e Tres malentesos que escalfen l'ambient | Nativa
Skip to content


Tres malentesos que escalfen l’ambient

Escrit el 25/09/2019 per David Bravo a la categoria Intervencions al Fòrum, Vídeos.
Tags:

Intervenció de David Bravo al 18è Fòrum Indigestió.

Són tres grans fal·làcies, tres grans mentides, tres grans estafes, que ens poden portar molt mal rotllo, molt mal karma, molt mal clima. Tres malentesos que expliquen la contradicció entre la gravetat de la crisi climàtica i la lleugeresa de les respostes que li donem. Aquesta contradicció és, abans que res, un problema cultural.

Hi ha una cultura acrítica, molt poc rigorosa, fins i tot tramposa, que ens encega. N’hi ha una altra d’il·lustrada i veritablement transformadora que ens pot fer obrir els ulls. El problema és que, ara mateix, la cultura acrítica és hegemònica. Li està guanyant la batalla a la cultura transformadora. Ens cal implicar-nos en aquesta batalla cultural, que travessa molt diversos àmbits i disciplines, per tal de desfer els tres malentesos i que ens caigui la bena dels ulls.

El primer malentès es podria anomenar «gatopardisme ecològic». L’expressió prové de Il Gatoppardo, novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa que explica com l’aristocràcia siciliana va simular que abraçava la revolució unificadora de Garibaldi per tal de mantenir els seus privilegis. En boca de Burt Lancaster, que va protagonitzar la pel·lícula homònima de Luchino Visconti, el gatopardisme consisteix en deixar «que alguna cosa canviï perquè tot segueixi com abans».

Això és exactament el que fan les grans corporacions del capitalisme global quan simulen abraçar l’economia verda. Els mateixos que ens han dut el desgavell climàtic pretenen ara tenir la clau per resoldre’l. El greenwashing de la seva propaganda vol fer-nos creure que ja no tenen per objectiu últim el creixement il·limitat sinó salvar el planeta. Són les grans petrolieres, que ara «aposten» per les energies renovables. Són les grans constructores, que ara «defensen» l’arquitectura sostenible. És la indústria turística, que ara ens ven experiències eco-rurals. Són les empreses agro-alimentàries, que ens ofereixen ara productes bio-saludables. Però, sobretot, és la indústria automobilística qui millor ho exemplifica. Els que intoxicaven l’aire mentre perpetraven el frau del dieselgate, els que han trinxat el territori amb autopistes i rotondes, els que han enverinat la geopolítica amb les guerres del petroli, són exactament els mateixos que ara ens volen convèncer que la mobilitat sostenible serà «elèctrica», «compartida», «connectada» i «auto-conduïda». Oblidem-nos de caminar o de pedalar. Oblidem-nos del metro o el tramvia —elèctrics, compartits, connectats i conduïts per sí mateixos—. No serem autèntics ecologistes fins que no ens comprem un Toyota Prius.

La batalla cultural ens ha de permetre desemmascarar la fal·làcia extractivista que promet el creixement il·limitat dins d’un planeta finit i delicat. Traguem-nos dels ulls la bena gatopardista: cal distingir el que només és greenwashing del que és veritablement ecològic. La distinció pot semblar fàcil, però encara no són capaços de fer-la moltes empreses, un gran nombre d’administracions públiques i bona part de la població. Cal dir que fer la distinció no serà còmode. El greenwashing és amable, és confortable, és encisador, mentre que les polítiques ecològiques que ens calen poden suposar antipàtiques renúncies a hàbits insensats però profundament assumits.

Foto: Carles Llàcer

El segon malentès és el «despotisme ecològic». També es podria anomenar «macronisme», perquè s’explica perfectament a través d’una pancarta que va aparèixer als Champs Elysées durant les protestes de les armilles grogues: «No ens obligueu a triar entre la fi del món i la fi del mes». El macronisme pretén que els costos de la crisi climàtica els paguin els de sempre. El fet és que la crisi climàtica comporta una gran paradoxa social. D’una banda, les principals víctimes de les inundacions, els huracans o les sequeres són els més vulnerables, els que viuen en terrenys inundables, en barraques inestables o en barris allunyats i mancats d’infraestructures. Al mateix temps, els més vulnerables seran també els primers afectats per les polítiques contra el canvi climàtic. Són els que perdran la feina quan baixin les vendes de cotxes; són els que tindran més dificultats per pagar les taxes a les emissions contaminants; són els que mai podran triar entre els preus del Carrefour i els de les botigues eco-pijes de Gràcia.

La batalla cultural ens ha de permetre superar aquesta paradoxa. Ens ha de permetre afrontar com a repte col·lectiu el que encara entenem majoritàriament de manera individual, amb una culpa cristiana que ens empeny a competir, en lloc de cooperar, per veure qui és més net, per veure qui és més sant. La via individualista és un cul-de-sac climàtic. Ho explica el dilema que Garrett Hardin va batejar com «la tragèdia dels comuns» —res a veure amb els maldecaps que té l’alcaldessa Colau amb els seus companys de govern—. La tragèdia dels comuns constata que les persones es beneficien dels sacrificis dels altres, però pateixen amb els propis, de manera que no es pot confiar a l’individualisme les grans solucions que ens afecten com a societat. Calen decisions col·lectives que compensin les pulsions del petit egoista que tots portem dintre. La crisi climàtica és potser el major repte col·lectiu amb el qual s’ha topat la humanitat. Estem tots al mateix vaixell que s’enfonsa. Necessitem mesures consensuades, equitatives i solidàries per evitar-ho. Les polítiques ecològiques no poden ser antisocials. Ens hem de tornar tots daltònics: el verd i el vermell han de ser indistingibles. Traguem-nos dels ulls la bena de macronisme: la revolució ecològica serà social o no serà.

Foto: Carles Llàcer

El tercer malentès és sens dubte el més dolorós d’acceptar. Els altres dos eren imposicions de dalt a baix, ja sigui per part de les grans corporacions globals o del propi Estat. Aquest és cosa nostra; és un autoengany. Se’l pot titllar de «populisme vegetal». Mario Gaviria l’anomenava «ideologia clorofil·la». Consisteix en confondre el que només és verd —per exemple, un camp de golf— amb el que és realment ecològic —com ara una via de tren—. En termes urbans, el populisme vegetal té conseqüències nefastes. Ens porta a verdificar excessivament les ciutats i a urbanitzar desmesuradament la natura. Fins al punt que costa distingir l’una de l’altra.

El populisme vegetal ignora —o obvia— que la ciutat compacta és la millor solució geomètrica per habitar de forma sensata un planeta finit i sotmès a l’explosió demogràfica, l’esgotament dels recursos o la crisi climàtica. I la ciutat compacta és més grisa que verda, més mineral que vegetal. A Sant Cugat o a Matadepera hi ha molts més arbres que a la Vila de Gràcia o al Poble-sec, però és pràcticament impossible anar caminant a comprar el pa. Ara bé, tothom prefereix tenir davant de casa un jardí abans que no pas un edifici. Potser per això, els urbanistes no paren de dibuixar cases enjardinades o torres i blocs aïllats que floten en mars de fullaraca. I els alcaldes, inspirats en les recomanacions de l’ONU, segueixen prometent als votants que augmentaran la ràtio de metres quadrats de zona verda per habitant. Fins i tot entre veïns i activistes, està molt estès el rebuig al «totxo» i el deler per la verdura. El totxo pot significar «especulació», d’acord, però també «hospital», «escola» o «habitatge públic». A Barcelona ja són massa recurrents les protestes socials cada cop que s’intenta aixecar un edifici d’habitatge públic en un solar cèntric on podria haver-hi una placeta, un hortet o un jardinet. Mentrestant, el cotxe ocupa el 60% de l’espai públic. Si volem espai pel verd, guanyem-lo al vehicle privat, no a l’habitatge públic. En fi, traguem-nos dels ulls la bena del populisme vegetal. La ciutat que necessitem té més totxo que verdura. I acceptar-ho, pel que sembla, sí que requereix una veritable batalla cultural.


Més informació sobre el fòrum: 18è Fòrum Indigestió.

Aquí pots veure el fòrum sencer:


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )