Skip to content


La feria dels altres si és que hi ha fires d’algú

Escrit el 21/05/2019 per Júlia Bacardit a la categoria REPORTATGES.
Tags:

Text de Júlia Bacardit. Fotos de Sergi Rugrand

¡Vamo’ pa la feria! ho diu una dona a un home per videotrucada, el convida a venir. Són tres adults i tres criatures, dominicans. Baixen a Maresme Fòrum després del trajecte de línia groga que va de muntanya a mar, de Nou Barris al Besòs. A l’entrada del recinte hi ha venedors gitanos de globus i de flors flamenques, però la majoria de famílies gitanes no sembla que hagin vingut a treballar sinó a fer de clients, a divertir-se.

“Sí, ahora hay paradita de los moros, los tiempos cambian. Hay días que hay muchos moros, otros días que hay muchos gitanos; también algunas chinas venden vestidos de sevillana. Ayer vinieron muchos colombianos, depende del día”. Diu ‘moro’ com si la paraula no tingués una connotació gaire negativa, com si ningú se li hagués queixat mai per referir-se als magrebins com a ‘moros’. La parada de xufes i llaminadures d’aquesta dona veterana obre la Fira d’Abril i les seves carpes de fusta i tela, amb vestits de farbalans i menjar exposat sense escrúpols a cada cantonada. Quilos de pescaíto frito, centenars de pernils penjats, barbacoes que fan fumejar carn en quantitats industrials. Més enllà hi ha les atraccions, la nòria, els autos de xoc, la granota saltadora, la barra de bomber on t’has d’aguantar dos minuts a pes de braços.

De dia però sobretot de nit la fira és el contrari de la calma, amb llums de colors de les atraccions i una veu de Justo Molinero que promociona totes les paradetes amb rimes com patatas fritas, bien ricas. L’olor de la freginada es barreja amb la de les canonades, l’adob dels kebabs, les carns a la graella i la salabror del mar, tapat per les carpes que fan que la fira d’abril sigui la fira (dir-n’hi fira és estrany, la fira d’abril és la feria, com la feria de Sevilla que evoca). Les parelles biracials pobres o no gaire riques són molt més nombroses a la fira del que ho són a Diagonal Mar o al Passeig de Gràcia.

Dues llatinoamericanes de mitjana edat i cabells curts. Són davant d’un mur dins del recinte però d’esquena a la fira i de cara a les tres xemeneies de Sant Adrià, titàniques. Lorca, Martínez, Antonio, Joan, al mur hi ha llistes de noms i cognoms per ordre alfabètic. També s’exposa alguna fotocòpia de sentències a mort esgrogueïdes i escrites a mà. Són els executats pel franquisme al Camp de la Bóta que avui i des de l’any 2004 és el Fòrum, i elles dues ho saben. “Fuimos colonizados por los españoles y nos gusta la música alta y esta euforia, por eso hay tantos cubanos y dominicanos, porque este es el único lugar en el que puedes escuchar la música alta […] Pero yo me identifico más con los catalanes”, i això últim la dona ho diu en un to més baix, com si no volgués ofendre’m o anar massa lluny en les seves reflexions sobre Catalunya i Espanya.

–     ¿Qué es lo que más os gusta de la feria?

–     ¡Los autos de choque!

–     ¿Qué echáis en falta?

–     ¡Niñas!

Ouari, Youssef, el Said, Hasser, Jose Antonio. El fotògraf s’ha dirigit a ells i un li ha respost que es diu Cheb Zebi, “artista del penis” en àrab, però el Sergi sap que ‘zebi’ és penis i aconsegueix impressionar-los. Tenen les arrels a Tunísia, Algèria, Marroc, són del barri de San Roque. “¡A ver qué sacas, que luego parecemos terroristas del ISIS!”.

No gaire lluny hi ha el Jathari, el Moha, l’Omar; venen del Sàhara occidental, d’Marroc i de Palestina, viuen a Poblenou i han vingut sempre a la fira. Diuen que troben a faltar més propostes multiculturals, que els molesta la carpa de Vox i els sobren totes les carpes dels partits polítics en general.

Una colla de sikhs a la trentena dispara contra globus de colors. Són tres homes i tres dones amb criatures. Elles han arribat fa poc i encara no parlen castellà, ho explica el marit d’una d’elles. Algun dels fills més grans porta el turbant propi dels sikhs, que els homes fan servir per amargar-hi la cabellera. Tothom al grup sembla content, com si celebressin per fi l’inici d’una nova vida en família. Ja no cal que els homes campin sols, ja han portat les seves esposes, sembla que tots plegats ja són a casa.

El Yuen porta un mocador blanc i vermell lligat al coll. És l’estampat dels vestits que ven, de tots els tamanys i totes les combinacions de colors. Viu a Mataró i també ven a altres fires arreu de Catalunya, però ja fa deu anys que posa parada aquí a la feria. Al principi venia mocadors i bisuteria, però va veure que vendre vestits de sevillana sortia més rentable. “Cuatro años atrás había más gente aquí, ahora menos gente” […] “¿Votar? Sí puedo votar. No fui, estaba trabajando”. Diu que li agraden les sevillanes però que no té temps per ballar-les, i mentre parla amb nosaltres la seva jove atén algun client, pocs, perquè encara és massa d’hora.

El fill del Yuen treballa en un restaurant coreà i no ha pogut venir a ajudar-los. “La mujer de mi hijo vino hace 10 meses pero sí, ya habla castellano, claro, trabaja de camarera”. La jove només ajuda a la fira els dies que té festa.

“El meu pare va venir primer. Va buscar-se una habitació fins que va aconseguir un pis, i després va fer venir la meva mare i els meus germans des de Guayaquil. Per sort la meva mare em va tramitar la nacionalitat quan jo tenia dos anys i acabava d’arribar i sí que he pogut votar; amb el panorama d’ara votar és important”. No tothom que ha crescut a Catalunya ni a l’estat espanyol en general té dret a vot, i hi ha qui no té temps o no s’esmerça en fer el tràmit.

La Gabriela sempre ha viscut al barri de Besòs Mar i cada any ve a la fira, però no balla sevillanes: “la de Sevilla es mucho más grande, por lo que he visto por la tele”. De tant en tant torna a Guayaquil però diu que ja no li agrada, és un lloc insegur, més ara que han entrat milers de veneçolans a refugiar-se de la gana.

A la zona d’atraccions, la Fabiola espera vestida de sevillana vermell passió que la seva filla baixi d’un trenet. “Mi marido Fernando es andaluz, sevillano. Yo soy de Bolivia. A él le gusta mi cultura y a mí la suya, tenemos una hija en común. Me visto así porque me gusta y también como muestra de apoyo a mi marido”. El Fernando porta una motxilla d’estampats indígenes, com si la vestimenta d’un compensés la de l’altra.

– Llevo 14 años aquí y hace 10 que venimos.

– ¿Los dos?

– Bueno, no llevamos toda la vida juntos, pero casi. Sí, venimos, venimos por la comida, por el ambiente…

Són una de les moltes parelles magrebines joves que passegen per la fira. Parla ella, no volen fotos. Li pregunto si han anat a la carpa de la fundació Ibn Battutta, ella em respon que “sí, claro, el año pasado ya estaba. Pero nunca nos hemos sentado”.

Famílies magrebines s’apleguen a la carpa de la fundació Ibn Battuta. Alguns adolescents ballen al ritme frenètic d’una música tradicional amb violins, teclat i tambors. A moltes taules reposen teteres. La majoria de dones porten hijabs diferents, alguns de més alçats que altres. Algunes van a cap descobert i d’altres van cobertes amb una voluntat estètica. La moda del hijab inclou estils, alguns mocadors agafen el coll, d’altres només el cuir cabellut, n’hi ha que porten pedres brillants incrustades. Hi ha els mocadors de les dones grans i després hi ha els de les joves, més cridaners i variats.

Una mare amb hijab explica amb poc entusiasme que aquest és el segon any que ve i que li agrada la fira perquè “aquí están todas las culturas, cada uno tiene su carpa”. Fa venir la seva filla o neboda, fa de mal dir, i la joveneta m’escriu que la música que ens eixorda i porta joves magrebins a l’èxtasi es diu cheeba i que els vestits que pengen de la paradeta d’arracades i de decoració són les kandora, un tipus de vestit àrab. A la carpa hi ha bastants hijabs però amb l’excepció d’alguna àvia ningú no porta kandora. Les dones no ballen, ni tampoc els homes adults, la majoria només s’ho mira. Passen grups de noies adolescents, i algunes dones vestides amb farbalans i peinetas es queden a l’entrada encuriosides per unes Moroccan vibes evidents, podríem ser a Casablanca i elles van vestides amb els farbalans propis del flamenc, vestits tan vistosos i acolorits que gairebé deu saber greu posar-se’ls només en dies de feria.

La Mariam i la Mayba tenen disset i dinou anys i han vingut de Calella i d’Arenys. Són a la carpa de la fundació Ibn Battuta.“Vinc cada any, m’agrada molt. I tenir la carpa aquí és una oportunitat perquè així la gent que passa ho veu i s’adona que no només fem coses dolentes, com robar, i això va molt bé per la integració. La gent d’aquí s’atura a la nostra carpa, i en la situació d’ara això és molt important Jo de vegades vaig a les altres paradetes, perquè aquesta ja la tinc molt vista, i també m’agraden, les sevillanes, però aquí la música és més animada, fa que no paris de ballar!”.

– Es lliga, aquí?

– Sí! Els marroquins lliguen amb totes, marroquines i espanyoles, de totes les edats!

La Mayba porta hijab i un vestuari més auster que la Mariam. La Mariam accepta que li fem fotos, “jo estic oberta a tot, ho vull provar tot”, i el seu rímel espès i la seva samarreta curta la fan semblar una mica més gran del que és però la Mariam encara és menor i no la podem retratar. La Mayba no vol que li facin fotos, li diu baixet en castellà a la Mariam “no tía, no, yo no quiero”, i veig que si la Mariam o la Mayba no canvien d’aquí un temps la Mayba i la Mariam potser s’allunyaran l’una de l’altra. I tot d’una em sap greu per la Mariam, que em diu ‘no només fem coses dolentes’, i ‘això va bé per la nostra integració’, i entenc perfectament què vol dir i perquè ho diu —“hi ha gent que pensa que només fem coses dolentes”— però em sap greu que ella es vegi obligada a disculpar-se per la pobresa i l’extremisme de quatre dels seus, pel racisme recelós més o menys dissimulat de molts de nosaltres.

“Som paquistanesos. La majoria d’aquí la fira som paquistanesos i ens diferenciem dels indis per la manera de vestir, i també per les cares. Cada any venim en família, ens ho passem molt bé a la fira. […] El que més m’agrada? Les atraccions! El menjar no, perquè nosaltres no podem menjar porc i no hi ha gaire alternativa”. De fet sí que hi ha alternativa: els núvols de sucre que demanen. “[…] No, no anem a la carpa dels marroquins a menjar res. La meva mare no es refia dels marroquins, passem de llarg”. La Huysna i la Iman són cosines i fan cua pels núvols de sucre. Han vingut amb els pares, amb les mares, amb els germans petits. Són del barri, estudien secundària aquí. S’han trobat molts companys de classe als autos de xoc, a les paradetes de tir —cap d’ells no devia ballar sevillanes.

“Esta es la Cataluña real. La Cataluña de la diversidad. Dile a mi madre que lleva 60 años aquí que ella es andaluza […]”. Parla el gerent Carlos Fernández des dels barracons-despatxos que serveixen de backstage de la fira. Ens ha portat fins aquí el Pepillo, “el tècnic més vell”, petit i àgil, arrugat i sense dents. El Pepillo ha fotografiat la fira des dels inicis, des que la feria es feia a Santa Coloma primer i a Barberà del Vallès després. El gerent Carlos Fernández creu que l’emplaçament de la fira és ideal: a la capital sense ser al centre, de fàcil accés per tothom.

Encara fa sol i una escletxa de mar s’escola a través d’una de les carpes. Els partits polítics sempre han tingut presència a la fira. A la carpa del PSC, un dels organitzadors a la quarantena recorda haver vingut a la fira quan era un nen i les carpes eren a Santa Coloma: “No era així, la Fira. Llavors no hi havia immigrants de fora d’Espanya, o n’hi havia molts menys”. El responsable de la carpa del PSC i el seu company fan una ganyota quan els parlo de la carpa de Vox, “esperem que aquest sigui el seu primer i el seu últim any”. El gerent de la fira Carlos Fernández no pensa el mateix, celebra cada nova adquisició i diu que la presència de Vox no ha desencadenat cap aldarull.

“Dada la heterogeneidad del colectivo andaluz, la feria es un caldero de votos. Para nosotros es importante que los partidos políticos vengan” […] “El PP no está. Hace tiempo que se ha convertido en un partido muy minoritario en Cataluña”, explica Fernández. L’any passat el Partit Popular tampoc no tenia paradeta, i Fernández insinua que és per falta de pressupost, però Vox té menys pressupost i s’ha fet un lloc a la fira. “La carpa de la Fundación Ibn Battuta es la prueba de que la feria se abre a todas las culturas que tienen algo que ver con Andalucía” -i aquí no sé si em vol dir que Andalusia va fer el Marroc, perquè diria que la cosa no va anar ben bé així.

La carpa de Cs comparteix vorera amb la del PSC i la Junts per Catalunya, on una ballarina de fisonomia mig asiàtica acaba un espectacle. La gent no es concentra gaire a les carpes dels partits polítics, si més no, no durant gaire estona. Les carpes de sevillanes amb major activitat són les d’associacions andaluses o extremenyes, tot i que el PSC sempre ha tingut una carpa activa, a la fira. L’antic Pdcat i actual Junts per Catalunya hi és des de fa bastants anys (el hashtag #FreeTothom, en groc, corona l’entrada de la carpa), Ciutadans hi és des dels seus inicis (no en va Inés Arrimadas va passar per la fira, aquest any igual que l’any passat, vestida de flamenca). ERC també fa anys que té la seva carpa, i a la carpa de Barcelona en Comú qui s’ocupa de fer el menjar són membres d’una associació múrit, una branca sufí i senegalesa de l’islam. A la carpa de Ciutadans, tres homes gitanos toquen rumba i fan ballar dones vestides de flamenca, alguna d’elles molt grans. Tan mujer y tan hermosa de ahí viene su poder. Moc els peus i aplaudeixo, cap partit polític acabarà amb la universalitat de la rumba.

Un bar d’ostres i una pizzeria són algunes de les noves incorporacions a la fira, en aquest cas de la mà d’un parell d’emprenedors italians. En el pla acústic el reguetón d’algunes parades fa emmudir les sevillanes. “¡Ni en Sevilla ponen solo sevillanas, por la noche ahí también ponen pachanga!”. Parla un dels treballadors italians del restaurants d’ostres, copa i ostres a 3,50. Diu que ell tampoc no vota, que fa anys que és aquí però encara ha de fer tràmits. Al costat de les ostres hi ha la carpa italiana de pizzes, la de debò, la que regenta una filòloga napolitana, l’Elena.

“Això no sembla Catalunya. Al meu restaurant del carrer Sant Pere més baix els clients catalans volen intimitat i que no els molestis gaire. El català és com el nord-italià, amb la diferència que els catalans teniu també la cultura del sol i de la platja. Aquí a la fira tot és més sorollós, hi ha més discussions pels preus. M’ha recordat Nàpols, no havia vist mai res semblant […] No, jo no hi tornaré mai, a viure a Itàlia”. L’Elena té quatre o cinc restaurants italians a Barcelona. Viu aquí des de fa quinze anys però és el seu primer any a la fira i diu que no sap si repetirà, potser sí, però venent una altra cosa. Al seu país treballava en una editorial, però fa quinze anys que es dedica a la restauració a  Barcelona. Només pot votar a la Cambra de comerç perquè per votar a les altres elecicons hauria de renunciar a la nacionalitat, i mentre ens ho explica ens convida a beure Moscato i a menjar pizza i cubs arrebossat farcit d’arròs i formatge Gorgonzola, recepta de la zona del volcà Etna. L’entristeix que no tingui dret a vot la seva filla, que ha nascut aquí però no té sang autòctona i haurà de tramitar la nacionalitat espanyola abans de passar per les urnes. La música flamenca sona més alta al restaurant de l’Elena que a cap altre lloc. Entre glops de Moscato, l’Elena em diu que la seva escriptora preferida és l’Elena Ferrante.

