Skip to content


Contradiccions i desclassament

Escrit el 04/10/2019 per Borja Lozano a la categoria Intervencions al Fòrum, Vídeos.
Tags:

Intervenció de Borja Lozano al 18è Fòrum Indigestió.

Quan em van proposar parlar al fòrum Indigestió no sabia molt bé què podia explicar, perquè ni sóc expert en res ni la meva vida és especialment interessant. De tota manera he decidit aprofitar la oportunitat i parlar-vos de les meves misèries i contradiccions, que possiblement són les vostres, ja que en les misèries ens posem en joc i jo vinc a jugar.

Començaré per la gran misèria del nostre temps: l’habitatge. Us asseguro que és el monotema entre els meus col·legues. Que si et queden dos mesos, que si et pugen 200 euros… Ara fa uns mesos vaig marxar del Poble Sec, el barri on he viscut els últims 10 anys, no perquè volgués sinó perquè quedar-se significava pagar 1000 euros per 40 metres quadrats revestits d’Ikea, i em nego.

En deu anys passen moltes coses, t’impliques en molts projectes i en comences uns quants altres, i tot i que no he marxat a la Garrotxa, visc a 5 parades de metro, la quotidianitat és una altra. A poc a poc vas trobant un bar, un súper i una perruqueria, que configuren un dia a dia diferent, perquè al final la vida la fas on estàs.

Molts barris pateixen un degoteig constant de veïns centrifugats pels designis del mercat. I em pregunto què passarà quan marxem tots del barri? Què passarà amb tot això que hem construït durant aquests anys? Què en faran els que vinguin? Espero que com a mínim quedin els okupes, els únics que s’atreveixen a expropiar en aquesta ciutat obstinada a desaparèixer.

La cosa també va de diners, de pasta, de panoja, de fucking money man, o el que és el mateix, de capital econòmic. Perquè ja podem anar sobrats de capital cultural, relacional o simbòlic, que no superarem els 1200 euros al mes. Un desequilibri de capitals que en la nostra bohèmia de pacotilla trampegem fins que toca anar al dentista, i de cop te’n recordes dels diners que et vas gastar en cubates a un festival qualsevol. Contradiccions, suposo.

Foto: Carles Llàcer

Perquè als vintipocs imaginàvem que això seria una etapa, però l’ascensor social fa dies que es va parar i les escales d’emergència només baixen. El racionament de sous ha vingut per quedar-se i no ens salvarà cap doctorat de la misèria, en tot cas allargarà una mica més la sensació que el present serà demà. Però ara, avui, a l’equador dels trenta t’adones que et tocarà cuidar dels que vindran, i segurament dels que marxaran, estirant d’un salari que tremola a cada carta de la immobiliària.

Però bé, alguna cosa hem de fer amb la d’hores que hem dedicat a assemblees i a cultivar tots els capitals possibles excepte els diners, així que decidim trobar solucions col·lectives: cooperatives d’habitatge, o llogar un bloc plegats o alguna cosa creativa i comunitària on estarem junts però no massa, i compartirem les misèries a un preu mòdic. I de cop aquest grup de “viejovenes” sobrequalificats i infraretribuits s’adona que ni tan sols pot arribar això, o com a mínim, no en les condicions que s’ho imaginava. Cerquem preus i si volem ser mínimament realistes les respostes semblen evidents, els nostres projectes només tenen cabuda (tal com ho defineix la Montse Santolino) als barris fotuts. Ni Sants, ni Poble Sec, ni el Clot ni Vallcarca. Trinitat Nova, Vallbona, Ciutat Meridiana…

A una trobada d’aquest grupet d’amics que busca sostre, de cop, una persona en un atac de sinceritat fa una pregunta de forma innocent, incomoda i brutalment classista a parts iguals: Heu vist l’esperança de vida del barri? I la taxa d’abandonament escolar? I de cop deixem de ser joves bohemis cooperativistes-gestió cívica-economia social, prepapas i premamas de “colecho” i educació lliure, per tornar-nos uns classistes que els hi fa por acceptar un compromís amb barris on acaben les noves línies de metro, els barris que mai sortiran al Time Out. I juro que nosaltres odiem les recomanacions de Time Out, sobretot les de les millors bodegues de Sant Antoni, de fet, no llegim Time Out, i en aquest camp de ningú, en aquest espai entre trinxeres, és on ens trobem.

Foto: Carles Llàcer

Potser el que ens espanta és hipotecar-nos 30 anys (encara que sigui de forma col·lectiva) pels mateixos blocs que van acollir els nostres avis, i tot i que admirem aquella generació no ens enganyem, ens fa por viure com ells. (Salvant totes les distàncies).

Tampoc som innocents, la nostra arribada als barris fotuts possiblement significa que altres que ara hi tenen lloc el perdin. I no dic que tinguem el poder de la gentrificació, però quan ve un marxa un altre, com jo del Poble Sec. I la roda seguirà implacable contra els més vulnerables, i per molt que m’estigui queixant els més vulnerables no som nosaltres ni de conya.

Tinc un amic que regenta un bar a Roquetes, el bar Casa Tio Pepe (falca publicitària), i deia “Una mica de gentrificació ens aniria bé”, i clar, tothom flipant, però ara, després de pensar-hi una mica ho entenc, perquè el que amaga aquesta afirmació és un desig de diversitat en la parròquia de la barra. Perquè en la diversitat és on estem còmodes. O, dit d’una altra manera, l’esperança de vida a Pedralbes serà altíssima però no hi aniríem ni que ens regalessin la casa, perquè podem tenir por a la hipoteca, però no pot haver-hi pitjor malson que un barri de pijos homogenis.

 


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es
  • Baikal: Como la vida misma… Me reído a morir, me encantó! Justo me lo pasó una compañera porque me...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )