e L'estat i les coses | Nativa
Skip to content


L’estat i les coses

Escrit el 18/08/2020 per Jordi Oliveras a la categoria Postals d'estiu.
Tags:

Va ser una discussió curta en la que van aparèixer grans tòpics sobre el paper de l’estat i l’auto-organització en relació a la cultura. Per exemplificar la seva perspectiva, ell va dir allò de “sense l’estat no existiria la viquipedia”, fent referència a coses que va dir fa temps César Rendueles. I tenen tota la raó, és clar, sense l’estat no hi hauria ni la infraestructura d’internet que fa possible l’enciclopèdia en xarxa ni la formació universitària que permet a algunes persones escriure algunes definicions complexes.

Parèntesi 1: Tot i que sempre em va cridar l’atenció el punyent adjectiu “parasitaria” que, feia servir Rendueles per referir-se a aquesta relació acadèmia-viquipèdia, quan presentava el llibre Sociofobia, perquè, pensava jo, ja em diràs si no és igualment parasitària la relació econòmica i contractual entre les institucions acadèmiques i els professors associats que potser redacten entrades de l’enciclopèdia.

Parèntesi 2: Vist amb ulls d’ara, quants encerts hi havia a Sociofobia en la prevenció sobre l’associació automàtica entre internet i projectes d’esquerres!

I vaig respondre: “però no em puc imaginar una viquipèdia gestionada per un estat”, pensant en les contradiccions que he conegut de prop entre la lògica burocràtica de les institucions públiques i el potencial descentralitzador de l’activitat a la xarxa, i, sobretot, en la impossibilitat que aquestes institucions públiques canalitzin l’impuls per compartir, i a sobre amb alegria, que sí que canalitzen des de la viquipèdia, i també des d’altres iniciatives molt més depredadores que aquesta.

Més tard també vaig pensar en els límits dels debats “de models” a l’hora de pensar en actuacions concretes. Que els models serveixen com a guia i per especulacions ambicioses però que les pràctiques demanen altres coses. Però ja he dit que la conversa va ser curta, i quan jo pensava això ja no estàvem parlant.

——————–

Sovint he pensat que la meva vivència amb algunes persones amb qui vaig compartir coses en l’època del 15M del 2011 és que he passat de sentir-me més estatista que elles a sentir-me més autogestionari sense haver-me desplaçat jo gaire. Una explicació que em dono és que com que aquestes persones, per evolució generacional, s’han apropat més a espais institucionals, han adaptat els seus discursos i interessos intel·lectuals a aquestes situacions. No ho jutjo, però a mi aquest fet m’ha fet prendre consciència de quelcom que potser per a vosaltres és obvi que és la molt relativa autonomia d’allò que pensem i diem. En el fons potser és allò tant vell de que canviem de pensament quan ens fem grans, però, en aquest cas em sobta més aplicat a gent amb molta formació.

——————–

En el seu moment vaig trigar en entendre la crítica a l’idealisme, i em va costar força. A mi m’havien ensenyat a veure positivament la capacitat d’imaginar com a possibilitat transformadora. Ser idealista volia dir no conformar-se amb la realitat. D’altres persones vaig aprendre els riscos de les projeccions i construcció d’hipotètics horitzons futurs sense atenció als fets materials i al temps present. El problema de bolcar-se en el futur. Ara m’he tornat molt crític amb els castells a l’aire, amb les expressions que es limiten a especular sobre el que podrien o haurien de ser les coses sense atendre al que ara son, i amb els relats que torcen la realitat per a que sembli el que no és. Ho fa molt el liberalisme, per exemple, i sap greu, perquè a sobre encara encarna per a molts el prestigi del pragmatisme. També ho segueixen fent molts projectes d’esquerra, és clar. Com si tenir un projecte que sembli explicar-ho tot fos garantia de gaire coses…

No us cregueu que em va molt millor a la vida veient això, perquè hi ha molta gent que viu de discursos hegemònics sense base material i si els toques et deixen anar igualment “és que tu ets un idealista”.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Merce Coll: Molt be la reflexió sobre aquest abans que agrada tant, sobre tot als de mes de 60..recordant que erem...
  • Nuria Aguirre: Es plantegen, amb molta inteligència, qüestions molt importants. Aportes molt elements que obren...
  • Fab: Me has dejado sin palabras, porque me las has arrancado una por una para decir lo que a mí se me enreda en la...
  • Amós: Crec que tenen molt a veure els canvis provocats per les TIC i que han provocat canvis molt profunds, com el...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )