e Enlloc com a casa | Nativa
Skip to content


Enlloc com a casa

Escrit el 28/10/2019 per Miriam Tijani a la categoria Intervencions al Fòrum.
Tags:

Intervenció de Miriam Tijani al 18è Fòrum Indigestió.

L’estret de Gibraltar fa 14 km d’amplada en el seu tram més estret, que és un trajecte que es pot fer amb ferri en qüestió de 30 minuts, i que, tot i que dit amb aquesta lleugeresa pareix un pim-pam, són milers les persones que han fracassat en acabar de recórrer-lo de banda a banda. Els romans el van navegar per primera vegada fa 2.200 anys. Mon pare el 1992, i jo, finalment, al novembre de l’any passat.

Per a mi, este viatge havie d’encaixar dintre del marc d’una postal borrosa que imaginava del Marroc, amb una idea que havia estat madurant els últims 25 anys i que tenia com a fonament poca cosa més que alguna foto de quan els meus pares tenien l’edat que tinc jo ara, dos o tres expressions recurrents que em ressonaven i els colors roig i blanc de l’escut del Wydad Athletic Club de Casablanca.

La motxilla que carregava mon pare a l’esquena quan va creuar l’estret es va tornar la motxilla on porte els codis i els vincles compartits que de vegades se’m presumeixen. De ma mare he heretat la curiositat visceral que em sacseja les ganes per entendre com funciona tot. I així m’he passejat sempre per la vida.

M’he passat molt de temps navegant entre apropaments inquisitius espontanis de tota mena. De sobte, em pregunten d’on són els meus cognoms, que si he nascut aquí, que si faig ramadà, que si el hijab, que si per què no parle àrab… Perquè vos feu una idea, fins i tot m’han preguntat si parle musulmà!

Les cultures vives a la meua família han convergit i muten dintre de mi. I viure circumdada per l’entelèquia de les lectures que fan els altres de tu és conviure amb un conflicte constant. Sents d’alguna manera que has de pertànyer a algun lloc.

De veres, em sorprèn l’espontaneïtat amb què algunes persones estableixen aquestes dicotomies –d’ací, d’allà, nosaltres, la resta– i com esperen que tries una banda, i alhora et demostren que són bona gent del segle XXI, que llig i que viatja, i et diuen: «Caram, quina mescla més bonica».

Qui fa aquestes preguntes no sent un interès radical, ni vol aprofundir en qüestions culturals. Espera una resposta satisfactòria. És a dir, que encaixe satisfactòriament en les categories limitades amb què posa en ordre la seua percepció sensible de les coses. D’aquesta manera d’endreçar i transmetre com entenem la nostra realitat en diem cultura. La cultura és el que es parla, el que s’escriu, el que es desxifra o s’encripta, el que es té com a referència del món i el que esclata sense que ho puguem amagar quan ens relacionem amb altres persones.

Foto: Carles Llàcer

Quan coneixem la nostra herència cultural, la transmetem de manera conscient, amb intencionalitat. La podem traduir.

Gloria Anzaldúa compara la frontera entre Mèxic i els Estats Units amb una ferida oberta. Diu que, en aquesta ferida, el Tercer Món s’enreda contra el primer i sagna. I abans que es faça la crosta torna a rajar la sang. I sagna a dojo. Sagna el nucli vital de dos mons que es fusionen per formar un tercer país: una cultura fronterera. En aquesta cultura fronterera és on ens han parit a nosaltres, als que ens anomenen «segona generació».

Les persones que pertanyem a aquesta cultura d’enlloc i de tot arreu ni tan sols ens reconeixem a nosaltres mateixes com a subjecte polític. No tenim cap etiqueta que ens hàgem autoassignat, per autoreferenciar-nos, per identificar-nos i fer una revisió profunda de nosaltres mateixes.

Crec que conformar-se amb aquesta separació entre el que se suposa genuí i el que es menysté per inexacte és símptoma d’una miopia col·lectiva tan greu que no permet ni tan sols entendre per què no disposem de cap concepte que ens definisca, que ens amalgame, que ens endrece.

Foto: Carles Llàcer

Traduir, que és al que jo em dedique, és, en essència, tindre l’habilitat de traslladar tot això que viu a les paraules i a les imatges d’un text d’origen perquè seguisca sent vàlid a una realitat meta. Diuen, precisament, que una traducció ben feta és la que no es nota. Dit d’una altra manera, de la que no podem endevinar a primera vista, en efecte, l’origen.

Hi ha paraules que no tenen una traducció literal. Pertanyen exclusivament a un grup limitat de parlants, i fins i tot, de vegades no tenen un equivalent clar en la realitat meta a la que els intentem traslladar. Són intraduïbles.

Nosaltres tenim paraules com desfici, i d’altres que estan vives a la llengua i el que sentim quan en trobem una que no es pot traduir a cap altra és fascinació. La volem cuidar gelosament, la volem lluir. Ens sentim afortunats d’aquesta peça ínfima de realitat que només desxifrem nosaltres.

Perquè us feu una idea: en alemany el tema ara va més enllà de comptar per generacions. Ara se’n diu «Mench mit sichtbarem Migrationshintergrund», que vol dir, literalment: «persones amb rerefons migratori visible». Exacte: han hagut d’elaborar una drecera lingüística per assenyalar que algú no és alemany. Per a mantindre i justificar l’exclusió. Ara, els alemanys dormen tranquils perquè confien en l’eficàcia dels límits d’aquest terme. Quin disbarat. De totes maneres, el que encara no saben és que aquests límits se’ns queden estrets, perquè nosaltres som intraduïbles.

En fi, diuen que com a casa no s’està enlloc, i de fet, ara, pensant-ho així, més aviat crec que és una sort tindre la certesa que mai estarem enlloc com a casa.


Més informació sobre el fòrum: 18è Fòrum Indigestió.

Aquí pots veure el fòrum sencer:


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )