e La dinamització i les institucions | Nativa
Skip to content


La dinamització i les institucions

Escrit el 22/01/2020 per Jordi Oliveras a la categoria Cultura i democràcia, OPINIÓ.
Tags:

Cadascú té el seu itinerari, i el meu està marcat per una escola inquieta pedagògicament i per viure un període de formació professional del que en deien animadors socioculturals.

Als animadors preolímpics ens deien que la nostra feina era promoure cultura democràtica en un entorn social amb poca tradició per l’organització i presa de decisions col•lectiva. “Animar” no volia dir fer riure com a comediants sinó compartir eines i afavorir condicions per a que els col•lectius assumissin amb autonomia els seus propis reptes. En termes més recents ho podríem associar a aquesta paraula de la que s’abusa una mica però amb sentit identificable que és “apoderar”.

Per animar hi ha sabers i recursos que es poden aprendre. No és només qüestió de consciència política i caràcter, que també hi poden tenir a veure, sinó que hi ha pràctiques relacionades amb la pedagogia, la psicologia i l’organització de projectes que poden ajudar a donar autonomia a processos col•lectius. Jo crec que és interessant considerar que existeixen aquests sabers i que no tot és qüestió de disposició i voluntat. Fins aquí la meva defensa de l’ofici.

L’animació també té o tenia (no tinc clar si parlar en passat o present) quelcom associat a la sociologia o les ciències polítiques, però a diferència d’aquestes mirades, la seva vocació era l’actuació concreta i en contacte amb persones concretes, i no tant la mirada analítica i la construcció de subjectes més abstractes de les ciències socials. Això comporta els seus avantatges i inconvenients. En el primer sentit, una mirada molt més propera, empàtica i podríem dir que materialista sobre les persones. En el segon, menor consciència sobre com les coses estructurals condicionen els processos.

Dubtava sobre la temporalitat del que estic comentant perquè en concret estic pensant en una etapa de l’animació que a Barcelona es va donar entre finals dels setanta i els primers noranta *, i que va concloure amb el que, anant molt ràpid i fent referències de diferents nivells, podríem demarcar entre la caiguda del mur, i el que va suposar en la consciència política de molta gent, el projecte olímpic i la mena d’associacionisme que es va inaugurar amb els seus voluntaris (deixeu-me fer associacions boges, tant formalment proper a l’organització de les diades des de l’anc) i el tancament de les escoles municipals d’animació que hi va haver a Barcelona, l’Hospitalet i altres municipis, delegant el que feien en la formació universitària en educació social i en les diferents propostes de formació de gestors culturals. Després d’aquest moment es segueix parlant i practicant animació però crec que amb emmarcaments notablement diferents i que potser no conec prou.

El cicle de l’animació sociocultural que comento tenia, doncs, el condicionant d’haver estat impulsat per les administracions locals i dependre de les seves inèrcies i derives. Alguns gestors públics amb trajectòria esquerrana havien recollit tradicions locals -dels moviments escoltes, els esplais i les escoles de pedagogia activa, entre d’altres- i també foranies -l’animació a França, les pedagogies de l’alliberament a l’Amèrica Llatina…- per promoure aquesta formació i professió, i ho van deixar anar quan les seves carreres funcionarials o polítiques, i les derives de les institucions van anar cap una altra banda. Tot és molt líquid, i, contra el que tendeixen a aparentar, algunes iniciatives d’institucions públiques també.

Els que vam viure aquell moment hauríem d’haver après de les contradiccions entre treballar per l’autonomia de processos socials i la democràcia de base i fer-ho sota el condicionant, gens autònom, d’unes institucions i treballadors públics, amb cultura i base democràtica tant incipient com la de la resta. I potser ho vam aprendre, cadascú a la seva manera.

Ja que he començat escrivint en primera persona i que això és el que volia comentar, hauria de dir que en mi va deixar un punt d’alerta, vigilància i desconfiança envers les iniciatives que, volent o no, generen dinàmiques emocionals i d’implicació mútua entre les persones, sense sostenir-se en entramats organitzatius que equilibrin les relacions de poder. De forma particular, quan són promogudes per institucions publico-estatals. Si l’objectiu és promoure autonomia col·lectiva, aquesta no es sosté només en la voluntat i la confiança entre les persones sinó que també necessita hàbits organitzatius, normes, marcs jurídics i economies que converteixin en costum allò que hem inaugurat amb l’energia del moment, i sobretot, que distribueixin el poder.

Si això no passa, tal com ho veig, aquella acció dinamitzadora que ha mobilitzat les ganes que tots tenim de trobar-nos en comú i col·laborar per quelcom millor, corre el risc d’acabar en frustració i, contra el que volia promoure, subordinació.


* Un testimoni de amb quina actitud i en quins àmbits, es va defensar l’ASC des de l’Ajuntament de Barcelona, podria ser aquest text de 1988, de Jaume Colomer, que en aquella etapa va ser responsable de diversos departaments relacionats amb el tema: Experiències d’Animació Sòcio-Cultural a l’Ajuntament de Barcelona.

 


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Pachuco Choco: Vosaltres sí que sou GUAPOS!
  • Red Pèrill: Ets la meva reina, Roger.
  • Xavi Portalés: Ets gran Pepet! 😁🎵🐥💚
  • Empe: Sí, realmente una gran exposición de la realidad urbanística. Estuve en Estambul hace un par de meses. Descubrí...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )