Skip to content


Nanni Ballestrini (1935-2019)

Escrit el 22/05/2019 per Joan M. Gual a la categoria Ho deixo anar.
Tags: .

Acabo de saber que Nanni Ballestrini ha mort.

Vaig tenir la sort i l’honor de traduir una part de La horda de oro (Editorial Traficantes de Sueños, 2006).

Prèviament, havia viscut durant l’any 2005 a Itàlia, on vaig conèixer un bon nombre de les i els invisibles que protagonitzen aquest títol indescriptible: no crec que sigui una novel·la, ni un llibre d’història, sinó un encreuament creatiu entre tots dos, estibat de veritats construïdes de l’única manera vàlida que existeix: la que prové d’elaborar encerts, errors, dubtes i certeses de l’experiència compartida.

Les i els invisibles són avui llops solts que van sobreviure a la derrota de 1977; solts però per res aïllats. No es van resignar. Van continuar organitzant alternatives, creant i treballant per traspassar a les generacions posteriors un llegat que avui ens pertany: el de la resistència comunista a la barbàrie.

L’escrit està ple de debats, de conflictes, de contradiccions, d’anècdotes extraordinàries. Ofereix molt a qui vulgui aprendre. En ell, es percep la potència emergent de noves formes-de-vida-política que van rebutjar el treball alienador de la cadena de muntatge, en favor d’un obrerisme social desafiador de les diferents dimensions del domini, si bé posant especial èmfasi en la destrucció de la dominació de classe.

La horda de oro no va de populisme ni de significants buits, sinó de com va niar el desig de canvi revolucionari entre els que van entendre primer que la metròpolis és la fàbrica i que, per a subvertir-la, resulta necessari, des de la pràctica més radical, inventar biopolítiques afirmatives que sabotegin l’ordre establert i escapin al seu control mentre es desenvolupen l’autonomia i la democràcia directa assembleària.

Va de les hores robades a la son, de l’estat d’excepció, de la transformació profunda de la vida quotidiana, de la rebel·lió contra la servitud voluntària al capital, de multituds que encarnaren la diferència entre el treball viu i el treball mort, de vides que no se sotmeteren a la brutalitat del valor de canvi… De narrar-ho tot perquè no quedi en l’oblit i el no-res.

Ha marxat un gran, però perviu el seu alè i la seva grandesa en en les lletres que ens va deixar escrites. Llegiu-lo. És combustible, bellesa i saviesa per a construir els mons nous que portem en els nostres cors.

“Vogliamo tutto”

 

p.s. Si algú vol veure part de la superfície de la contestació existencial i política italiana que es coneix com la tardor calenta, les fotos de Tano d’Amico fan de correlat iconogràfic dels relats de Ballestrini. Aquí es desenrotllen com un fil vermell que arriba fins el present.


Acabo de saber que Nanni Ballestrini ha fallecido.

Tuve la suerte y el honor de traducir una parte de La horda de oro (Editorial Traficantes de Sueños, 2006).

Previamente, había vivido durante el año 2005 en Italia, donde conocí a un buen número de las y los invisibles que protagonizan ese título indescriptible: no creo que sea una novela, ni un libro de historia, sino un cruce creativo entre ambos, rebosante de verdades construidas de la única manera válida: la que proviene de elaborar aciertos, errores, dudas y certezas de la experiencia.

Las y los invisibles son lobos sueltos que sobrevivieron a la derrota de 1977; sueltos pero para nada aislados. No se resignaron. Continuaron organizando, creando y trabajando para traspasar a las generaciones venideras un legado que hoy nos pertenece: el de la resistencia comunista a la barbarie.

El escrito está lleno de debates, de conflictos, de contradicciones, de anécdotas extraordinarias. Ofrece mucho para quien quiera aprender. En él se percibe la potencia emergente de nuevas formas-de-vida-política que rechazaron el trabajo alienante de la cadena de montaje en favor de un obrerismo social desafiador de las diferentes dimensiones del dominio, si bien poniendo especial enfásis en destruir la dominación de clase.

La horda de oro no va de populismo ni de significantes vacíos, si no de cómo anidó el deseo de cambio revolucionario entre quienes entendieron primero que la metrópolis es la fábrica y que, para subvertirla, resulta necesario inventar biopolíticas afirmativas, desde la práctica más radical, para sabotear el orden establecido y escapar a su control mientras se desarrollan la autonomía y la democracia directa asamblearia.

Va de las horas robadas al sueño, del estado de excepción, de la transformación profunda de la vida cotidiana, de la rebelión contra la servidumbre voluntaria al capital, de multitudes que encarnaron la diferencia entre el trabajo vivo y el trabajo muerto, de vidas que no se sometieron a la brutalidad del valor de cambio… De narrarlo todo para que no quede en el olvido y la nada.

Se ha ido un grande, pero pervive su aliento y su grandeza en en las letras que dejó escritas. Leedlo. Es combustible, belleza y sabiduría para construir los mundos nuevos que llevamos en nuestros corazones.

“Vogliamo tutto”

 

p.s. Si alguien quiere conocer parte de la superficie de la contestación existencial y política del otoño caliente italiano, las fotos de Tano d’Amico sirven como correlato iconográfico de los relatos de Ballestrini. Aquí se desarollan como un hilo rojo que llega hasta el presente.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Lola: Terrible época la que vivió tu padre, tu madre, yo y tantos. A tu padre lo torturaron sin dejarle pruebas...
  • maria: Excelente.Qué bien escrito está.Mejor imposible
  • Lucas Quejido: Moltes gràcies, company! Estic content perquè, malgrat tot, he aconseguit allò que volia fer, i és que...
  • Laura Alejandra Aramburu: Muy bueno artículo. Muchas gracias.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )