En aquesta segona entrega, seguim resumint algunes de les propostes rebudes al voltant de la futura Casa de la Música de Barcelona que l’ajuntament anuncia per a la primavera de 2021. Aquí però ens centrem en els models de gestió que s’hi podrien experimentar i en la relació que un equipament cultural de grans dimensions com aquest hauria d’establir amb un territori especialment estratègic dins la ciutat com és aquesta cruïlla dels barris del Raval, Poble-sec i Sant Antoni.
Podeu llegir la primera part aquí i el contingut íntegre de cadascuna de les més de 40 respostes que hem anat recollint en aquesta mena de bústia de reclamacions.
La gestió de la casa
Són molts els horitzons que s’obren a l’hora d’imaginar una Casa de la Música, però com diu la Marta Domènech, gestora cultural i sòcia treballadora de La Taula.coop, tot passa abans per les regles del joc que posi l’administració. Per això demana a l’ICUB que si la Casa de la Música “ha de tenir un vessant comunitària” i “ha de ser un agent estructurador” del teixit cultural de la ciutat, cal que elabori “un plec de condicions tècniques i administratives per a la licitació que realment promogui que un projecte d’aquestes característiques guanyi el concurs. Tot i que s’han fet avanços, com que el preu compti menys del 50% de la puntuació o la incorporació de les clàusules socials, continua sent fàcil per a les empreses de sempre guanyar i continua sent difícil per a entitats o empreses sense experiència en gestió d’equipaments poder competir. Cal que l’ICUB sigui encara més valent a l’hora d’establir criteris avaluables per a la licitació”.
Núria Alcober, sòcia-treballadora de La Deskomunal, espera “que la licitació s’allunyi de les lògiques capitalistes que moltes vegades veiem en els plecs de condicions i posi en valor les propostes d’arrelament al territori, vocació del servei públic versus la indústria musical, participació democràtica i horitzontal en la presa de decisions” i proposa “assajar noves fórmules autogestionades per a la gestió dels drets d’autor lluny de les desenvolupades per l’SGAE, promoure i explorar nous models de contractació de músics i personal tècnic i afavorir la creació de cooperatives de treball de músics, músiques i tècniques que permeti una ocupabilitat de qualitat i amb la garantia dels drets laborals”.
“L’activació d’aquest espai és una oportunitat per combinar l’experiència de la gestió comunitària d’equipaments i la necessitat de molts projectes musicals de poder accedir a espais i recursos per fer possible el seu creixement o evolució”, opina Xavier Urbano, del festival Say It Loud i la cooperativa Quesoni. Helena Ojeda, de l’Ateneu L’Harmonia, demana “una gestió que garanteixi la governança popular. Si ha de ser una casa de la música popular, que l’economia (la gestió de la casa) ho sigui d’arrel” i “que la titularitat sigui pública gestionada per un òrgan -el més participat i plural possible – amb lògica i vinculat amb l’economia social i solidària. Idealment, una federació d’entitats de caràcter cooperatiu (més enllà de la figura jurídica)”, proposa ella.
“Podem imaginar-nos que la Casa de la Música de Barcelona estigui sota una gestió ciutadana o comunitària? Jo ho tinc clar: sí”. Qui opina amb tanta seguretat és Aidà Almirall, dinamitzador comunitari. “El 2013 vaig viure i acompanyar professionalment la transició de la gestió empresarial a l’actual gestió comunitària del Casal de Barri Pou de la Figuera”. Segons la seva experiència allà, proposa que aquesta Casa de la Música sigui “un espai obert i plural, la qual cosa implica permetre a les persones que hi participen assumir responsabilitats i compromisos i desenvolupar autonomia en els seus usos”. El què proposa és “desinstitucionalitzar-ne el funcionament per facilitar-ne l’accés”.
Quimantú Segura, amb experiència com a dinamitzador social a La Bàscula i altres equipaments, fa alguns advertiments per no replicar errors. Un és que “la formalitat només ha d’aparèixer per evitar conflictes no pot ser que la perversió de la formalitat”. L’altre, la necessitat de “sortir-se de la lògica gestors-usuaris i entrar en una lògica de responsabilització dels participants del projecte”. I, sobretot, “defugir el productivisme, l’entreteniment o l’equipamentisme i pensar totes les àrees en termes d’accés de la gent a la música”.
El músic i periodista Edi Pou va més enllà: “Que el públic no sigui només públic. Que segons el moment tothom pugui sentir-se promotor, programador, soci, artista, tallerista… Que sentin que aquest espai és seu”. I Sergio Vinadé, responsable de l’espai cultural Las Armas de Saragossa, apunta que la Casa de la Música podria ser un trampolí per a col.lectius amateurs en el seu camí cap a la professionalització. “Ajudar a aquests col.lectius, en la seva majoria joves i/o sense recursos, és fonamental. Aquest ha estat un dels punts més gratificants i productius de la nostra experiència a Las Armas i es veu reflectit en la realitat cultural de la ciutat, la qual cosa és l’objectiu d’aquesta mena d’espais”.
Il·lustració de Xavier Alamany pel número 41 de Nativa en paper (cliqueu imatge)
Però, com articular un espai amb tantes veus potencialment protagonistes? Sergi Egea, de L’Afluent, és prudent: “M’agradaria veure-hi models de governança molt participatius, però també sento que un model completament horitzontal podria desdibuixar les seves funcions. Crec en una direcció i gestió plural que executi les necessitats diàries amb solvència i un òrgan de participació, consultiu i semidecisiu, pels reptes i projectes més a mitjà i llarg termini”, apunta. Matías Kauppi, de l’espai cultural Nook, és més agosarat: “Fóra possible que la gestió fos mig arbitrària basada en una loteria, mig experta, amb una rotació assegurada cada mig any, per exemple? Crec que hi podrien néixer grans fracassos i grans triomfs de gestió col.lectiva, però amb aquesta rotació assegurada. Així, la gestió en si es convertiria en un laboratori obert d’experimentació. Així la gestió cultural podria tenir més protagonisme. I fins i tot un efecte sobre l’evolució democràtica de la ciutat”.
El tema de les condicions laborals de tota la gent que passi per aquesta Casa de la Música també ha estat força comentat en aquesta enquesta. Diversos enquestats assenyalen la necessitat de fer-la servir com un referent impulsor d’una contractació justa a la resta de la ciutat. Toni Oller fins i tot demana “disposar de pressupost i un equip ampli de professionals preparats per donar d’alta directament a la Seguretat Social a totes les músiques professionals i l’aplicació del conveni estatal”. Imagina la Casa de la Música com un “gestor de la protecció social més enllà del propi espai, una casa que irradiés a tota la ciutat un ventall d’altes a la Seguretat Social i l’aplicació de conveni de músics”.
Aquí cal tenir present les demandes de sindicats de tècnics com Tecnicat i TécniKas: “El sector públic també està contribuint a la nostra precarietat, com passa amb lxs técnicxs al Auditori de Barcelona o la subconTRATA de acomodación. En la nostra experiència, tampoc les licitacions públiques van de la ma dels drets laborals (véase huelga de riggers 2019). Això ha de canviar amb mesures concretes: subrogant al personal actual de la sala, garantitzant unes bones condicions laborals y essent totalment transparents”. I també les de sindicats de músics com SMAC!, un dels seus afiliats, el músic Adriano Galante afegeix: “No podria pensar en aquesta casa sense tenir en compte la paritat de gènere, tant en la gestió col·lectiva de l’espai com en la programació, i sense oblidar la defensa de la llibertat d’expressió i dels drets laborals de tothom (tècniques, músiques, etc.), i la dignitat de totes les persones que es considerin treballadores de la música, siguin amateurs o professionals”.
“La Casa de la Música hauria de ser un laboratori administratiu i legal per a posar en valor totes les reivindicacions dels sectors culturals: fer contractes laborals, pagar en funció de criteris com el nombre de persones de la banda, experimentar amb fórmules que posin en valor l’Economia Social i Solidària, donar crèdit/rellevància a tots els membres d’un equip (volem incidir, per exemple, en el treball de visualistes)…”, exposen els germans Pedro y Benito Jiménez de Los Voluble. Ojeda demana que aquest espai ”es comprometi amb el retorn comunitari i, per això, amb els processos d’autoavaluació i transparència: pressupost participat i, per exemple, emplenament del balanç social i comunitari, la qual cosa implica assumir valors com el feminisme, l’equitat, l’arrelament, la transparència, l’Economia Social Solidària”.
Perquè totes, o almenys alguns dels molts objectius d’aquesta Casa de la Musica acabin arrelant, Vinadé convida a no oblidar que: “En qualsevol entorn de relació públic-privat serà inevitable el conflicte entre rendibilitat i benefici comunitari. És per això que ha de quedar clara quina és la prioritat i això gairebé sempre ho acabarà marcant el plec de condicions del concurs i els diners que aporti la institució. Trobar l’equilibri entre aquestes qüestions és fonamental i molt difícil, perquè rares vegades coincideix el projecte amb la realitat posterior”. Per això troba “fonamental un seguiment per part de la institució de totes les activitats realitzades en l’espai”. Per contra, Segura creu que la Casa de la Música “hauria de mantenir diàleg amb tots els nivells administratius, però només retre comptes davant la seva base social”.
Un territori, tres barris
Preguntar ‘Com imagineu una casa de la Música de Barcelona?’ pot semblar un exercici de cultura-ficció, però atenció al què explica Jordi Farrés, el director de l’Escola de Músics i JPC del Raval. “Fa aproximadament 15 anys ens feia la mateixa pregunta el Regidor del Districte de Ciutat Vella. Em sap greu repetir-me, però reafirmem la nostra proposta: que la sala Barts es converteixi en un espai d’arts escèniques per tota mena d’espectacles, teatre, concerts, màgia, circ i un llarg etc. Un equipament d’innovació cultural”, afegeix, que funcioni com a “vèrtex d’unió, creant xarxes i sinergies amb els tres barris que l’envolten”. “Desitgem no haver d’esperar 15 o 20 anys més per veure-ho”, remata.
És per això que des de la plataforma veïnal Som Paral·lel aposten per un model de gestió comunitari “amb participació d’entitats dels tres barris –Poble-sec, Sant Antoni i Raval– i de grups d’artistes i creadores, seguint l’exemple del Teatre Arnau o de l’Ateneu Popular de Nou Barris”. “No volem un centre de cultura elitista gestionat des de fora, ni un altre espai que respongui a la lògica neoliberal del consum passiu d’una cultura entesa com un producte comercial més. Ja en tenim prou d’esdeveniments sense cap arrelament ni relació amb el seu context, com són el Picnic in the Park o el Sónar”, concreten. “Imaginem un espai on veïns i veïnes de totes les edats puguem aprendre i viure la música no com a consumidores, sinó com a protagonistes, on artistes i creadores trobin un lloc on treballar, expressar-se i créixer. En poques paraules, imaginem una Casa de la Música plena de vida comunitària”.
En la mateixa direcció apunta el grup de treball del Teatre Arnau que, des de la seva experiència, proposa que l’equipament sigui “dissenyat per mitjà d’un procés participatiu entre diverses persones, institucions i treballadores de la cultura, plural i definitori, desenvolupat per una entitat professional i amb presència de Cultura, Participació i Districtes de l’Ajuntament” i imagina “un espai per generar aliances entre el món de la música, les diverses comunitats dels territoris i l’educació”. Des del món educatiu, l’escola Xamfrà del Raval voldria una Casa de la Música amb activitats articulades “a través de processos participatius que prioritzessin propostes fetes a partir de col·laboracions entre agents i col·lectius i/o projectes de desenvolupament cultural comunitari”.
Irene Armangué, directora del Centre Cívic Albareda proposa treballar amb la Casa de la Música en “la cultura de base i la col·laboració amb iniciatives i espais del barri i de la ciutat, posant el focus en projectes educatius i d’inclusió social, així com treballar de forma transversal a través de la diversitat de les músiques la interculturalitat i els feminismes”. Coneix prou bé la riquesa musical del barri, la del passat i la del present, i recorda que “en els últims anys el barri també ha viscut un procés de gentrificació que, entre altres coses, ha fet que alguns espais hagin hagut de tancar”. Per això Urbano demana que la Casa de la Música “aturi les dinàmiques gentrificadores i de monocultiu turístic. Massa cops hem vist que la cultura pot ser un activador o incentivador d’aquests processos. Cal caminar de forma col·lectiva en la direcció contrària”.
Des de l’Ateneu La Base es fan la pregunta del milió: “Un equipament cultural pot protegir els habitants que té al voltant de la gentrificació?”. La solució passa, en la seva opinió, per la seva capacitat d’arrelament al territori, “per ser permeable al què el rodeja i no viure d’esquena a les problemàtiques que es donen”. I també perquè l’ajuntament exerceixi un paper de “facilitador perquè les diferents comunitats vinculades a aquest espai, ja sigui des d’un vessant artístic, territorial o educatiu” puguin “construir un marc de governança” tot respectant “els temps de les pròpies comunitats, on persones i col·lectius dediquen part del seu temps lliure a col·laborar en projectes d’interès públic”.
Prevencions, objeccions i… més preguntes
Tan bon punt hem entrat en Fase 1, un grup d’agitadors culturals, gent que es mou en espais com Nook, La Motivaíta, la Plataforma de Afición Flamenca, El Solar de la Puri y El Dorado SFB, es va trobar per debatre i redactar unes reflexions que conviden a la prevenció: “Quants cops, des de la bona intenció, no es precaritza a ‘les comunitats’ amb els ritmes de l’administració i la política? Projectes, reunions, inclús mal anomenades assemblees, que acaben copades per aquells que es dediquen de manera més o menys professionalitzada a la cultura o pels qui se senten més còmodes acatant aquests ritmes”. I afegien: “Potser hi ha coses que, per dir-ho planerament, no poden ser auspiciades ‘des de dalt’ o potser ser institució és saber (…) no cooptar-les, no desactivar-les sinó cuidar-les. Formar part de la trama, no voler ser castell”.
En aquest sentit apunta també l’aportació del Dinamo DIY Espai: “L’única opció és que es porti des de la base, per la gent i per a la gent, lliure d’institucions i partits polítics”. I remata el seu argument amb un exemple: “A Barcelona fa gairebé 40 anys que es dinamitzen i s’organitzen regularment milions d’activitats relacionades amb la música en centres socials okupats i altres espais de caire autònom o associatiu i és en aquests espais on s’estableixen els vincles i els ciments d’un bon i potent camp de cultiu col·lectiu”. D’altra banda, el promotor i discjockei Xavier Riembau posa una objecció ben concreta: “L’espai escollit és un error, és massa gran per gestionar-lo amb criteris no comercials”.
Hem fet la mateixa pregunta a un munt de gent: Com imagineu una Casa de la Música de Barcelona?”. I el Luis Soldevila, de la llibreria Katakrak i el festival Iruñea NOLA? de Pamplona, ens l’ha tornat multiplicada: “No cal dissimular: parlem de música, diners i poder. El mercat en general i la indústria cultural en particular concentra la riquesa i la presa de decisions en poques mans. Quin tipus d’institució musical podria operar al revés? Com generar dinàmiques concretes de democratització de la riquesa material i simbòlica que es produeix o circula a la ciutat gràcies a la música? Què li demanem a un equipament públic ara que la nova normalitat convida també a un nou pacte social, a un reordenament de prioritats i a una distribució que posi la reproducció de la vida per davant de l’extracció de beneficis?”.
La filòsofa i musicòloga Marina Hervás, en canvi, ens la va tornar en forma de mirall. “Una Casa de la Música en Barcelona la imagino tal com s’ha disposat aquí, és a dir, sempre com una pregunta. No veig opció possible a la resposta. Perquè l’única cosa que ens cap veritablement per a estar sempre alertes, no caure en la complaença o no negar la possibilitat d’equivocar-nos és mantenir oberta sempre l’estructura de pregunta sobre la casa, la música, Barcelona, la persona enquestada i l’enquestador. Així s’adona del que crec que, des de sempre, ha promès l’art: que tot pugui ser d’una altra manera”.
Són molt més extenses les reflexions que han fet les persones i col.lectius participants en aquesta enquesta. Podeu llegir els seus escrits íntegres en aquest link. I des de ‘Nativa’ convidem a qui ho vulgui a què faci la seva proposta per escrit. L’afegirem en aquesta mena de bústia de reclamacions d’una Casa de la Música de Barcelona que encara no existeix, però sobre la qual hi ha molt a parlar i debatre abans que prengui forma com a equipament cultural amb vocació veritablement pública durant la primavera de 2021.
La cultura a la qual pertanyo no pot debatre. El projecte no compensa cap mena d’esforç reflexiu donat un context d’emergència social i la incapacitat política (històrica) municipal de normalització del fenomen musical a la ciutat.