e Pensant en mi a través de Víctor Nubla - NativaNativa
Skip to content


Pensant en mi a través de Víctor Nubla

L’altre dia, com a tants de vosaltres, la mort del Víctor Nubla em va agafar per sorpresa. Tant per sorpresa que al principi no vaig reaccionar. Com si no fos cert. El fet d’estar tancat accentuava la irrealitat de la notícia. No podies compartir-la físicament amb ningú, fer cap abraçada, prémer un avantbraç, res. Ja al dia següent, parlant per telèfon, explicant alguns records, especialment el d’un cap d’any màgic al Bar Elèctric, vaig trencar a plorar com un nen de tres anys.

Aquell cap d’any havia sigut molt especial. Típicament Víctor Nubla. Érem quatre arreplegats tancats a la rerebotiga de l’Elèctric. Vam passar el cap d’any tocant el que ens donava la gana. El Nubla, el Lois, els Mueran humanos…. i típic del Nubla, sense dir-ho de forma explícita, aquell cap d’any, el Bar Elèctric, amb poc més de vint persones a la seva rerebotiga, es va convertir en el centre de l’univers. Molt més important que l’Studio 54 de Nova York o el Marquee de Londres. El centre d’experimentació musical més important del planeta.

Per a mi era un moment de daltabaix salvatge, un moment de canvi radical en molts aspectes

Amb el Víctor, ja ens coneixíem d’abans, i crec que la simpatia era mútua, però va ser durant els anys que vaig viure a Gràcia que ens vam fer veritablement amics. El detonant va ser la seva participació en la gravació d’un disc que jo estava fent, Morts, Desastre i Barbàrie. Per a mi era un moment de daltabaix salvatge, un moment de canvi radical en molts aspectes. Le Petit Ramon s’havia convertit aleshores en un projecte mig fantasma; per dir-ho vanitosament amb paraules de Nietzsche, per a tots i per a ningú. Si no recordo malament, era el 2006. El disc es va publicar molt més tard. Tenia un embolat muntat a l’estudi del Maik a Ros d’Olano, però no tenia ni banda, ni públic, ni res. Per acabar-ho d’arreglar, acabava de fracassar estrepitosament traduint una novel·la del francès. Total: era un moment de canvi, en el que moltes premisses inicials de Le Petit Ramon, s’havien enfonsat. No patiu, després vindrien uns anys fantàstics amb el Xavi i l’Elvira, però jo encara no ho sabia i vivia els dies com quan era petit a l’hora del pati, passant l’estona en els marges del camp de futbol, fora de joc, pensant en coses no tangibles com el Tin Tin o la Pipi Lamstrung.

La cosa està en que m’estava adonant que l’expressió cultural, si no et travessa i és teva, si no la fas per transmetre el que sents i penses a tu mateix, després ja veurem a qui arriba, si no parteix d’aquí, si no prescindeix de referents i destinataris en el seu moment inicial, està destinada a ser un mer producte, una mercaderia amb més o menys èxit, però sense interès en cap cas. Com la cèlebre conferència de Baudelaire a Brussel·les: parlar durant una hora per a ningú és important per aprofundir sense trampes en el que ets. I ha de ser en una platea buida i no tancat a casa, perquè si no és així, l’expressió cultural deixa de ser una acció pública per esdevenir diari privat, cosa que m’interessa menys.

En realitat no és que no toquis o composis per ningú, i és clar. Toques per la teva mare, per aquella nena de 8è que t’agradava tant i que ara es projecta sobre tot cos que miris, toques per aquell oncle teu que et va ensenyar a escoltar música; toques per a persones concretes, amb nas i ulls, amb veu i vida compartida, per a persones concretes que omplen el teu cap i l’ompliran per sempre; però no per aquesta entelèquia anomenada “públic” i que, passats els focs d’artifici de la Revolució Francesa (aleshores neix, més o menys, el terme “opinió pública”), ha quedat reduït a terme mercantil.

En realitat no és que no toquis o composis per ningú, i és clar

Precisament va ser durant aquests procés mental en què tot s’ensorrava, en què finalment em desfeia de l’imperatiu professional que se m’havia enganxat durant els anys amb Azucarillo Kings, que vaig començar a intimar amb el Víctor Nubla. Durant una època, cada divendres, després d’estar-me tot el dia sol fent experiments sonors a casa, anàvem a prendre cerveses i a parlar de Música. De forma espontània es va anar creant un petit grup de tertulians bevedors on la música i l’expressió artística eren els temes centrals. El Nacho (Ignacio Lois) hi era sempre; molts cops també venia la Bea, i allà estàvem fins les tantes, parlant de Duchamp, Captain Beefheart, Philip K Dick, Cuenca, Olba i el que calgués.

A l’inici d’aquests divendres, us deia que havia estat la gravació de Morts el que ens havia apropat. Al menys a mi, que se’m fa difícil relacionar-me íntimament amb les persones si no és a través de les cançons que faig o els textets que escric. Finalment, la cançó en la que va intervenir el Nubla, ja no va ser una cançó. Inicialment, el pla era fer un tema, més o menys pop, amb una lletra bastant nihilista, això sí, però pop en tot cas, i gravar el clarinet del Nubla per després muntar-ho com a passatge instrumental entre estrofa i estrofa. Experimentació continguda, per dir-ho d’alguna manera. Com aquest era el pla, li vaig demanar al Lluís Cots, que va gravar les bateries del disc, que, un cop acabés de gravar la bateria sobre les pistes de la cançó ja fetes (una caixa de ritmes, el Rhodes de la Gemma, les veus i alguna guitarra) continués gravant patrons de bateria i variacions sobre les que després treballar per editar el material i composar el passatge instrumental entre estrofa i estrofa.

La cosa és que quan el Nubla va venir a gravar, la cosa es va desmadrar bastant

La cosa és que quan el Nubla va venir a gravar, la cosa es va desmadrar bastant. Jo em vaig emocionar, la part de la cançó estava allà, sí, i la veritat és que m’agrada, però després venia un quart d’hora d’autèntica bogeria sònica. La cançó havia saltat pels aires. El Nubla ens havia contagiat les seves ganes de fer el que doni la gana tota l’estona. El Toni Laming i jo, ens vam animar, vam començar a gravar guitarres pel damunt. A jugar amb els feedbacks, a sobrealimentar els delays, a fer cites absurdes de trossos d’altres guitarristes (Eric Clapton!!), a canviar la tonalitat perquè sí… Com el Lluís havia deixat espais de silenci entre les mostres de patrons, estàvem gravant sobre silenci absolut i de sobte, sense previ avís, apareixia la bateria. Vam fer el mateix amb el Cello de l’Elvira. Gloriosa. Rock’n Roll pur, per alguna cosa li diem Elvis, va tocar el seu cello entre feedbacks de guitarres, trossos de bateria, sorolls claustrofòbics de clarinet. El Xavi va afegir-hi la seva, percussions demencials i reclams de caça, aleatòriament escampats al llarg d’un tema pop en descomposició; i també el Sito, l’Andreu Subirats, que insistenment, com un mal viatge d’àcid, anava repetint allò de Xec, no em fotis més el cubata, ja n’hi ha prou, ja està bé, tota la nit que vas igual, Xec, vine cap aquí … com us deia, la idea era agafar-ho tot, ordenar-ho, editar-ho com a passatge musical dins de la cançó.

Directe amb Experimenta 3 i l’Olga Ábalos i l’Ignacio Lois com a convidats especials (Primavera Sound, 2008)

A tot això, la mirada del Maik va ser crucial. Ens vam escoltar la gravació amb totes les coses ja ficades. Hi ha molt material. Serà una feinada editar tot això. El Maik em va dir, però així ja mola, no?. I sí, aixì no només molava, sinó que era molt millor. Morts (desastre, barbàrie i desaire) deixava de ser un tema de pop de 3 minuts per convertir-se en una peça de 17 minuts 28 segons. Com mesclàvem amb una taula analògica, sense possibilitat d’automatitzar res, vaig escriure una espècie de partitura a posteriori, que ens guiés en una mescla que faríem el Maik i jo, una sola i única passada, amb les quatre mans sobre els faders per anar pujant i baixant pistes. O tot o res. No teníem temps per fer-ho més d’una vegada, ni uns criteris de valor massa clars per destriar què era més important que què. Atzar.

Per acabar de fer el clic, molts mesos després, quan els Bankrobber es van decidir a publicar el disc, l’única condició que em van posar és que Morts (desastre, barbàrie i desaire) fos el primer tema del disc. Aquesta penya mola, vaig pensar. I busca’t un curru, vaig pensar també.

Partitura de “Morts, Desastre i Barbàrie”

Sense saber-ho ni dir-ho a ningú, s’havia acabat la quimera d’emplaçar la meva música en termes productius. I me n’adono ara que, més enllà de si m’agraden o no m’agraden, de si us agraden o no us agraden, de si es nota més o es nota menys, no hi ha una sola cançó de les que he fet on no pugui detectar què estava aprenent, digerint, pensant, alliberant, més enllà d’una forma final purament provisional i efímera. De fet amb Le Petit Ramon, el directe per definició mai podia ser igual que la gravació.. però això ja és una altra història.

Just el vespre que el Nacho em va dir que el Víctor s’havia mort, estava llegint fragments del Hagakure (un clàssic samurai de 1712) comentats per Mishima Yukio. I vaig trobar dues perles que bé podria signar Marcel Duchamp. La primera: Ninguna tasca important es pot dur a terme des del sentit comú. La segona: La persona amb fama per dominar una determinada tècnica o art és un beneit. Ha demostrat ser un idiota per concentrar tota la seva energia en una sola cosa. Òbviament, també vaig pensar en el Nubla, ho hagués pogut dir ell. Com en una d’aquestes paradoxes i atzars que el fascinaven, era ell fent-me un darrer regal a través de Mishima i Yamamoto. Una mena de comiat.

Gràcies a tots, gracies als vius, gràcies als morts, i gràcies especialment a tu, Víctor, per regalar-me tantes coses importants. Molts petons.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Djatun says

    En el año 1999 ,éramos unos perfectos desconocidos de un petit poble valencia..mandamos unos casettes a toda la geografía peninsular y por una de esas nos cogieron en una mostra d’art ( strip art..al ginardo).a parte d nosotros actuaba IO Casino entonces pareja de Víctor …al acabar el concert se acercaron a nosotros Víctor e Io. …insistieron en el interés por nosotros y nuestra valía …yo incredulo no hice más caso que esa noche a base de alcohol y …..etc.
    Bajamos al poble y durante 7 mesos el Víctor llamaba a mi casa interesado en contactar con nosotros …mi madre le decía k no estaba o k ya llamaría …yo estaba en un momento creativo y personal bastante poco abierto a nada más k a crear y disfrutar…pero un día contactamos al fin……Víctor fue el motor para k sentáramos nuestra base d operaciones en Barcelona…trabajamos representados por gracia territoi sonor (3sonars..arco..Paris..Cibeles..cccb..macba..el etc etc..colaboraciones con edvru/Susy..Pascal comelade ..etc etc)..Siempre agradeceré a Víctor completarme tanto como artista..enriquecerme a niveles k ni imaginaba y hacerme ver k no soy ni
    un átomo en el cosmos del arte..amo más y mejor la música y la vida gracias a él a Io y a Antón ignorant(Ignacio lois también). Gracias VICTOR …SEGURO ESTAS EN TODAS PARTES AHORA …ESTOY SEGURO .. NUNCA TE OLVIDARE..NO MORIRAS NI EN MI CORAZON NI EN EL DE NADIE K TE HAYA CONOCIDO BIEN …DJATUN



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Jordi Oliveras: A mi hi ha alguna cosa de la provocació / hipòtesi inicial que no m’encaixa. Trobo que hi ha...
  • francesc.Cardeña: Bravo ! Bravissimo! A mi també m´agraden les cases com les d¨ antes però encara m´agrada mes l´idea...
  • Merce Coll: Molt be la reflexió sobre aquest abans que agrada tant, sobre tot als de mes de 60..recordant que erem...
  • Nuria Aguirre: Es plantegen, amb molta inteligència, qüestions molt importants. Aportes molt elements que obren...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )