e La "reductio ad Hitlerum" i la tolerància | Nativa
Skip to content


La “reductio ad Hitlerum” i la tolerància

Escrit el 23/09/2019 per Àlex Solà a la categoria Intervencions al Fòrum, Vídeos.
Tags:

Intervenció d’Àlex Solà al 18è Fòrum Indigestió.

Bona tarda,

Pel títol no ho sembla però vull parlar de democràcia, de cultura democràtica. Ho intento:

Hi ha autors (deixem-ho així) que conceben la cultura de la democràcia com una barreja equilibrada d’orientacions participatives i passives. Segons aquesta idea, el ciutadà d’una democràcia ha de respectar la llei i l’autoritat. Els governants electes han de tenir en compte les opinions de la gent, però també han de tenir la capacitat de fer complir les seves decisions.

Altres autors, pel contrari, propers a la concepció dels valors d’emancipació, pensen que el sorgiment i l’aprofundiment de la democràcia depenen de la capacitat dels ciutadans per plantejar activament demandes y desafiaments a les elits.

Per altra banda, no és agosarat sostenir que la tradició cultural d’una societat, la seva peculiar trajectòria històrica i l’aprenentatge polític afavorit per la difusió cultural en sentit ampli, l’acció de grups amb valors alternatius, la deliberació pública i les experiències col·lectives i particulars, també contribueixen a modelar els valors predominants d’una comunitat.

O sigui, i per tancar la introducció, parteixo de la base que ser demòcrata no és una xapa o una etiqueta que un es posa i llestos; és un atribut que està proper a l’estructura íntima del pensament.

I, permeteu-me aquesta reflexió en la fase de rehabilitació funcional que estic travessant després de 4 mesos de judici a Madrid: ho tenim molt lluny això de ser una societat democràtica, perquè no som íntimament demòcrates.

En els informes finals del judici “del procés”, un dels lletrats de la defensa va citar la reductio ad hitlerum i, sí, era pertinent, si bé potser no en el sentit en que vàrem escoltar.

Foto: Carles Llàcer

Breument, l’expressió reductio ad hitlerum va ser encunyada el 1950 per Leo Strauss, professor d’ètica de nacionalitat nord-americana, jueu nascut l’1899 a l’Imperi Alemany, i, segons en Manuel Castaño, és una fal·làcia argumental que serveix per rebutjar o acabar un debat adduint que l’interlocutor ha fet una afirmació atribuïble al dictador alemany o té un punt de vista coincident amb el partit nazi. Per exemple, d’aquesta manera: Els règims feixistes s’esforçaven perquè els trens arribessin a l’hora, per tant la puntualitat és feixista.

L’any 90, inici de la difusió dels xats per internet, el sociòleg Mike Godwin va enunciar una regla (la Llei de Godwin) que diu:

“A mesura que una discussió en línia s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en la que s’esmenti Hitler o els nazis, tendeix a 1. I en aquell moment la discussió s’acaba”

A poc que fem memòria, constatarem la certesa d’ambdues reflexions en el nostre comportament i entorn i de seguida advertim que és un exercici d’aproximació superflu a la discussió o que denota una voluntat d’acabar-la.

La superficialitat en el seu grau màxim s’ha traslladat i ha presidit el “judici de la democràcia” d’aquest principi d’any, que havia de discutir sobre quina és la naturalesa i límits de la pròpia democràcia; les afirmacions i plantejaments absolutament retrògrads i autoritaris que hem sentit de jutges i fiscals, incloent aquells catalogats com a progressistes, em feien reflexionar sobre com de superficial és la nostra “cultura democràtica”, com tornem als conceptes essencials, imperials i autoritaris com a refugi cultural quan el terra trontolla, com de fàcil es deixar caure conceptes democràtics que esdevenen simples capes de vernís.

El que em suggereix que l’exemplar transició espanyola (voldria fer notar que intento pronunciar “exemplar” amb l’entonació més sarcàstica de que soc capaç), no va generar un discurs ni modern ni democràtic sobre la unitat de la pàtria, sinó que va posar en un calaix el discurs franquista, que al seu torn era una reedició del discurs imperial, i quan ha fet falta pel desafiament sobiranista, s’ha tret del calaix i ha tornat a ser utilitzat sense ser conscients del seu anacronisme i com d’incompatible resulta respecte qualsevol pensament democràtic de segle 21.

En contraposició a aquesta superficialitat i lleugeresa de la pàtina democràtica, hi ha altres conceptes jurídics absolutament arrelats a l’estructura íntima de la cultura social i cívica, inclús de més complexitat, com l’herència: els fills tenen dret a rebre els béns dels pares després de la seva mort.

La meva vida professional m’ha mostrat com d’arrelat està aquest concepte en la mentalitat de la gent, i creieu-me és un concepte destructiu. Destrueix relacions familiars, condiciona afectes i amors i tortura els darrers dies dels nostres grans, molts dels quals pensen que si no tracten amb igualtat quirúrgica a tots els fills estaran fent palès que no els han estimat per igual. Un concepte de la igualtat que repapieja.

Tal i com la coneixem, en l’essencial, l’herència és un invent de fa gaire bé uns tres mil anys per perpetuar les desigualtats i, per tant, afavoreix en realitat a molt poca gent, però potser sigui la institució jurídica més coneguda i respectada.

L’impost més impopular i el que és concebut com a més injust, és l’impost de successions quan amb tots els conceptes de la ciència tributària és el més just de tots.

Amb aquestes estava aquest estiu i, de sobte, escolto per la ràdio un anunci d’aquells de “la Generalitat t’informa …” que ve a dir que maltractar o no atendre als pares pot ser una causa de desheretament.

Un podria pensar que no està pas malament evolucionar el sistema de donar a conèixer les lleis dels butlletins oficials, que no llegeix ningú, als mitjans de comunicació de masses, però, si bé introduir l’absència continuada de relació familiar com a causa de desheretament, va representar un canvi important respecte de la reglamentació del desheretament del codi civil de 1889 en que calien motius com haver atemptat contra la vida o la llibertat sexual del testador o haver estat condemnat per adulteri amb el seu cònjuge (del testador vull dir), o haver lliurat a la prostitució a la seva esposa o filla o neta, aquest canvis es van produir amb el Codi de successions de 1991 i per l’actual redactat és de 2008.

Si bé pot no ser gaire coneguda aquesta possibilitat de “saltar-se a un hereu forçós” o legitimari, també és cert que per fer testament cal anar a un notari que sí que ho coneix. El que no és la notícia és d’última hora.

Així doncs, quin és el motiu d’aquest anunci, d’aquest intent de generar aquest canvi cultural? En que pretén influir?

Clarament en els fills, per a que tinguin cura dels pares.

Després d’una dura crisi en que les pensions dels grans han suportat les famílies amb tots els seus membres a l’atur, el sistema sembla que ens prepara pel desmuntatge del sistema de pensions en que la solidaritat (natural o forçada) del nucli familiar substitueixi l’estat en retrocés.

S’acaba l’estiu, temps propici per a reflexions estranyament entrecreuades i reprenem el curs, ja podem seguir dient-nos nazis uns als altres per analitzar la crisi democràtica que tenim sobre la taula.

Gràcies per la paciència.

Foto: Carles Llàcer


Més informació sobre el fòrum: 18è Fòrum Indigestió.

Aquí pots veure el fòrum sencer:


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )