Skip to content


Flotar – Enfonsar

Escrit el 09/08/2019 per Iru Moner a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

Fa uns dies, vaig estar amb un col·lega que acabava de sortir de la garjola, és curiós, perquè aquest mes n’han sortit dos. Em vaig trobar amb aquest últim i haig de dir que sempre és reconfortant poder abraçar un company que ha estat temps tancat.

El meu col·lega és un xaval del barri de tota la vida, vam anar junts al col·legi, érem bons amics. Després els seus pares el van portar a un institut concertat, van fer un sobreesforç i van portar-lo a un centre religiós al barri del costat, un barri òbviament més benestant que el nostre. Pensaven que així li farien un favor, que el seu esforç seria recompensat, que pujaria per l’ascensor social i el futur del seu fill seria millor que el d’ells; un matrimoni de classe treballadora. Però la veritat és que no va ser així. Allà es va trobar separat dels seus amics del barri, i en un ambient hostil. Les relacions de poder i competitivitat el van enfonsar en una espiral d’autoodi i inseguretat. No suportava «els putus pijitos» i tant els professors com els alumnes, van fer-li entendre que ell no havia d’estar allà i van fer-li la vida impossible fins que va marxar. Poc temps després anàvem a vendre’ls-hi droga per acabar robant-los nosaltres mateixos al cap de poca estona. Era com la nostra venjança de classe. Aquesta “venjança” no ens deslliurava de caure en l’estereotip del xaval de barri de família treballadora, que havia d’anar a les mateixes discoteques i gastar el poc que teníem a les butxaques en les mateixes merdes que ells. Per sort un parell de detencions van ser suficients per sentir l’alè de la presó a prop i ens vam dedicar a altres afers.

Després la vida ens va anar separant, ell es va posar a treballar, va passar per l’obra, pel taxi i per l’hostaleria. Semblava que tot anava bé, feina, casa, parella, fins i tot una filla. Tot semblava segur, fins al 2009. Va arribar la crisi com una mena de plaga divina i tot va començar a volar pels aires. La seva empresa va tancar i ell va acabar a l’atur, al cap de poc temps la seva companya el va seguir en la seva mateixa sort i es va iniciar una espiral de tensió en forma de lloguer, criatura, escola, cursos, currículums, feines en negre, més currículums, entrevistes fiscalitzadores, l’etern “ja li trucarem” i finalment res. Amb el temps l’atur es transforma en 400 euros i escaig de subsidi, amb un lloguer que pagar i unes factures endarrerides per pagar, la tensió esclata, ell se sent inútil amb trenta anys llargs, el paper que el patriarcat li ha atorgat de mascle proveïdor el corca per dins, per acabar-ho d’adobar ella troba feina i ell no.

Necessita portar diners i sap on fer-ne ràpid, només és un petit risc que s’ha d’assumir, però la seva filla i la seva dona es mereixen el millor. Ell és el mascle proveïdor. La cosa comença a “funcionar”, porta cales a casa i li pot comprar coses a la nena, de vegades un pèl absurdes, però a ella li fan il·lusió i això és el que compta. Els horaris es tornen estranys, a mesura que les nits s’allarguen, la dona sospita i apareixen els dubtes que finalment esdevenen rebuig, però a ell tant li fa, segueix amb les seves merdes. Fins que tot esclata i arriba la separació. Ella no suporta els canvis d’humor, els horaris intempestius i no vol que la seva filla creixi en mig d’aquest desordre.

Intentant protegir el que estimava ho ha engegat tot en orris. Marihuana, “farlopa”, armes de fogueig modificades, cotxes amb l’electrònica trucada… i altres negocis acaben sent l’avantsala de la seva ruïna i no triguen a arribar les detencions i els judicis. D’una condemna et pots lliurar pels pèls, però a la segona ja compten els antecedents i acabes entrant. No sé per què va entrar exactament i en les dues míseres cartes que li vaig escriure, mai vaig voler preguntar, i la veritat m’era bastant igual. La qüestió és que va sortir més ràpidament del que ens podíem esperar. Però aquests anys dins ja no li traurà ningú.

Un cop ja fora, vam quedar a un bar de la Plaça Lesseps. El vaig veure molt canviat, el front arrugat, els ulls més petits i enfonsats. Entrar enganxat al “trullo” no perdona, i menys si no tens pasta quasi ni per l’economat. Vam parlar de coses banals, de vells amics, velles farres, el barri, fins que ja no vam poder evitar la pregunta: i la nena que? I es va posar a plorar. Portava un vestit a la bossa, nou, plastificat, potser adquirit a un basar dels xinesos, però el pitjor és que no sabia quan li podria donar. No sabia ni com ni per on tornar a començar. Havia passat massa temps sense veure-la. Si aquella pregunta va ser punyent, la que va venir després va ser el pitjor. Vaig preguntar -I ara que?

No sabia que fer. Vaig intentar parlar del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, que allà podíem mirar d’aconseguir alguna cosa, encara que fos temporal, que hi anés, que ho intentaríem. Que podíem buscar quelcom de peó en alguna obra. Que el podia acollir uns dies a casa. Tot m’ho va rebutjar, em va dir que estava quedant-se a casa d’una amiga puta al Raval, que es menjaria unes polles, faria una mica de pasta i aniria a la costa a treballar, que necessitava respirar. Em vaig quedar glaçat. Es va apuntar el meu telèfon a un “Nokia” com els d’abans, em va abraçar, es va acabar la birra d’un glop i va marxar. Jo em vaig quedar sol en una taula del bar, plorant.

Vaig dir-me: Ens hem de mantenir flotant, no podem deixar ningú enfonsat.

Però ara li truco i el “Nokia” sempre diu que està apagat o fora de cobertura.

Fotograma de “Ladri di biciclette”. Vittorio De Sica. 1948.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. All Verd says

    ..gràcies
    Demoledor, directe,
    Una bona manera per entendre com arriba la gent a segons quins llocs.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Baikal: Como la vida misma… Me reído a morir, me encantó! Justo me lo pasó una compañera porque me...
  • Lola: Totalment identificada,9anys de cansament i es casa vida social. Moltes gràcies.
  • Bianca: Propongo que nos juntemos!
  • Monica: Uff como la verdad te hace daño!!! Superrrr

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )