Va ser una discussió curta en la que van aparèixer grans tòpics sobre el paper de l’estat i l’auto-organització en relació a la cultura. Per exemplificar la seva perspectiva, ell va dir allò de “sense l’estat no existiria la viquipedia”, fent referència a coses que va dir fa temps César Rendueles. I tenen tota la raó, és clar, sense l’estat no hi hauria ni la infraestructura d’internet que fa possible l’enciclopèdia en xarxa ni la formació universitària que permet a algunes persones escriure algunes definicions complexes.
Parèntesi 1: Tot i que sempre em va cridar l’atenció el punyent adjectiu “parasitaria” que, feia servir Rendueles per referir-se a aquesta relació acadèmia-viquipèdia, quan presentava el llibre Sociofobia, perquè, pensava jo, ja em diràs si no és igualment parasitària la relació econòmica i contractual entre les institucions acadèmiques i els professors associats que potser redacten entrades de l’enciclopèdia.
Parèntesi 2: Vist amb ulls d’ara, quants encerts hi havia a Sociofobia en la prevenció sobre l’associació automàtica entre internet i projectes d’esquerres!
I vaig respondre: “però no em puc imaginar una viquipèdia gestionada per un estat”, pensant en les contradiccions que he conegut de prop entre la lògica burocràtica de les institucions públiques i el potencial descentralitzador de l’activitat a la xarxa, i, sobretot, en la impossibilitat que aquestes institucions públiques canalitzin l’impuls per compartir, i a sobre amb alegria, que sí que canalitzen des de la viquipèdia, i també des d’altres iniciatives molt més depredadores que aquesta.
Més tard també vaig pensar en els límits dels debats “de models” a l’hora de pensar en actuacions concretes. Que els models serveixen com a guia i per especulacions ambicioses però que les pràctiques demanen altres coses. Però ja he dit que la conversa va ser curta, i quan jo pensava això ja no estàvem parlant.
——————–
Sovint he pensat que la meva vivència amb algunes persones amb qui vaig compartir coses en l’època del 15M del 2011 és que he passat de sentir-me més estatista que elles a sentir-me més autogestionari sense haver-me desplaçat jo gaire. Una explicació que em dono és que com que aquestes persones, per evolució generacional, s’han apropat més a espais institucionals, han adaptat els seus discursos i interessos intel·lectuals a aquestes situacions. No ho jutjo, però a mi aquest fet m’ha fet prendre consciència de quelcom que potser per a vosaltres és obvi que és la molt relativa autonomia d’allò que pensem i diem. En el fons potser és allò tant vell de que canviem de pensament quan ens fem grans, però, en aquest cas em sobta més aplicat a gent amb molta formació.
——————–
En el seu moment vaig trigar en entendre la crítica a l’idealisme, i em va costar força. A mi m’havien ensenyat a veure positivament la capacitat d’imaginar com a possibilitat transformadora. Ser idealista volia dir no conformar-se amb la realitat. D’altres persones vaig aprendre els riscos de les projeccions i construcció d’hipotètics horitzons futurs sense atenció als fets materials i al temps present. El problema de bolcar-se en el futur. Ara m’he tornat molt crític amb els castells a l’aire, amb les expressions que es limiten a especular sobre el que podrien o haurien de ser les coses sense atendre al que ara son, i amb els relats que torcen la realitat per a que sembli el que no és. Ho fa molt el liberalisme, per exemple, i sap greu, perquè a sobre encara encarna per a molts el prestigi del pragmatisme. També ho segueixen fent molts projectes d’esquerra, és clar. Com si tenir un projecte que sembli explicar-ho tot fos garantia de gaire coses…
No us cregueu que em va molt millor a la vida veient això, perquè hi ha molta gent que viu de discursos hegemònics sense base material i si els toques et deixen anar igualment “és que tu ets un idealista”.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.