Tinc fred i tinc calor. Em poso la samarreta i me la trec. Ulls bullint de son. Tins una feinada d’espant i l’helicòpter sobre el cap no em deixa pensar. No entenc res o molt poc. Ahir la nit el cacao era sota casa. Allò que jo vaig veure en un primer moment eren adolescents bastant calmats, en grupets, asseguts mirant els mòbils.
El foc quedava una illa més enllà. Després ja no, el foc estava més aprop, però al mig del carrer, de Gran Via, no aprop de les cases. L’únic contenidor que vaig veure aprop d’una paret, jo, des del meu balcó, va ser a Nàpols, una cantonada, en aquell moment, controlada per la policia.
Just sota de casa no va haver cops. Totes les motos estan intactes. Vaig veure com desfeien barricades per deixar passar un cotxe privat; després una moto; més tard un parell d’urgències mèdiques (cotxe amb ambulància) i finalment, els bombers. Quan la gent es dispersava, cap a quarts de 12, van aparèixer unes 10-15 furgones i es va liar en serio. Vam tancar finestres, perquè el Nic ha d’anar al cole i per què l’olor era insuportable. Amb les finestres tancades escoltava els crits. El Nic em va preguntar “per què els diuen maricones”. Afortunadament, per a la generació del Nic, i les dels meus alumnes de 18, 19, 23 anys, “maricón” ja no és un insult, sí per la meva generació. Una pena. És un insult que m’ha costat bastant d’esborrar del meu catàleg d’exabruptes. Quan se m’escapa, em sento un vell desgraciat. Un dia que en plan pare plasta li vaig preguntar al Nic “quina nena t’agrada” em va preguntar “com saps que és una nena?”. Bravo Nic, Bravo futur. En tot cas, sí, em vaig fixar i els insults a la poli eren aquests, i m’hi vaig fixar i ho vaig escoltar varies vegades: “iros, maricones de mierda”. Em va estranyar.
No vull dir res més que el que estic dient, cap conclusió, de moment. Només constatar que hi ha massa coses que no quadren ni admeten un explicació lineal. Déu està en els detalls, com deia Sant Tomàs, però justament per aixó, si no volem ser fanàtics en mans de cap Déu, cal fer zoom i mirar-ho des de lluny, estructuralment, desenfocar fins i tot, si volem entendre alguna cosa.
Cremar un contenido es una putada sí, però les pitjors coses que m’han passat a la vida, i les pitjors coses que passen al món difícilment s’entenen en una imatge. I fa més de vint anys que em dedico a interpretar imatges. El mal és complexe, es desenvolupa molt lentament, a molts llocs a la vegada, simultàniament. Mai tindrem una foto, no sé, de Rodrigo Rato desviant fons d’un compte a una altre. No hi ha imatge per a això. Mirar de lluny i no imatges.
Acabo. Hi ha un malestar obvi entre la gent jove i hauríem d’assumir, nosaltres, els vells, que els estem deixant un món de merda. Potser no cremem contenidors, però sí hem contribuït a que el món que reben sigui aquest i no un altre.
Fa molts anys que els contenidors cremen, i els plàstics dels objectes d’un sol us, i les pensions, i els boscos de l’Àfrica i de l’Amazònia, i els nostres, i l’escola pública i els drets civils, i l’honestedat a la política, i el dret a l’habitatge i tantes altres coses molt difícils de fotografiar perquè el seu instant és molt més llarg que una matinada en flames.
Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la classe de projectes, fantasma, pensava, i què be que escrius noi, i que dens i que sencer.A mi sempre m’ha semblat que el mal es manca d’informació del que li passa a l’altre, al que li fas mal. Si fóssim de veritat capaços de sentir les conseqüències dels nostres actes egoistes, o malvats, no els faríem i punt.
Enhorabona per tenir una vista del mon tan ampla. ÉS infreqüent.