e El valor dels vincles com a resposta a la incertesa | Nativa
Skip to content


El valor dels vincles com a resposta a la incertesa

Escrit el 28/07/2020 per Xavi Urbano a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

Aquest escrit surt de la necessitat de posar ordre i compartir les pors i els pressentiments sobre els mesos que vindran. Moltes setmanes pensant en la viabilitat dels propis projectes, però també amb com quedarà la xarxa social i cultural que hem anat construint aquests darrers anys.

Què passarà amb la cultura en viu? I amb els espais físics? Ens enfrontem a un sotrac que superarem amb dolor i que serà conjuntural? o bé la crisi i la ressaca que deixarà tindrà un impacte profund en el món de la cultura? Quin serà el futur a curt o mig termini dels projectes nascuts aquesta darrera dècada?

En el moment actual és tan difícil com necessari construir una lectura col·lectiva del que estem vivint. Més enllà del que ens expliquen experts i mitjans de comunicació, seria important fer un anàlisi profund, econòmic, emocional, social… des de les diferents experiències, travessades per mil contradiccions i precarietats i que ara mateix es troben al centre d’aquesta crisi.

Després d’uns primers mesos d’excepcionalitat, ja no se’ns escapa que existeix un risc real de desertificació dins del sector cultural. El que representen aquestes primeres setmanes d’estiu sembla més una pausa per agafar aire, que no pas una nova normalitat, hipotecada per la vacuna que ha d’arribar.

Després d’uns primers mesos d’excepcionalitat, ja no se’ns escapa que existeix un risc real de desertificació dins del sector cultural

A l’horitzó hi ha la possibilitat de desaparició de moltes de les iniciatives que estaven mostrant alternatives al model de consum i producció capitalista. Iniciatives valentes que apuntaven capacitat d’escalabilitat però a les que la crisi ha agafat encara tendres i amb poca capacitat de generar estructures capaces d’aguantar l’embat. Relats i propostes que tot just ara començaven a pensar en gran.

Aquesta situació de desconcert l’hem d’emmarcar en un context on resulta certament complex reconduir projectes que tenien la seva activitat lligada a pràctiques impossibles de dur a terme avui en dia. La dificultat de les trobades presencials, el teletreball, la conciliació laboral, la incertesa legislativa, la precarietat en termes generals… impossibilita reinventar-se, arrancar noves iniciatives o mantenir heroicament, projectes que tenen compromesa la seva sostenibilitat si excepció es torna normalitat.

En aquest aspecte, un altre dels espais més paralitzats ha estat el del món associatiu, que omplia el calendari d’activitats durant les setmanes de primavera i estiu. Festes majors, festivals locals, concerts joves, trobades populars, curses… El veritable motor cultural/comunitari de la ciutat ha redirigit energies, en molts casos, cap a la creació i reforç de les xarxes locals de suport als barris, imprescindibles aquests dies. La pèrdua, esperem que només aquest 2020, de molts espais populars, com les festes majors, hauria de servir per valorar-les com els motors comunitaris i socioeconòmics que són pel teixit associatiu i pels territoris en general.

L’administració per la seva banda, s’ha resituat, de nou, al centre de l’activació socioeconòmica. Posicionant-se davant del teixit cultural i reprenent el control de les relacions mitjançant una bateria d’ajuts, molts cops difosos, i un exèrcit de protocols canviants que els mateixos tècnics dubten sobre com s’han d’aplicar. Molts projectes han/hem acabat fiant el futur i present als ajuts públics i a l’activitat impulsada des dels ajuntaments, reforçant així la centralitat i la dependència de l’administració pública. No semblaria una situació estranya en un moment de crisi profunda, però cal veure si la institució és capaç d’entendre que això ha de ser una oportunitat per repensar la seva relació amb els diferents actors del territori i revisar prioritats. I a la vegada això serveix per reflexionar i revertir aquesta dependència de l’administració, forjant aliances i projectes que tinguin l’autonomia i la sostenibilitat com a valors centrals.

I en aquest moment de confusió, hem vist com algunes grans empreses del món de l’espectacle, sobretot les lligades als festivals d’estiu, ha fet un desplegament absolut per la ciutat i el calendari. Amb una permanent aparició als mitjans de comunicació i amb escassa competència, sembla que l’aposta més ambiciosa ha sortit guanyadora, englobant pràcticament la totalitat d’estils i disciplines escèniques. Sobre això i el model de festivals, els companys del Poesia i + feien unes reflexions que compartim al 100%: https://twitter.com/escoffet/status/1286614441845567489

El resultat serà que possiblement no tindrem cap programació festiva als barris de la ciutat, per raons de sanitat i seguretat, però en canvi les marques dels festivals d’estiu s’estendran durant tot el juliol i agost, relegant a un segon o tercer pla les minses iniciatives de programació cultural vinculades als equipaments públics, als espais independents o al teixit associatiu.

Davant de tot això, apareixen iniciatives que marquen camí en algunes direccions potents.

Davant de tot això, apareixen iniciatives que marquen camí en algunes direccions potents. La campanya #SempreÉs23 i en general, com han encarat la crisi i el consum les llibreries de proximitat, demostra que un sector que portava molt de temps posant en pràctica un model a contracorrent, ha consolidat una fantàstica base social, que a sobre ha sabut coordinar entre més d’una desena de punts i que ha allargat la iniciativa cap al món editorial. Una bona reflexió sobre el paper de les llibreries, l’ecosistema del llibre i els models de consum arran de la situació actual es pot trobar a l’escrit de les companyes de Pol·len i Synusia: https://nativa.cat/2020/05/ecosistemas-del-libro-que-no-el-libro/

També hi ha altres propostes que obren terrenys interessants des d’un àmbit més institucional. Tot i estar enfocada específicament al món de les sales, la proposta Sala BCN, iniciativa conjunta entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Associació de sales ASSAC, ha sabut recollir part de la diversitat dels locals de música de la ciutat i activar una programació música diversa al castell de Montjuïc. Pot ser una bona mostra l’esforç que s’hauria de fer per activar un sector concret des de l’administració i els propis implicats. Una iniciativa que repercuteix en les sales, els músics, tècnics, professionals de la comunicació i també al públic.

Salvant les diferències entre una i l’altra, el més interessant d’aquestes dues iniciatives és que han posat l’accent, en un moment certament complex, en el procés, les comunitats i els actors que les protagonitzen.

I és que venim d’unes primeres setmanes on semblava que mantenir l’activitat cultural era mantenir el consum. Un consum apantallat i a més, mediat per les grans plataformes digitals (Netflix, Amazon, Youtube, Spotify…) o depenent del sector més precari de la logística. Una proposta complicada per tots els projectes de dimensions petites amb una capacitat limitada per generar productes diversos i que els arriscava a caure en un hiperproductivisme audiovisual buit (concerts, tallers, xerrades…).

Posar en valor la interdependència que tenim uns dels altres, sentir-nos part d’aquest ecosistema plural i en lent creixement

Fiar-ho tot al consum digital implica caure en el risc de negar tot el que envolta una proposta cultural: l’impacte en els territoris, la interdependència entre els diferents actors, la capacitat de generar comunitat, el paper dels equipaments, la generació de valor col·lectiu… tot això és el que han estat incapaces de recollir les pantalles aquestes setmanes. Tot això és el que hem de posar de nou al centre.

La posada en valor de les pràctiques i processos dins de les propostes culturals, així com la creació d’aliances, hauria de ser la guia per molts projectes associatius o cooperatius que es troben en risc ara mateix. Posar en valor la interdependència que tenim uns dels altres, sentir-nos part d’aquest ecosistema plural i en lent creixement. Ser conscients que potser en les nostres limitacions es troba la nostra fortalesa, ja que enxarxar-nos incomplets sembla l’única forma de poder construir models alternatius al del consumisme i la competència.

I és que visualitzar les cadenes de producció, els ecosistemes, les interdependències entre projectes, ajuda no només a construir-ne altres de més forts, sinó també a canviar la forma de treballar i a pensar en les conseqüències de les decisions preses i l’impacte que tindran cap als altres. En això consisteix crear nous models de relació i producció. Per exemple, la relació entre els organitzadors de concerts i els/les tècniques de so, entre les llibreries i les editorials, entre els equipaments culturals i els seus talleristes o professors… Com s’han resolt les feines pendents d’aquests dies? S’han activat mecanismes de solidaritat? Han existit espais de debat conjunt? Han aparegut propostes de projectes nous per encarar-los col·lectivament?

Una de les funcions de les crisis dins del sistema capitalista és que només sobrevisquin els més forts. Però en aquest cas potser caldria reflexionar de forma conjunta, on es troba la nostra força i quin tipus de paisatge cultural volem veure quan aquesta suposada normalitat es faci efectiva. Potser valdrà la pena arriscar-se a explorar les fragilitats de cada projecte per construir una força de caràcter col·lectiu.

Xavi Urbano, membre de la cooperativa Quesoni i del festival Say it Loud


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Amós: Crec que tenen molt a veure els canvis provocats per les TIC i que han provocat canvis molt profunds, com el...
  • Ignasi Badia Nogués: Bravo per la reflexió. Ja fa temps que em deia a mi mateix que el problema no és el rei, sinó la...
  • Joan Cantin: M’ho he de tornar a llegir. Amb un cop no n’he tingut prou.
  • Merce Coll: Aplaudeixo la reflexió. Allargar el meu comentari seria pura redundància

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )