e El Rei es perfecte | Nativa
Skip to content


El Rei es perfecte

Escrit el 02/08/2020 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Versión en castellano

La història del retrat ens dóna algunes pistes sobre què significa ser rei. S’ha dit moltes vegades que, en rigor, el retrat tal com s’ha entès fins ara, sorgeix amb la burgesia, que necessitava veure’s representada individualment. El valor del burgès residia en les seves habilitats i el retrat havia d’explicar allò que la persona tenia de singular. S’explicava un potencial.

Per contra, a l’esfera aristocràtica, en la mesura que el valor del retratat descansava en el seu llinatge i no en els seus trets personals, el retrat no havia d’explicar cap singularitat, sinó l’adscripció a una llarga seqüència de noms gairebé idèntics. Allò que el legitimava no era allò què feia, sinó el lloc d’on venia. El pintor quan retratava un rei o un noble, abans que una singularitat, representava una repetició.

No és d’estranyar que els primers pintors que innoven en el retrat reial apareguin quan la mentalitat burgesa ja domina, fins i tot, la forma de pensar del rei. Allà estan les magnífiques teles de Tiziano inventant-se a Carles V, en plena revolució científica, o més tard, Velázquez endinsant-se en la complexa psicologia de Felip IV. Però fins i tot aleshores, una sèrie d’elements compositius i objectuals, cavalls, cortines vermelles, victòries alades, justícies cegues, columnes, ceptre, condecoracions, continuaran apareixent de forma sistemàtica. Al capdavall, i al marge de les innovacions puntuals de determinats pintors genials, es representa una essència. I les essències, per als que hi creuen, són immòbils, sempre exactament igual a si mateixes. No pacten ni s’emmotllen a res.

L’actual debat sobre la corona no es pot plantejar en termes personals. El problema no és si Juan Carlos fa això o fa allò. En la mesura que ningú l’ha votat ni triat, no ocupa el lloc que ocupa, tampoc el seu fill, per la seva vàlua personal. En aquest sentit, el rei no és persona. La seva anomalia rau, precisament, en la impossibilitat de conciliar els principis de llibertat d’una societat democràtica (tothom és responsable del que fa), amb la transcendència inamovible d’un cos que no pot fer-se responsable del que fa, de la mateixa manera que Norman Bates, en la mesura que psicòtic, tampoc ho és dels seus assassinats. Tant el rei com el psicòpata actuen fora de si. Així doncs, la qüestió no és què passa amb el rei emèrit, sinó Què fem amb els bojos? Què fem amb els reis? Com encaixem els fora-de-si que no són responsables dels seus actes.

Quan la gent es va escandalitzar en publicar-se les fotografies del rei de safari a l’Àfrica, jo el primer, vam cometre l’error d’acarnissar-nos amb la persona. Més enllà de la possible antipatia que puguem sentir vers ell, el cert és que el rei caçant feia allò que ha de fer un rei. Just en el pla personal, no n’és responsable. Com tampoc ho és una mona a la que algú ha proveït d’una metralleta, per dir-ho en els termes de Chuck McGill a Better Call Saul. Què esperàveu que fes? Acariciar l’elefant? Mimitos? No sap fer una altra cosa. No pot fer una altra cosa. Des de finals del segle X (la primera casa Borbó, els Bourbon-l’Archambault, daten d’aquesta època), el rei ha estat programat per representar-se des de la cacera. Més de 1.000 anys matant animals i no com a mitjà de subsistència (que també), sinó com a marca-representació de poder.

EL PRINCIPE JUAN CARLOS DE BORBON CAZANDO EN LA DECADA DE 1940

Encara al segle XVII, ser convidat a una cacera amb el rei era una marca de prestigi. Le Grand Veneur, el càrrec cortesà que s’encarregava de les caceres, era un dels més preuats a la cort. A Versalles, sota Lluís XIV, l’exercia el duc de La Rochefocault. Disposava d’un palau fora del castell, l’Hôtel de la Chenille (el palauet de la gossera) on convivia amb centenars de gossos. Sent fill d’un príncep revoltat (el seu pare és el cèlebre autor de les Maximes), a tothom sorprenia que Rouchefoucault fill hagués arribat tant amunt. I la resposta té a veure amb un altre dels grans escàndols recents de la corona: les amants del rei. La Rochefoucault, que a més de Grand Veneur era Gran Maître de la Garde-robe, tenia un apartament just sota els apartaments reials. Segons expliquen memorialistes com Saint-Simon o d’Angeau, s’encarregava de proveir al rei de totes les amants que necessités.

Elefants, cérvols i també senyores. Al igual que passa amb la cacera, retraure al rei que sigui infidel és com retraure a un economista que faci sumes i restes. Què ha de fer? Al capdavall, infidelitat conjugal és un concepte burgès que remet a l’asfixiant dormitori familiar. Els reis dormen en apartaments separats. Juan Carlos i Sofia no formen una família, configuren una casa, una aliança de llinatges. El sociòleg Norbert Elias, en un llibre imprescindible, La Sociedad Cortesana, va explicar les diferències entre Casa (aristocràtic) i família (burgès). En ple debat posthuman, món global, transgènere, queer, pot sonar aberrant, però per al Rei, invertir fortunes en amants i caceres, no només no és dolent, és sobretot una forma de legitimació. Forma part de la seva identitat. Així li ho han ensenyat, així ho va fer el seu pare, i el seu avi, el besavi. Aixi ha estat des del segle X.

A Versalles, continuo amb els borbons, els diaris del metge del rei, asseguraven que Lluís XIV, havia nascut amb dents. Era sabut per tothom (la veritat aquí no hi pinta res) que el rei nadó, el futur Lluís XIV, canviava de dida cada setmana perquè els destrossava els pits, se’ls menjava a dentades. Això era celebrat, no per les dides, com a marca de voracitat reial. La potència de Lluís el Victoriós, amo d’Europa i flagell de la dissidència interior dels feudals, s’explicava, es demostrava, en un nadó dentut devorant pits de dona. Pulsió sexual i pulsió guerrera, eren dues virtuts que es complementaven. Mart i Afrodita són dues presències freqüents a la iconografia reial. De la ingent quantitat de fills naturals que va tenir, els quatre de Madame de la Vallière i els set de Madame de Montespan, al menys els que van sobreviure a la infantesa, van ser legitimats, ennoblits i casats amb l’alta aristocràcia. Françoise-Marie, mademoiselle de Blois, va ser casada amb el Duc de Chartres, futur duc d’Orleans, nebot directe del rei i Regent de França a la seva mort. Més tard, Lluís XV, disposaria, no massa lluny del castell, d’un petit palau que funcionava com a bordell reial, a la vista de gairebé tothom. Es situava en un barri de Versalles anomenat le Parc-au-cerfs, el parc dels cérvols, perquè era allà on Lluís XIII havia tingut un tancat destinat a la cacera. Putes i cérvols.

En resum, tenir amants i matar animals eren obligacions institucionalitzades que explicaven, a qui s’ho creia, la grandesa del monarca.

Concediu-me obrir un parèntesi. Segons el doctor Daniel E. Mudrovici, pel que fa al pla alimentari, no tens massa opcions si has decidit mantenir un tigre o un lleó a casa teva:

Artificialmente se debe recurrir a carnes de todas las especies posibles, no dejando de lado la utilización de vísceras como hígado, corazón o bazo, una o dos veces por semana. También es conveniente el uso de los pollos enteros. Solamente debemos acotar que se debe darle volúmenes adecuados al peso y a la actividad, considerando la posibilidad de no dar de comer uno o dos días a la semana, imitando un poco las condiciones de la naturaleza que en ese sentido es más equilibrada.[1]

Cada vegada més, els diaris parlen dels pressumptes delictes de Juan Carlos I. Hem assistit a les manifestacions de protesta contra aquesta espècie de gira del Lucre Indecent (la frase és dels Sex Pistols) endegada per Felipe VI i Leticia de cara a netejar la imatge d’una corona moralment insostenible. I jo, no puc evitar-ho, per associació lliure, penso en lleons i depredació. I també en Ricard I d’Anglaterra, Ricard cor de lleó, duc de la Normandia, d’Aquitània, i de Gascunya; senyor d’Irlanda i de Xipre, comte d’Anjou i de Nantes, de la casa de Poitiers per part de mare, poca broma, Elionor d’Aquitània, reina de França primer, i després reina d’Anglaterra; penso en el mateix Ricard cor de lleó que va estar a punt de casar-se amb una de les filles de Ramon Berenguer IV i en el mateix Ricard cor de lleó que molts coneixereu pel seu rol de Deus ex machina a la llegenda de Robin Hood o Robin de Locksley, que robava als rics per donar-ho als pobres, segons la llegenda fixada al segle XIX per Howard Pyle (això ho acabo de buscar) on Ricard cor de Lleó és un rei bo que reinstaura l’ordre legal i fa fora a l’usurpador John Lackand, el seu germà petit.

La pregunta és: aquest rei tant fantàstic i just, si el trasplantéssim del seu segle XII al nostre segle XXI, no ens resultaria igual de corrupte i decadent que l’actual rei emèrit? L’ethos aristocràtic del segle XV no és el que més s’assembla al codi d’honor actual de la Camorra?

Insisteixo, més enllà de Franco, dels negocis tèrbols, dels comptes a suïssa, la cosa està en com jutges a qui suposadament és encarnació de l’ordre sagrat del qual emana la llei. Com casa això amb una noció de dret fonamentada en la sobirania popular? És inconciliable. Com a plebeus, com dialoguem amb un rei que no ens accepta com a interlocutors? I no perquè ens odiï. De fet, ni tant sol ens menysprea. Fins i tot li fem gràcia. Senzillament, som els seus subjectes. Qui dialoga amb el seu nas o amb el seu polze? Som part del seu cos, ell és el cos místic encarnació de l’Estat, segons la doctrina medieval que Guy de Coquille fixa a finals dels segle XVI. Debateu vosaltres amb la mosca que s’instal·la sobre el vostre donut? Així ens veu ell. Som com el pollastre al corral, la seva subsistència. Des d’uns paràmetres democràtics que creuen en la dignitat racional i afectiva dels cossos, en termes merament econòmics, un rei és un depredador. De quins drets voleu parlar-li al lleó abans no se us mengi quan li entri la gana?

En la mesura que des del seu punt de vista, nosaltres no som interlocutors de ple dret, gallines de corral, cérvols indefensos, no hi ha negociació possible. Digui el que es digui, es facin els equilibris que es facin, monarquia parlamentària, monarquia constitucional, el cert és que mentre tu i jo som pacte ell és essència inamovible (si no, no seria rei). La seva raó d’ésser, així l’han programat, és transcendent, sobrepassa la persona. No admet regateig. Tot o res. El problema no és el cap, el problema és la corona. I el problema és, sobretot, que una corona “desnaturalitzada” en un entorn democràtic, mancada de recursos propis de subsistència (no produeix, no té ofici, no té professió) només pot sobreviure des de la il·legalitat o la subvenció pública.

Torno al lleó del doctor Mudrovici: pretendre que un rei s’adeqüi als principis cívics i legals d’una societat burgesa-democràtica és com tenir un lleó a la cuina i pretendre que només mengi Corn Flakes. No és la seva natura. La cosa no va així. I si volem mantenir la cuina hàbil, no hi ha gaire opcions. Truca al zoo i que se l’emportin; mata’l d’un tret (si pots). Però no pretenguis que es faci vegà i es pengi una xapa del partit animalista. L’essència del ser rei, com la del lleó, és ser depredador. I si no volem ser bambis, millor expulsar-lo del conte. Podem llimar-li les dents i les urpes, fer-li un nus a l’estómac, adormir-lo i atiborrar-lo d’Acepromacina, Thiopental o Tiletamina, però en el millor dels casos, només tindrem un nyap amb prou feines reconeixible com a Lleó, un ninot… i arribats aquí, no se m’acut cap motiu per mantenir-lo. No és més sostenible donar-lo a un circ? Encolomar-lo a la reserva de Sigean o embalsamar-lo i portar-lo al Museu de Cera? Llogar-lo?

Eliminar la corona com a institució d’Estat també és posar fi al reconeixement oficial dels títols aristocràtics. Des de de la casa d’Alba fins a nomenaments més recents com el d’aquell republicà paradoxal, el marquès de Tarradellas (personalment no entenc què fa un republicà acceptant un títol de marquès com no entenc què fa un partit independentista-republicà amb un marquès com a figura de referència; hi ha aristòcrates que per coherència ideològica sí han renunciat als títols). Precisament, aquí rau el desfici democràtic que suposa conviure amb la corona: convertir un republicà en marquès. Subornar la dissidència amb càrrecs i gorres de colorins. Al capdavall, eliminar la corona és, sobretot desarticular tota la xarxa clientelar, molts cops al marge de la llei, que ella mateixa genera per mantenir-se segura, els Undargarin, els Pujol, els Villar Mir, les Corinna, els Javier López Madrid aka “compi yogui”, els Coca, els Fierro. És aquest actuar al marge dels valors democràtics el que acaba naturalitzant des de la màxima institució de l’Estat tota mena de corrupteles, suborns, prebendes, títols esperpèntics i empreses fantasmagòriques; és des d’aquesta laxitud legal i decrepitud moral, clarament discriminatòria, que queda relativitzada la greu corrupció estructural i les pràctiques mafioses del Bigotes, el Bárcenas, Rodrigo Rato, Jaume Matas, Félix Millet, el clan Pujol amb mare superiora inclosa; i també, i és clar, les privatitzacions escandaloses i les portes giratòries de Felipe González, José Montilla, Pepinho Blanco, Miquel Roca o Francesc Homs.

Capgirant la frase d’Ivan Karamazov: Si la monarquia existeix, tot està permès (als que tenen la paella pel mànec, i és clar). En una democràcia borbònica, els polítics, abans que representants del poble, són els aparca cotxes del monarca, els seu maîtres-de-la garderobe. La corona converteix els nostres polítics en cortesans. Mentre Espanya tingui rei, tots som servents.

[1] Daniel E. Mudrovici. Clínica y cirugía en félidos salvajes (https://www.researchgate.net/publication/26423528_Clinica_y_cirugia_en_felidos_salvajes)


3 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Merce Coll says

    Aplaudeixo la reflexió. Allargar el meu comentari seria pura redundància

  2. Joan Cantin says

    M’ho he de tornar a llegir. Amb un cop no n’he tingut prou.

  3. Ignasi Badia Nogués says

    Bravo per la reflexió. Ja fa temps que em deia a mi mateix que el problema no és el rei, sinó la cort (i això serveix per tota estructura de poder piramidal, des d’una empresa a una administració). Però al capdavall, la “cort” existeix perquè existeix el “rei”. Suposo que això també pot passar en una república presidencialista, però per això hi són les institucions civils que han de controlar-se les unes a les altres. La llibertat és cara i complexa, ai las!



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Merce Coll: Molt be la reflexió sobre aquest abans que agrada tant, sobre tot als de mes de 60..recordant que erem...
  • Nuria Aguirre: Es plantegen, amb molta inteligència, qüestions molt importants. Aportes molt elements que obren...
  • Fab: Me has dejado sin palabras, porque me las has arrancado una por una para decir lo que a mí se me enreda en la...
  • Amós: Crec que tenen molt a veure els canvis provocats per les TIC i que han provocat canvis molt profunds, com el...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )