e Opinar?... Ni puta idea - NativaNativa
Skip to content


Opinar?… Ni puta idea

Escrit el 22/07/2020 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Versión en castellano

Gairebé no miro la televisió. He perdut el costum. Però ahir sopava amb la meva mare i la meva tia mentre miràvem un programa de TV3. Hi sortien tertulians professionals. Tot terrenys de l’opinió. De fet, esperàvem el 3/24 per saber què carai passa amb el covid, saber si estàvem infringint la llei, lluny de la ciutat i en reunió familiar, però la cosa, jo no ho sabia, és que les notícies, a la nit, s’interrompen i durant una estona llarga es debaten alguns temes d’actualitat. Crec que la meva condició d’estrany em permet dir algunes coses.

Vaig pensar que de tots els programes possibles, el més nociu és el de les tertúlies “político-periodístiques”, epistemològicament abominables. No se m’acut ofici més sinistre que el de l’opinador-tertulià, molt més sinistre que el del policia i molt més sinistre que el del botxí, que al cap i a la fi només afecten al cos. El botxí i el policia no simulen ser amics teus ni encobreixen el proselitisme, la instrucció d’Estat, sota l’amable retòrica del pedagog. Bufetada i punt. Les posicions clares. Potser per això, els opinadors que més m’irriten són els que podrien pensar com jo. Pura farsa de capellà disfressat amb texans i una xapa dels Amics de les Arts. Precisament, són els opinadors que diuen coses que se’m podrien escapar a mi, els que em fan més angunia. Aleshores em sento un esquema.

En aquest cas, la primera sorpresa va ser veure que els tres tertulians eren la mateixa persona. No el mateix cos, i és clar, però sí la mateixa persona. L’efecte era fúnebre. Semblava un d’aquells quadres tant de moda al segle XVI sobre les edats de l’home, Tiziano en té un de magnífic. La mateixa persona representada en el mateix espai de ficció com a jove, com a adult i com a vell.

Tiziano, les tres edats de l’home 1512-14

Amb els tres tertulians l’efecte era el mateix, tot i que el jove, era una noia. Una noia que tranquil·lament podia ser un noi disfressat. I no ho dic pel seu aspecte físic; encara menys per tractar-se d’algú atapeït d’andrògens… ho dic perquè la seva prosòdia, gestualitat i repertori de fórmules buides, era una rèplica perfecte, impecable, acuradament imitativa, de les d’un pater familias que tracta de fer callar a la prole tot i dissimulant la seva visió testosterònica patriarcal, sota la carcassa de l’objectivitat i l’universalisme. Només li faltava un cigar i un pin del Barça. Quan parlava, com fa qualsevol mascle alfa (i tots els tertulians, tinguin vagina o penis, es comporten com a mascles alfa a la cacera de l’euga) es limitava, constantment, a cada frase, a cada comentari i a cada gest, a netejar el canal, que és el fonament bàsic de tot discurs masclista, obstruir l’espai encara que sigui per no dir res; mansplaining li diuen ara.

En lingüística, netejar el canal és una de les sis funcions de l’acte comunicatiu. La funció fàtica en paraules de Jakobson. És reconeix en aquelles emissions de sentit, buides de significat referencial, que només serveixen per corroborar que el canal és teu, que se t’escolta. Moltes vegades són formules buides, preàmbuls que per convencionals, ja ningú descodifica i que nomes serveixen per comunicar ara parlo jo. Per exemple, “bon dia, estic encantat que m’hagueu convidat…” o per exemple “en efecte, estem davant d’un tema complex…”. Normalment es tracta de fórmules introductòries de qui acaba de prendre la paraula. La seva insignificança referencial és tal que sovint val igual un “ehem, ehem” o allò de “hola… se m’escolta?”

La cosa és que escoltava al tertulià triplicat, les mateixes paraules, la mateixa sintaxi, els mateixos gestos, les mateixes cares d’honorable indignació simulada, i no donava crèdit. El moderador anava llençant temes, sobre qualsevol cosa, el covid, els presos polítics, el camp d’Argelers, la crisi econòmica, el problema de les escoles, i els altres tres, s’hi abraonaven com tres gossos en un corral de pagès quan hi llences un os de pernil. S’ho menjaven tot, opinaven de tot, amb una seguretat envejable, cap dubte, cap titubeig, sentant càtedra amb cada enunciat proferit… La hòstia! Ho sabien tot. Tenien les dades. Pontificaven… no deien res…. Cada una de les intervencions era una introducció eterna, inacabable, preàmbuls, matisos sobre coses encara no enunciades i, per tant, no matisables… deliri pur, vaja, neteges de canal a tutiplén, minuts i minuts, hores, “siglos” que diria el Pedro (Will More) d’Arrebato, de fórmules buides per només netejar el canal: mister Propers del canal de Jakobsob. I mentre un parlava, els altres dos arrufaven els llavis i es pessigaven les mànigues. Neguitosos d’oblidar el que tocava recitar i, per suposat, sense escoltar què deia l’altre ja que l’altre deia exactament el mateix que ells temien oblidar.

Arrebato d’Ivan Zulueta 1980

I arribats aquí, he tingut el desig ferm de muntar un debat on els tertulians, quan se’ls pregunta es limitin a dir “No tinc ni puta idea” o “no sé de què collons em parles”, o, encara millor “me la porta molt fluixa això què dius, no m’interessa el tema”. De fet, aquesta seria l’única tertúlia honesta que se m’acut.

No vull opinar de tot. Tinc dret a no opinar de tot. La gent més sàvia que conec, els meus grans, ho feien. Recordo el meu oncle, que sabia la tira de coses (Nietzsche, dodecafonisme, Be Bop, Jorge Negrete, Mahler, Spinoza, cargols a la llauna….) però que de tant en tant, justament perquè sí sabia de moltes coses, deia “no tinc opinió, no conec el tema”. Vull ser així. Deixar d’opinar de tot. Al capdavall, opinar no és un dret que adquireixes quan neixes, opinar és una acció que es construeix des del coneixement. Opinar de tot és no saber de res.

I és precisament per aquesta deflació de les opinions, lògica en un món on tothom opina de tot, opinions sense cap efecte pràctic ni polític, que cal repensar l’acció d’opinar, que ha deixat de ser un acte de llibertat, per esdevenir rutina de control. Com el GPS del teu mòbil o la IP del teu ordinador.

Precisament, ara que se’ns obliga a opinar de tot, és el moment de no opinar de res. Messi?: Ni puta idea. Priorat D.O?: Ni puta idea. La Vall d’Aran?: Ni puta idea. Colón?: Ni puta idea. Pepe Habichuela?: Ni puta idea. Món casteller?: Ni puta idea. John Maxwell Coetzee? Ni puta idea. Isabel Coixet?: Ni puta idea. La Espanya de la república?: Ni puta idea. Guifré el Pilós?: Ni puta idea. Cinema iranià?: Ni puta idea. Rosalia?: Ni puta idea… i ara que dic Rosalia i recordo aquell hivern en què era obligat opinar sobre Rosalia, me n’adono que una de les majors perversions del capitalisme, de les lògiques del consum desaforat, és emplaçar-te sempre com a opinador perpetu, que és emplaçar-te sempre com a consumidor d’opinions prefabricades. En la mesura que és impossible saber de tot, opinar sobre tot és, o bé dir la primera bajanada que et ve al cap o bé consumir sense criteri l’opinió d’un altre.

Però… no seria més bonic dir “Ni puta idea, me la bufa”? Esdevenir el Bartleby de l’opinió. Bloquejar la màquina. Al capdavall, ets el que consumeixes. No donar dades perquè sí.

Recordo els dies més forts del deliri Rosalia en què tothom opinava sobre ella. Recordo especialment el meu sopar d’aniversari on, pràcticament, se’m va obligar a opinar sobre la Rosalia i jo vaig caure en el parany i, òbviament, vaig dir bestieses perquè sobre Rosalia no tinc ni puta idea. És més, reclamo el meu dret a no tenir ni puta idea. No vol dir que em sembli bé, ni malament, senzillament vol dir que, precisament, ara, no ho sé i que de moment, no vull saber-ho, encara que tots en parlin a tot arreu i tota l’estona… He de reconèixer però, que de fet sí vaig començar a desenvolupar un coneixement, no sobre Rosalia, sinó sobre el catàleg d’opinions sobre Rosalia. Les xarxes socials. Sí vaig aprendre que les opinions més visceralment en contra venien d’homes de més de quaranta anys, panxuts, lletjos per norma general i amb poques habilitats, per norma general, en el flirteig sexual (per què ho sé, és un altre tema). Les seves opinions sobre Rosalia es basaven en dir allò de “la música que es feia abans sí era música”. És a dir, la música que es feia quan jo encara no era un moble vell, arraconat i adipós, enverinat per la rancúnia i més calent que un bou. Plantejaven el debat ja no en termes de “m’agrada o no m’agrada”, sinó en termes de “això no és música”. Els arguments eren absolutament arbitraris: “és comercial”, com si la música de Michael Jackson, Wagner o Nirvana, no hagués mai venut un disc. O “es apropiacionista”, com si el blues se l’hagués inventat el John Mayall o l’Alexis Korner. O encara millor “és pura imatge”, perquè tots sabem que el David Bowie, els Kraftwerk, Leonard Cohen o els Ramones són artistes sense imatge… finalment, la Rosalia em va començar a caure simpàtica per culpa d’aquests detractors reaccionaris… vaig estar a punt d’escoltar-la per tenir-ne una opinió. Però no… finalment no, hi havia altres coses que en aquell moment em venia més de gust escoltar, algunes molt velles, altres no tant. Amb tot el respecte per una feina que no conec, vaig preferir continuar, al menys de moment, sense tenir-ne ni puta idea. De fet, m’interessa més opinar sobre coses de les que ningú parla, em sento menys consumidor, fora del centre comercial.

De fet, les opinions que aquests tertulians recitaven en el plató televisiu, abans que una font d’informació o coneixement, eren com una camisa de l’H&M: producte de consum, barat, d’usar i llençar, que escollim en un catàleg d’opinions aptes per a tothom. El vestit que t’obliguen a portar a l’oficina. El veritable problema però, és que darrerament és amb aquestes “opinions” que es fan les revolucions televisades i les cremes de bruixes.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Cresca says

    Boníssim

  2. josep rovira says

    Hola
    Has oblidat la maxima tutóloga de la TV3 i de totes les cadenes de radio catalanes que es fan i es desfan: Pilar Rahola
    Amb aquesta no hay quien pueda

  3. enric pedascoll says

    Gràcies Ramon per posar paraules a un sentiment que segur més d´un compartim.
    Tots aquest personatges son els veritables freaks, el mirall de la pobresa del pensament del moment actual.
    Com diria Keith Richards : Talk is cheap.
    Em semblen mes reals i interessants els tertulians de Salvame i el seu presentador.

  4. Amós says

    Crec que tenen molt a veure els canvis provocats per les TIC i que han provocat canvis molt profunds, com el reconeixement de la privacitat o el nous models de negoci basats en l’explotació intensiva de l’estudi de personalitat dels individus. Pot ser per això se’ns fa tant insuportable la fragilitat intel·lectual a la qual hem de fer-hi front, per la rutina.

    Crec que aquest sentiment no ens hauria de preocupar. No tenir una opinió formada sobre alguna cosa és normal.

    Una altra cosa és la certesa que l’opinió quedi contextualitzat en un àmbit conegut (aquell lloc pel qual ha sigut generada) però aquest àmbit està descontrolat. Ja no sabem a qui ens adrecem. Ens hem oblidat del per què ho fem. Hi ha algú que vol que diguem la nostra i nosaltres mosseguem l’ham. Un tweet, un comentari…



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Jordi Oliveras: A mi hi ha alguna cosa de la provocació / hipòtesi inicial que no m’encaixa. Trobo que hi ha...
  • francesc.Cardeña: Bravo ! Bravissimo! A mi també m´agraden les cases com les d¨ antes però encara m´agrada mes l´idea...
  • Merce Coll: Molt be la reflexió sobre aquest abans que agrada tant, sobre tot als de mes de 60..recordant que erem...
  • Nuria Aguirre: Es plantegen, amb molta inteligència, qüestions molt importants. Aportes molt elements que obren...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )