball assalariat.

No serien, potser, aquests elements, un bon lloc de partida per posar en qüestió la vinculació entre el dret a viure i l’obligació de treballar, en lloc de per reclamar el reconeixement com espai de producció?

No es tractaria de fer una defensa teòrica. Potser n’hi ha d’altres, però la forma més clara que veig ara per ara seria la d’una militància activa en favor de la renda bàsica per a tothom. Una iniciativa que precisament posa en qüestió el condicionament del dret a viure vinculat al treball.

La renda bàsica universal és una idea que capgira molts esquemes que tenim sobre els drets bàsics i la redistribució de la riquesa. Hi ha espais que fa molt de temps que la treballen, que sobretot l’han dotat d’un bon marc argumental ètic i tècnic sobre la seva necessitat i viabilitat. Això no obstant, el que no té és una base social que lluiti per ella com, per exemple, en el seu moment els obrers van lluitar per la jornada laboral de quaranta hores setmanals. Aquesta base social no només és necessària sinó que fins i tot és perillós que no es formi, perquè també hi ha gent que pensa en la renda bàsica des d’altres perspectives com, per exemple, la seva implantació a canvi de la reducció de l’estat. Una mobilització social forta i amatent, podria marcar quina mena de desenvolupament se’n fa. Volem una renda bàsica universal per tothom però no qualsevol renda bàsica universal.

Jo crec que la gent que treballem en cultura estem en una posició privilegiada per entendre i intervenir i promoure aquesta reclamació, en aliança amb altres forces. El manifest Gent que treballa en cultura, per una renda bàsica universal planteja amb força claredat aquesta posició.

Per la vida, la cultura i també el treball cultural

Per acabar, només voldria afegir que, com tanta altra gent, també participo de l’angoixa i desànim dels temps que vivim. Podria semblar que aquesta reflexió i propostes plantegen qüestions que ignoren aquest estat social i hi afegeixen crítica i desitjos inabastables. M’agradaria que pogués ser llegit en direcció contrària. Precisament aquesta situació de crisi àmplia demana que sortim d’alguns llocs comuns que només fan que malversar les nostres energies transformadores. Potser el que necessitem són uns horitzons diferents i una altra mena de confiança en els nostres iguals per trobar força i construir una vida millor.


Lògicament, aquest text és deutor de molta gent, però vull agraïr especialment les lectures prèvies a la publicació d’Adriano Galante, Nando Cruz i Cristina Tascón.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Autors

Arxius

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )