e Cases com les d'abans | Nativa
Skip to content


Cases com les d’abans

Escrit el 26/09/2020 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Versión en castellano

L’altre dia, un amic, el Nando Caballero, preguntava públicament, “per què no es construeixen cases com les d’abans”. Com sap que sóc arquitecte, m’etiquetava per veure si se m’acudia alguna cosa.

Al principi, vaig creure que la resposta era òbvia. Al menys pels arquitectes, educats sempre en la recerca de la idea original, el projecte ha de ser innovador, es dóna per fet que no pot ser com els d’abans… al menys així s’educava als de la meva generació.

Després vaig pensar que la resposta no estava tant clara i que valia la pena donar-li un parell de voltes. De fet, el discurs sobre allò nou com a necessitat imperiosa, cada cop em sembla més idiota. No cal proposar-se fer res de nou, n’hi ha prou amb fer-ho a la teva manera i amb l’orella parada per detectar què cal millorar o adaptar als nous costums. Una vegada, quan era estudiant, vaig tenir la temptació de presentar la Casa Farnsworth de Mies, tal qual. Al final no em vaig atrevir, una pena. Així doncs, ja d’entrada, un tema important, l’Autoria. Valdria la pena dedicar-li un article per si sol.

D’altra banda si em proposés fer una casa com les cases d’abans, la primera pregunta que em faria és “com eren les cases d’abans”?. Aquí faig una mica de trampes perquè el Nando especificava “principis de segle”… però i què passaria si les cases de “principis de segle” s’haguessin fet com les d’abans de “principis de segle”, es a dir com les de mitjans del XIX? Sigui com sigui, la resposta és infinita, preguntar-se per com eren les cases d’abans m’acabaria portant a dedicar-me a la història de l’arquitectura, que és el que ha acabat passant.

Michiel Brinkman, habitatges al districte de Spangen (Rotterdam, 1919-1920)

De fet, quan he fet cases, o les he pensat, no han sigut com les d’abans ni com les de després, o, al menys, no les he encarat en aquests termes, crec. Eren cases hàbils per al caos i el desordre, des del meu parer, base indispensable per a la vida. En tot cas, quan es tracta de fer alguna cosa, casa, cançó, abans que pensar en com vull que sigui, m’interessa més pensar en quins materials vull fer servir per treballar. Si el paleta local només sap de totxos, evitaré la proesa tecnològica de l’acer i el vidre enorme. Però clar, després també està el clima, i la forma de viure dels que hi volen viure, i les normatives… massa factors com per pensar en cases d’abans i cases de després. Fora de l’autoconstrucció, el disseny d’una casa és un conflicte d’interessos: les lleis, els que hi viuran, l’autoria. També és cert, i no ho dic per fer corporativisme, que quan l’arquitecte no opera des de la inutilitat pura ni des de la mera confecció d’una autoria, és capaç de pensar la casa assumint una enorme quantitat de condicionants, des del preu del ciment, fins a les característiques del sòl, passant pels gustos del propietari o el reglament municipal.

Torno als materials com a fi en si. Pot ser molt experimental treballar amb instruments i mètodes antics per trobar noves vies, per exemple. Més que fer una casa com les d’abans, pot ser més interessant auto imposar-te unes regles de joc que et condicionin, per exemple, escollir un sistema constructiu com els d’abans. Però aleshores, el client, hauria de ser coherent i renunciar al wifi i al microones, entenc jo. O als impermeables plàstics. En tot cas, seria una possibilitat: no tant imitar com forçar un entorn de treball diferent per evitar els prejudicis del present, que són infinits i asfixiants en la seva invisibilitat. Gaudí ho feia, per exemple. I encara que els turistes venen pels resultats, l’interès raïa en el procés. Per això la Sagrada Família és una estafa. Imiten un suposat resultat que Gaudí volia, i passen per alt els mètodes constructius medievals que Gaudí s’havia imposat com a marc de treball experimental… les columnes de formigó armat amb encofrat perdut d’acer folrades de pedra són senzillament vomitives i un insult a Gaudí. Si depengués de mi, només per això, ho enderrocaria tot i enviaria els responsables a la presó… però m’estic anant per les branques.

Tornant a la pregunta del Nando: Una altra evidència és que molts arquitectes moderns prefereixen viure en cases antigues. Més antigues que les seves, al menys. Mies Van der Rohe, per exemple. Mai m’he dedicat a saber per què.

Una altra evidència és que moltes cases icòniques del moviment modern, les que formalment semblen trencar més amb la tradició, cases que en fotografia semblen fredes i racionals, en directe tenen una calidesa antiga. És una cosa que sempre m’ha sorprès positivament de les cases de Le Corbusier. Així com en el pla teòric li podria retreure moltes coses, en el pla personal no tindria cap problema en viure a la Maison Cook o la Ville Stein. Cases d’abans però amb aspecte “no d’abans”.

També és cert que, en general, les cases d’abans eren més grans.

En tot cas, hi ha molts impediments per no fer les cases com es feien abans. Acceptant que aquest abans és molt relatiu, caldria dir abans dues coses: Una, les cases d’abans no les feien arquitectes; ara sí (altra vegada l’autoria). Abans de la Revolució Industrial, els arquitectes feien palaus, esglésies, però no cases anònimes en massa. Va ser l’explosió demogràfica i el creixement demencial de les ciutats durant la Revolució Industrial que va fer necessari construir molt i, davant del desordre i la cobdícia dels capitalistes, va ser necessari regular-ho implicant a facultatius acreditats per l’estat. Tot això no era tant el resultat d’un altruisme inexistent, com la por a que les malalties dels barris marginals s’escampessin fins les zones riques (a finals del XVIII s’havia descobert l’aire com a transmissor de malalties). En tot cas, més enllà de les crítiques legítimes a la arquitectura i urbanisme moderns, freds, racionalistes, mecànics, inhumans, cal no oblidar que en la majoria dels casos, al menys al principi, es tractava d’atorgar dignitat a l’habitatge obrer i resoldre els problemes d’assolellament, ventilació, aigua, electricitat, etc. Mireu, per exemple, tot el que Ernst May va fer al Frankfurt dels anys vint sota una administració municipal d’esquerres.

Michiel Brinkman, habitatges al districte de Spangen (Rotterdam, 1919-1920)

Però que l’arquitecte es posés a fer habitatge massiu no és un detall menor. Abans, quan treballava pel príncep o el bisbe, les seves decisions (projectar és decidir coses) estaven en mans de l’amo. Era l’amo, rei o bisbe, qui posava fre a una autoria expansiva. Però quan fas habitatge massiu, la torna es capgira. El benestar dels futurs habitants, anònims, queda en mans de l’arquitecte. Això, òbviament, té riscos. Qui habita no és el mateix que construeix. Els interessos i els gustos poden divergir molt. En aquest cas, l’arquitecte està controlat només (normatives al marge) pel constructor. Mala cosa. Si la majoria d’arquitectes ho fa malament (simple qüestió d’estadística elemental), la majoria de constructores només miren pels diners. Collen l’arquitecte per a què abarateixi costos. Quan un arquitecte-autor vol fer la seva, tot s’ha de dir, ha de treballar cent vegades més que quan accepta les normes del contractista.

Així les coses, tenim una equació complicada. Cobdícia constructor + capricis d’autor = habitatge infernal. Hi ha moltes excepcions, però cada cop menys. Les regulacions, la paperassa inútil, l’automatització de molts processos que escapen al criteri de l’arquitecte ho fan tot molt complicat. Avui en dia les cases en massa, anònimes, solen estar en mans de les lleis i les enginyeries. Sovint critiquem els arquitectes estrella, però el cert és que, per qüestions merament quantitatives, són molt més nocius els arquitectes no estrella que, des de l’anonimat, arrasen muntanyes i platges. La llei del sòl de l’administració Aznar va donar via lliure a tota mena de projectes d’habitatge especulatiu i sense garanties de cap mena, un veritable desastre ecològic, social, i, a la llarga, econòmic (la cèlebre bombolla immobiliària). Soc dels que pensa que tots els arquitectes que van participar d’aquest desfici haurien de ser inhabilitats. Mai passarà, per desgràcia.

Després hi ha les alternatives “d’esquerres ”, que en realitat, en la concepció de l’habitatge, encara no acaben de funcionar. Tot i que són més justes i acurades que el desfici especulador del neoliberalisme, hi ha molt per polir. Fins on jo sé, la majoria de processos participatius on suposadament tots els actors conversen, són una fal·làcia. Simulacres i converses de sords. Per l’arquitecte pot ser desesperant tenir que escoltar opinions sense cap fonament, opinions improvisades, carregades de prejudicis absurds. És semblant al que passa els metges, especialment dur si l’arquitecte és algú que es pren seriosament: parlar amb “clients”, ja d’entrada donen per fet que vols perjudicar-los, posant en qüestió des del primer minut la teva competència, faltant-te el respecte. Entre nosaltres, són de bufetada. Hores i hores no pagades per escoltar l’opinió de qui mai ha pensat en una determinada solució sobre la que l’arquitecte sí hi ha donat voltes durant anys (on es posen els interruptors? Quin és l’orientació òptima per una sala d’estar?…). D’altra banda, per als futurs habitants pot ser desesperant que l’arquitecte no atengui als seus gustos legítims i vulgui imposar els seus, sota la coartada de l’imperatiu tècnic; o que l’eficiència econòmica i la mandra no permetin repensar les noves necessitats i formes de vida. Però el més problemàtic dels processos participatius és definir qui participa i qui no. Al capdavall, la teva casa pot ser teva, però la patim tots. El seu aspecte defineix l’aspecte de la nostra ciutat. Per no parlar de petjades ecològiques, les molèsties de les obres, els danys que accidentalment es pot fer a les edificacions veïnes. És una pregunta important que sovint es passa per alt. La teva casa no és només teva.

Continuo improvisant sobre coses que em venen al cap quan penso en construir cases com “les d’abans”, per exemple que caldria acceptar que, en rigor, les cases mai han sigut com les cases d’abans. Per dir-ho d’una altra manera, les cases d’abans no eren com les cases d’abans de les cases d’abans. La idea de casa sempre ha evolucionat, mai ha sigut igual a si mateixa. Deixant de banda les diferències sincròniques per classe social, cultura, emplaçament climàtic, la idea “casa” no es fixa ni immutable. Moltes de les coses que donem per assentades com a domèstiques són invents que van fer que la casa mai fos com les cases d’abans. Conceptes com intimitat, confort, higiene, tenen data de naixement. Com també té data de naixement, és una forma de parlar, la cadira entapissada, els prestatges, la nevera, el pany, la làmpada, l’aïllant tèrmic.

Dit això, si volguéssim fer ara cases com les d’abans, ens trobaríem amb un altre problema, abans m’hi he referit. Les cases d’abans eren llocs per viure, pitjors o millors; les cases d’ara són un producte més en mans de les lleis del mercat. Construir, enderrocar, comprar, vendre és un negocis en si. Si li afegim la globalització, el còctel no pot ser més explosiu. Les nostres cases en mans d’agents sense cap vincle amb el nostre lloc i amb un únic interès: fer diners. És molt diferent assassinar algú mirant-li als ulls, que matar algú que ni tant sols pot veure, m’imagino.

I ja que parlem de les cases d’abans, tampoc està de més recordar que en moltes cultures, classes o períodes històrics, la idea casa no anava forçosament lligada a una idea estàtica i sedentària, ni a una idea de recinte tancat o propietat inamovible; ni tant sols vinculada a un ordre familiar. Els diners: Quan parlem de viure en una casa d’abans, la primera pregunta seria on: en el lloc dels criats? en el lloc dels amos? com a “família” obrera on la dona dorm a la casa on serveix i el fills al taller on treballen? en el falansteri de Guisa on es desmunta l’estructura familiar com a unitat habitacional? en una cort reial? en una masia medieval on tots dormen al mateix jaç, jeràrquicament ordenats, pares, avis, criats, gossos i fills en darrera posició? (voto aquesta); en estructures tèxtils al mig del desert? en construccions de fang sense finestres? Cases d’abans com les barraques als peus de Montjuïc? Cases d’abans com els blocs al Verdun sense carrers ni electricitat? O cases d’abans com el Palau Güell?

Suposem que hem respost a totes les preguntes i ens disposem a fer una casa com les cases d’abans. On trobem els artesans qualificats, guixaires, vidriers, fusters, ferrers i un llarg etcètera d’oficis desapareguts? D’una banda ens pot saber greu, és lògic. Hi ha treballs que avui en dia costaria cent vegades més del que costaven aleshores, un vitrall, un esgrafiat. Però al mateix temps, cal tenir present que les cases d’abans es construïen en unes condicions laborals totalment indignes des dels paràmetres, anava a dir actuals, millor dir, assolits just abans del nou ordre liberal iniciat als vuitanta. Les cases d’abans les construïa gent no assegurada, sense contracte ni atenció mèdica, sense mesures de seguretat, obrers que podien ser nens de 8 anys si es donava el cas, gent en definitiva atrapada en un sistema d’explotació brutal. Per no parlar de tots els obrers que, ja en plena revolució industrial, sense treballar directament en la construcció sí ho feien en les manufactures de materials de construcció: les siderúrgies, formigoneres… penseu per exemple, més enllà dels sous baixos i els horaris no regulats, què suposa treballar amb materials que després s’han revelat com cancerígens. En realitat tota casa no construïda per qui l’habita sempre implica un cert grau d’explotació. Durant la construcció de Versalles, cada nit sortia una carreta amb desenes de morts en accident laboral. El Partenó o les piràmides, òbviament, van ser construïts per esclaus. No podem fer cases com les d’abans perquè, en principi, a la mà d’obra d’ara se li reconeixen uns drets i, en definitiva, no surt tant barata com quan no se li reconeixien.

I més enllà d’això, també cal dir, de fet ho he insinuat més amunt, potser és el més important, que no podem fer cases com les d’abans perquè la nostra forma de viure ja no és com les d’abans. L’estructura patriarcal continua intacta, però també han aparegut moltes altres formes d’agrupar-se. No vull caure en tòpics de dominical de diumenge, però avui en dia, per bé o per mal, els grups habitacionals són molt més inestables. Abans la casa pertanyia al pare i cedia part del control domèstic a la mare (cuina, rebost, lloc de cosir, etc.). Avui en dia ja no. Molts tampoc necessitem un saló exclusiu per a les visites. Ni tenim una minyona a qui li calgui una habitació amb pica. Com a més, cuinem nosaltres i no una cuinera, volem que les cuines siguin més agradables. Si això li afegim les innovacions tecnològiques, la cosa ja es dispara. L’estructura familiar d’una casa amb televisió no serà com la d’una casa d’abans sense televisió; i l’estructura d’una casa amb internet i quatre ordinadors no serà com una casa d’abans on només hi havia un televisor. Per descomptat, una casa amb aigua i calefacció (canonades, caldera, etc.) no podrà ser com una casa on l’aigua ve del pou i les necessitats les fem fora en un pou negre.

Una casa d’ara com si fos d’abans, i això és una opinió que molts no compartireu, és una farsa i sempre amaga una injustícia.

Dit tot això, paradoxes de la vida, a mi també m’agraden més les cases d’abans. Mai se m’acudiria però, fer-ne una de nova com si fos d’abans. Seria un simulacre patètic i un desfici ecològic. Buscaria una casa d’abans que encara estigués de peu. Si us agraden les cases antigues, escolliu-ne una, rehabiliteu-la. Està ple de cases buides, d’abans i d’ara… la qüestió és no fer-ne cap de nova mentre n’hi hagi de buides. Tota casa buida hauria de ser expropiada per acollir a qui no té sostre. Especialment quan al propietari en té moltes en la mateixa situació. No sé… trieu la que més us agradi… no produïu més, no deixem enderrocar cases que encara poden ser útils… la destrucció ja no és cosa enrotllada dels punks, la destrucció ara és cosa de l’estat i del capital… atureu les grues, sobretot…. Feu el que vulgueu, al capdavall, com sempre, la vostra casa acabarà sent del banc o de l’església. I això sí que continua sent com abans.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Merce Coll says

    Molt be la reflexió sobre aquest abans que agrada tant, sobre tot als de mes de 60..recordant que erem estupendus i fantastics: erem molt feliços.. el abans de les case: bona i contundent exposició



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • francesc.Cardeña: Bravo ! Bravissimo! A mi també m´agraden les cases com les d¨ antes però encara m´agrada mes l´idea...
  • Merce Coll: Molt be la reflexió sobre aquest abans que agrada tant, sobre tot als de mes de 60..recordant que erem...
  • Nuria Aguirre: Es plantegen, amb molta inteligència, qüestions molt importants. Aportes molt elements que obren...
  • Fab: Me has dejado sin palabras, porque me las has arrancado una por una para decir lo que a mí se me enreda en la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )