e La cultura i la pandèmia |Nativa
Skip to content


La cultura i la pandèmia

Escrit el 19/02/2021 per Jordi Oliveras a la categoria OPINIÓ.
Tags:

L’altre dia em vaig trobar pel barri al Lucas, músic. Una persona molt agradable, amb qui ens coneixem des de fa molts anys. Sense tenir una gran amistat, sempre que ens trobem pel carrer hi ha temps per una xerradeta. Jo crec que és ell qui ho facilita.

Què, com va? vam dir-nos, una mica ritualment. I tots dos vam repetir quelcom que crec que és força habitual en converses d’aquests dies: “no em puc queixar”. Ell també va afegir alguna cosa sobre que, tot i no estar malament, l’ambient és trist.

Em va sortir el gen polèmic: “Sí, sí que ens podem queixar”. Llavors el Lucas va començar a parlar de la situació d’altres músics. “Hi ha gent que vivia de la música que ho està passant molt malament, i el que resulta molt molest és la incomprensió de la gent que té feina regular”. Tota la raó, vaig pensar i dir, és un dels problemes que ja teníem, la forma amb la que gent que té les esquenes ben cobertes reclama d’altres, de vegades amb to exigent, risc i innovació, com si també tinguessin les esquenes cobertes.

Em venien al cap moments diversos en què m’havia sobtat la posició de treballadors culturals públics, per exemple, reclamant assistència a espectacles (“els de la cultura sóu els primers que no aneu a veure els altres”) sense que qui ho deia veiés que anava gratis a tot, o reclamant finançament privat de les activitats, quan el seu sou era 100% públic, o també la forma de dir aquella famosa frase de “tu treballes en quelcom que t’agrada”, com si això fos justificació de totes les penúries que visquessis, i com si treballar de quelcom que no t’agrada fos més valuós per la humanitat.

“Però no només els de l’espectacle pateixen”, vaig afegir. “Avui he llegit que a Espanya hi ha més de 18 milions d’aturats. I una cosa que em sap greu és que en l’àmbit de la cultura sovint es parla amb un aire com si fóssim els únics afectats. Que sí, que és cert que tenim una relació contractual mal regulada i protegida, comparant amb treballadors fixes, privats i públics, però és moltíssima la gent fora d’aquest marc de comoditat”. Per això vaig trobar adequat el manifest de gent que treballa en cultura en favor de la renda bàsica universal, perquè era una forma de connectar amb tots els patiments econòmics, sense ignorar el propi del sector, i alhora sense sostenir aquesta molesta actitud dels de la cultura contra una societat que suposadament no els entén.

Llavors també vam parlar de com influïa en la percepció dels demés que la gent que treballa en cultura, preocupada per l’aparença, hagi dissimulat tants anys les seves dificultats econòmiques. Per això molta gent no s’ho creu. “D’una banda, qualsevol presència en un mitjà projecta per a molta gent una idea subliminal de què et van bé les coses, de l’altra crec que es dissimulen les dificultats per simular l’èxit –vaig dir-. Sigui cert o no, hi ha la creença que per a que t’arribi la fortuna has de fer veure que ja la tens”. “Sí, i també hi ha els que els hi va bé, i sempre fan el discurs de la precarietat”. “Sí, aquests fan molta ràbia”. “Sí…”.

“No té massa a veure, però a mi em va sorprendre com gent de l’espectacle amb pocs recursos, quan ingressaven alguna cosa anaven a celebrar-ho en un bon restaurant”, va dir ell. “Però això és un altre tema.” “Sí, ja és bonic que a vegades ens trobem on no se’ns espera.” “Sí”.

Vam caminar una mica, i hi vaig tornar. “Una cosa que em genera distància és com es reclama el dret a actuar enmig de la pandèmia. Ignora tota consciència sobre els espectacles com a lloc comú. Com si un teatre o concert només fossin aparadors per ensenyar el que fas. Recentment m’ha fet nosa que alguns artistes es dirigissin al públic donant les gràcies per venir, com si anar a un concert fos un acte de militància i solidaritat amb l’artista. En el fons sembla que es defensi ensenyar les coses, passi el que passi i peti qui peti, prescindint de si hi ha vibració, de si la situació asseguts a metre i mig i amb mascareta fan viable o no que passi alguna cosa interessant. No tothom, és clar”.

Llavors ell em va dir “Jo ho penso diferent. Per això abans parlava de tristesa. Necessitem els concerts, no per complaure els artistes sinó perquè són llocs de trobada amb gent que no necessàriament coneixes, i aquest trobar-nos cos a cos es troba a faltar molt”. “Ostres sí, en això tens tota la raó. Tant de bo es defensés la cultura en aquests termes. Llavors sí que es podria trobar el seu reclam amb molta altra gent”.

Poc després ens vam acomiadar. I jo em vaig sentir força feliç d’haver pogut parlar de cultura amb algú en aquests termes.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

Autors

Arxius

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )