Em va sorprendre un passatge de Braidotti (Lo Posthumano, 2013) on assenyala que la separació església-estat per part de l’humanisme, no va portar cap millora a les preocupacions per la igualtat femenina. La delimitació entre els dominis de la raó i de la fe, de la racionalitat i la irracionalitat, d’allò públic i allò privat, s’establia en termes sexistes i confinava les dones en l’àmbit irracional de l’esfera privada.
En la mateixa línia, poc després, citant a Cornell West i Bell Hooks, Braidotti assenyala com moltes de les teories postcolonials i antiracistes no han estat obertament laiques.
Periòdicament assistim a puntuals onades d’anticlericalisme. Cap objecció. Els abusos sexuals, més estructurals que puntuals, o la impunitat amb què l’església catòlica, encara ara, s’apropia d’edificis que no són seus, dona per això i per a molt més. Tanmateix, moltes vegades la crítica a unes pràctiques concretes acaba confonent-se amb una crítica total a unes creences i uns documents, no necessàriament responsables d’aquestes atrocitats. Befes contra La Bíblia, tant absurdes i arbitràries com atacar Homer o Hesíode per la ignominiosa presència dels camps de refugiats a l’illa de Chios.
Crítiques d’un determinat ateisme fanàtic (robo el terme a Freud a través del text de Braidotti) que, paradoxalment, prové d’una altra mena de fe, aquella que des d’una pretesa infal·libilitat científica es reafirma en un sistema de certeses universals i objectives, vàlides per sotmetre la resta del planeta als interessos d’Occident. És des de l’humanisme i la construcció d’un subjecte exclusiu, blanc, masculí i racional, que s’emplaça en la infrahumanitat tota exterioritat no comprensible dins d’un marc racionalista que es pretén universal. Com si qualsevol manifestació del subjecte s’hagués d’articular, sempre, per força, dins del marc científic. Més enllà de les conseqüències històriques, de la barbàrie colonial i d’un espoli que ni molt menys s’ha acabat, es criminalitza tot anhel de transcendència, emplaçant-lo totalitàriament com a paraciència per a illetrats.
Certament, els ideals abstractes, els sistemes ideals no encarnats en res, poden ser perillosos. Això és evident com també ho és que aquesta realitat amb la que suposadament opera la ciència, esdevé insignificant si la desproveïm d’una fantasia des d’on pensar-la. És des de la fantasia que l’absurd vital cobra un sentit, ni que sigui provisional, ni que sigui durant cinc minuts. És des de la fantasia que podem llegir el món. Fantasia, cal aclarir-ho, no com a articulació banal d’un imaginari no construït, merament intuïtiu; no com a legítim dret a evadir-nos. Fantasia com a intent de trobar un sentit profund a tot allò que ens envolta, més enllà de la seva descripció parcial, un sentit impossible de remetre des de la segmentació especialitzada del racionalisme científic. L’experiència poètica seria el primer exemple que em vindria al cap. Escoltar una cançó, llegir una novel·la o mirar una pel·lícula: durant un breu període de temps, el judici es reorganitza per comprendre d’una altra manera, més holística, tot allò real que ens envoltava i ens envoltarà quan acabem la lectura. Sense la fantasia, la realitat no existeix en la mesura que ni tant sols podem anomenar-la. És des de la fantasia que produïm significats.
Abans que emplaçar la discussió en termes de veritat poètica i veritat científica, és més útil preguntar-se des de quins llocs parlen. El pensament científic no només ocupa un espai central en la construcció del capitalisme més extractiu, és part indissociable de la lluita que la burgesia emprèn contra església i noblesa per alliberar d’obstacles la trajectòria de les seves mercaderies. Més enllà de l’evidència que sense finançament, i per tant, producte lucratiu després, no hi ha ciència, el pensament científic tal com s’ha entès els darrers cinc segles, és a dir des que neix, és una peça fonamental en els processos colonials i d’explotació. Des d’aquí, pensar-nos més enllà del marc científic vol dir no voler pensar-nos com a valor de mercat ni com a instrument en mans alienes. No tot allò que cau fora de la ciència pretén ser paraciència. Afirmar que tot pensament no científic ens porta, inevitablement, a Miguel Bosé i els seus antimascaretes, també és una fantasia totalitària.
Potser ja ho he dit. Val la pena repetir-ho en un altre ordre: Si l’ateisme radical desqualifica tot anhel de transcendència a causa de les atrocitats comeses per una institució, l’església, cal objectar aleshores que és des de la raó científica, íntimament emparentada amb l’ideal humanista etnocentrista i imperialista, que el planeta ha patit les majors injúries. Si la cosa va de causes, la ciència s’emporta la medalla d’or. Invocar totes les coses bones que la ciència ens ha portat, cert, no pinta res en el debat que plantejo. Aquí, els punts negatius no es compulsen amb els punts positius com si es tractés d’una rifa. Aquí els punts negatius són milions de morts, civilitzacions arrasades i camps erms durant decennis. Deixant de banda les catàstrofes i genocidis que tots coneixem, des d’Hiroshima a Txernòbil, del gas sarín a les guerres bacteriològiques, totes elles inexistents sense el concurs de la ciència, hi ha, sobretot, la imposició d’un marc mental des del qual destruir el planeta i disposar de la vida com a mera mercaderia. Des del rellotge de polsera fins a l’extermini de poblacions indígenes; des de la cadena de muntatge fins a la mercantilització dels teus afectes a través de les xarxes socials.
Per comprendre on es situa l’ateisme fanàtic és útil recordar que la posada en pràctica del pensament racional i els grans avenços científics no va tenir cap problema en emparar-se rere la fantasia cristiana per assolir els seus objectius en el Nou Món. Més enllà de les fantasies que s’inculquessin a mariners, soldats i botxins, als indis no se’ls mata per no ser cristians. Se’ls mata per poder-se apropiar dels seus territoris i dels seus recursos, de la seva força de treball i de les seves mines, siguin d’or, de potassi o de coltan. És més, el pensament racista dels colons, hàbil per a explotar i assassinar comunitats indígenes ha estat abans una construcció científica que religiosa. Que la veritat científica es desdigui reiteradament del que afirmava fa dos dies, no ens ha de fer oblidar les veritats que ha defensat en el passat. La ciència, com la moda, sempre caduca i això és comprensible si assumim la seva condició de producte de consum.
Censurar la fe perquè existeix l’església és com censurar la ciència perquè existeix el MIT o la Boston Dynamics.
M’agradaria no confondre a ningú: Aquest text no és una esmena a la ciència en la seva totalitat. Tampoc vol ser, de cap de les maneres, una defensa de l’església. Encara menys un intent de relativitzar tots els seus crims. Aquest text ni tant sols pretén recordar l’existència de figures com Pere Casaldàliga, el Pare Manel o el mateix Francesc d’Assís, aquell que predicava als ocells abans d’ésser deglutit per la institució eclesiàstica. Només assenyalar, no és anecdòtic, que la crítica causalista de l’ateisme fanàtic passa per alt el principal problema del Cristianisme: haver esdevingut església, és a dir, haver esdevingut Estat. Insistir en què el fanatisme no està en la transcendència irracional, en la fantasia que es defensa, sinó en la voluntat racional d’imposar-la des d’una institució prou poderosa per travessar-ho tot.
És a dir, el fanatisme rau en la mateixa idea d’Estat, nodrida sempre per construccions irracionals com pàtria, poble, identitat o rei. Essències fictícies en la mesura que imposen estaticitat i permanència a allò que constantment es transforma. Estat contra ésser o Estat com a petrificació mesquina i intolerable, també intolerant, del pur esdevenir. Un cop més, la França del segle XVII esdevé cas paradigmàtic. Rere la carcassa d’un règim monàrquic i religiós, la concentració de poder en mans del nou estat modern, articulava una nova taxonomia dels sabers, les acadèmies reials, que apuntava contra el saber universitari de la Sorbona (en mans de la església) i donava forma simbòlica a la nova fe en l’Estat. Tot això, promogut a més, no deixa de ser significatiu, per un home d’església, el cardenal Richelieu. Precisament, si l’ateisme fanàtic no detecta diferències entre fe i església, entre afecte i norma, en la seva crítica cega a tot anhel de transcendència, és perquè, justament, participa de la mateixa fantasia estatista. Entenc aquí Estat en el seu sentit més ampli. D’una banda, cos administratiu, localitzat en un emplaçament concret i delimitat, que travessa tots els cossos i afectes sobre els que actua legítimament de forma impune. Però Estat també, com aquella voluntat totalitària, que vol reduir la condició canviant i transformacional de la vida, en identitats estàtiques, essencials, iguals a si mateixes i diferents a allò que cau a l’altra banda de la frontera. Convertir el document obert en monument tancat. Com el cristianisme, l’Estat també participa d’una narració fictícia i també exigeix un acte de fe (tu ets diferent al de l’altra costat del riu), encara que el seu deliri s’articuli des d’una retòrica racionalista, científica, tècnica. Tot deliri esdevé realitat si troba finançament. Pregunteu-li a Hitler o a Juan Carlos de Borbón, defensat ara pel socialisme. Com deia Rem Koolhaas parlant del Le Corbusier més racionalista i estatista (és a dir, feixista): el racionalisme més radical al servei de la irracionalitat més delirant.
Al capdavall, aquella pugna estat-església que tantes vegades ens van explicar a l’escola, fe contra raó, no deixa de ser una construcció ideològica produïda per l’Estat mateix. En realitat, una pugna entre estats de naturaleses diferents, apuntalats sobre diferents fantasies. L’estat església, global i estès per tots el territoris recorria a l’inefable; l’Estat-nació, constrenyit dins dels límits del territori i al servei del naixent poder industrial, s’articulava des de la lògica científica de l’agrimensor. Cap casualitat que Kafka, aquell irracional capaç d’articular un llibre sencer des de la retòrica funcionarial, convertís a l’agrimensor en protagonista de la seva crítica ferotge a la burocràcia d’Estat en El Castell.
Frontera entre Mèxic i USA quan arriba al Pacífic
Més enllà del cos de funcionaris, la pulsió Estat, i d’aquí la meva decepció amb determinades esquerres, s’incrusta fins i tot en discursos suposadament alternatius. Abans que impulsar el canvi permanent, tracten d’instaurar una nova realitat petrificada, un nou monument, potser alternatiu però igual d’estàtic i dogmàtic. Eslògans que jo mateix he cantat i que ara em miro amb estupor. Penso per exemple en Els carrers seran sempre nostres. La simple seqüència “seran sempre” ja és en si una negació en tota regla d’allò que Braidotti defineix com a procés interactiu i sense conclusions, la vida. Per no parlar de l’aterrador “nostres” que exclou als que no canten de la possibilitat de compartir el carrer amb els que sí canten (és una evidència gramatical). En definitiva, estatalització de la vida, des de la identitat (nostres) i des de l’estaticitat més reaccionaria (sempre). El pensament Estat sempre opera establint límits allà on tot era continu. Les fronteres, especialment des les colònies, tirades amb regle, són el cas més evident.
Penso ara, sobretot, d’aquí ve aquest text, en el cas dels migrants que tracten de creuar el Mediterrani. Just aquest matí llegia un text esfereïdor. Des del 2014 han mort uns 20.000 migrants tractant d’arribar a Europa. A l’atemptat de Les Rambles, classificat com a assassinat massiu, van morir 14 persones. A l’atemptat d’Atocha de l’11 de març, 191 persones. A l’atemptat de les Torres Bessones, 2.996 persones. A 20.000 ni tant sols s’hi apropa el número de morts de trànsit a Espanya des de 2014 (7.808). Òbviament, la cosa no va de competir ni de menystenir cap víctima. Una sola ja és un infinit. La cosa va de posar els números en relació i, sobretot, d’insistir en què la causa Estat es troba rere tots aquests morts. Fins i tot el terrorisme islàmic, que insistentment se’ns explica en termes de religió i raça (una altra fantasia!), ho és en la mesura que terrorisme d’Estat. Des de l’evidència d’un nom com Estat Islàmic fins a l’origen d’un grup com Al Qaeda, nascut sota el patrocini de la CIA per afeblir la presència soviètica a l’Afganistan.
Frontera entre Mèxic i USA quan arriba al Pacífic
Sigui com sigui, 20.000 morts al mediterrani és una realitat no aïllable, no negligible, no separable de la nostra noció d’Estat. No és un fet que pugui ser tractat fora d’una determinada idea d’espanyolitat (i que ningú em mal interpreti, una idea de catalanitat com la de Torra o Puigdemont farien el mateix si disposessin d’Estat). 20.000 morts al mediterrani formen part de l’essència Estat. He dit Espanya i podria fer-ho extensiu a França, Itàlia… Europa en definitiva. I així com l’anhel de transcendència no implica sempre imposar la teva fantasia a ningú, la idea d’Estat, la delimitació de fronteres i funcions, l’articulació d’un cos jurídic, la invocació universalista de la raó científica i l’equipament d’uns cossos de l’Estat disposats a exercir violència, sí s’organitza amb la finalitat única d’imposar una única fantasia. És des de la mateixa idea d’Estat, transcendent també en la mesura que apel·la a l’essencialisme i a la identitat, que els cossos es classifiquen en aquells que han de morir al mediterrani i aquells que s’hi poden passejar com a turistes en el seu forabord.
Es plantegen, amb molta inteligència, qüestions molt importants. Aportes molt elements que obren infinitat de finestres ,perdir-ne un ara em quedo amb la càrrega delslogan, també cantat per mi “els carrers seran sempre nostres”