“No he viatjat gaire per Espanya, he treballat massa com per viatjar. Estar a la fira em serveix per veure una mica com deuen ser altres parts d’Espanya […] No sé si a altres llocs m’hagués anat tan bé com aquí. A Barcelona les coses són difícils però hi ha oportunitats”. Més enllà de les divagacions sobre què és i què no és real i què és i què no és Catalunya, la barreja sociològica de la fira li sembla bonica.

Les botigues no són només de kandores i farbalans. Hi ha qui ven penjolls de metralletes i tampoc falten els collarets en forma de cor i amb inscripcions de noms. Prop de la carpa- pizzeria de l’Elena una equatoriana exposa les peces de roba tradicionals de la seva terra. És el seu primer any a la fira. Diu que ella aquí hi ven el que sol vendre a totes les fires, bosses de roba i atrapasomnis. No se li acudiria vendre farbalans perquè no sap què en faria, a la resta de fires on va a vendre.

“¿Lo que más me gusta? ¡Todas las atracciones! Pero ya soy demasiado viejo para esto”. Parla un home xinès acompanyat d’un altre home i d’una dona. Viuen al Prat de Llobregat, han vingut a la fira per la canalla. Diu que una vegada va portar la filla al Tibidabo i que van pujar a una atracció junts però ell va tenir una mena d’atac de vèrtig, “¡el Tibidabo está muy arriba!”, però la filla d’ell no és gens poruga, deu tenir dotze o tretze anys, el que més li agrada de la fira són les pistoles. Em confirmen que són a la fira però que no, no tenen ni idea de ballar sevillanes; tenen un parent que balla amb molta traça, això sí, però balla una dansa xinesa que no té res a veure amb les sevillanes.

Passa una família catalana amb llaços grocs i pins d’independència. Caminen agafats i a tocar, com si tinguessin por de perdre’s. Són dels pocs catalans visiblement independentistes i autòctons de la fira. La tensió nacional explícita és nul·la fins i tot avui que hi ha hagut eleccions, fins i tot a les carpes dels partits polítics. El gruix d’immigrants de fora de l’estat que no poden i/o no tenen especial interès en votar contribueix a la neutralitat. La catalanitat i l’espanyolitat es difuminen amb dansaires marroquins, famílies llatines, subsaharians badocs, pares i mares sikh, adolescents paquistaneses. Se senten sevillanes, reguetón i cheeba amb l’avinentesa no-violenta de tota la concurrència.

La fira és plena d’immigrants extracomunitaris que se senten a casa, i d’entre aquests molts immigrants de tots els continents hi ha un percentatge més o menys alt de persones sense papers ni permís legal de residència. I tot i així Vox és a la fira, amb banderoles d’Espanya i del partit a la porta d’entrada.

De moment encara no poden, però quan hagin aconseguit els papers passaran a ser espanyols i estaran llestos per engreixar en escons a Vox, o a Ciutadans, o al PSC, o als comuns, o qui sap, fins i tot a ERC i a Junts per Catalunya —ho dubto: per més ‘heterogènia’ que digui ser Catalunya, l’antiga i la nova Ciu com l’antiga i la nova ERC amb prou feines poden apropiar-se de les sevillanes com a eina de vot; abans això era així, hi havia en Pujol i la gent (també la gent amb avis a Múrcia i amor per les sevillanes) se’l creia, eren altres temps, ara aquest autonomisme autocomplaent i serè ja veiem que s’ha acabat per donar pas encara a no se sap què.

D’entrada gratuïta, a l’aire lliure, amb l’oferta de guanyar un electrodomèstic havent sopat carns a la brasa i patates fregides regades amb rebujito o amb te a la menta, la Feria de abril del Fòrum s’obre, generosa i eixordadora, a tots els residents que vulguin acollir-s’hi.

 


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )