Jordi Urpí, programador de la sala Diobar
La imaginació és lliure, prou que ho sabem. Però, de cop al bot, segur que no visualitzo aquesta nova estructura convertida en competència directa dels projectes i els espais, siguin públics, privats o mixtes, ja existents a la ciutat que es mouen en idèntica o similar direcció.
Projectes i espais que, des de fa anys i sense rebre gaire reconeixement en la gran majoria dels casos, han sostingut un ecosistema del tot fràgil (per raons molt diverses, aquesta seria una altra discussió). Abans de generar una nova estructura, potser que protegim i potenciem aquelles que ja existeixen i treballen i, malgrat tots els problemes, funcionen. O funcionaven, millor o pitjor, en el moment pre-COVID.
Sí la puc entendre com l’eina per aconseguir una coordinació real de la música de base de la ciutat, l’espai obert a músics, escoles, sales, tècnics, promotors, bucs d’assaig, públic i altres agents amb què consolidar, fer visible i protegir un microcosmos ben particular, però que és l’autèntic motor musical de la ciutat. No l’entenc tant per l’espai físic de la sala Barts, que potser no sigui el més indicat per dimensions i distribució, com pel concepte del projecte, que haurem d’esperar com es defineix des de l’Ajuntament i quin punt de participació es permetrà al sector.
I com també m’agrada fer volar coloms, penso que seria fantàstic que la gestió d’aquest futur equipament s’encarregués a persones noves, diferents de les habituals, allunyades de les filies i les fòbies del nostre petit sector i de la nostra petita ciutat. Persones sense hipoteques prèvies, compromeses realment amb els objectius d’un projecte d’aquest tipus i que creguin en la dimensió social de la música abans que en el seu rendiment econòmic.
Tres punts per començar. De ben segur que pel camí en trobarem molts més. Salut i música!!!”.
Bé, la Barts per aixoplugar els festivals que sembla hauran de sortir de la Fabra i Coats la trobo una bona solució… Millors condicions tècniques, situada al centre de la ciutat, no caldrà patir per pluja i, se suposa, els costos baixaran pels organitzadors… Fins i tot podria ser l’espai per altres mogudes, com el Que no cumbia el pánico, el Let it beat o el BalKaBarNa (que el tenim aparcat perquè no trobem espai)… I també podria generar-ne de noves, petites mostres que serveixin per reunir músics i públics d’altres estils musicals… Tot i que li treurà la gràcia de la trobada espontània quan es fan les coses al carrer… Però, caram, parlem de música i el primer ha de ser que els concerts sonin com cal.
Jordi Urpí, programador de la sala Diobar
- Pots trobar els articles resum d’aquest reportatge aquí: Com imagineu una Casa de la Música de Barcelona? (1ª part) i (2ª part)
- I aquí pots trobar totes les opinions compartides.
Il·lustració de Xavier Alamany pel número 41 de Nativa en paper (cliqueu la imatge).
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.