Skip to content


Barcelonins Go Home

Escrit el 30/05/2019 per Lucas Quejido a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

Quan en els últims anys s’ha volgut assenyalar a Airbnb i fins i tot als mateixos turistes com els culpables de la pèrdua d’identitat de BCN, de l’abandonament del comerç tradicional i la pujada del preu dels lloguers, sempre m’he dit el mateix: em sembla que la culpa la tenim nosaltres. No s’ha fet res que no hagi estat executat i/o beneït els últims vint anys pels governs municipals o per entitats financeres o empresarials de casa nostra. I si ens han pujat el lloguer de casa és precisament perquè el propietari és barceloní, perquè si fos d’una financera estrangera ja no hauríem accedit al pis de bon principi, a causa del preu d’entrada.

Com a resultat d’aquest despropòsit, ara tenim una ciutat plena d’equipaments, botigues de multinacionals i locals d’hostaleria per un turisme que cada cop és menys divers, com les hordes d’ancians agafats del braç que només volen veure la Sagrada Família o l’eixam d’abelles que baixa dels creuers per donar una volteta i que no gasta un ral perquè ja ho tenen tot pagat al rusc. Només es beneficien, en tot cas, els grans empresaris que tenen els locals a llocs estratègics. I què se n’ha fet d’aquell turisme de borratxera que es va impulsar des de les institucions fa quinze anys? Dono fe de què ni tan sols llavors era font de benefici pels bars petits del Gòtic o del Raval, perquè la principal clientela érem nosaltres.

He treballat de barman i cambrer de sala durant vint-i-tres anys a Ciutat Vella, i recentment he tancat La Sínia, un bar que tenia a Gràcia, després de quatre anys deixant-me els genolls per aconseguir que fos rendible. La meva implicació emocional amb la ciutat ja fa molts anys que se’n va anar a pastar fang arran de la normativa pel civisme que va imposar Joan Clos cap a l’any 2005; es va prohibir la música en viu i les sessions de DJ als bars, el carrer es va omplir d’agents de la Guàrdia Urbana amb el talonari de multes a la mà i de sobte ens convertíem en gamberros pel simple fet de no estar a casa dormint. En definitiva, l’Ajuntament posava el seu peu de Godzilla al carrer i se l’apropiava. Des de llavors els barmans hem de fer la tasca doble de l’ofici i la de guardians de les bones maneres cíviques, i hem de sortir al carrer constantment a recordar als clients que no surtin amb els gots de vidre i que parlin baixet per no molestar els veïns que no tenen la tele a tot drap. Tot plegat per no arriscar-nos a patir una multa que pot arribar als 15,000 euros.

Visita de The Residents al bar a donar-nos el vistiplau. No van prendre res

El cop de gràcia ha estat recentment el venciment dels lloguers antics de locals comercials, raó per la qual han tancat els pocs bars i botigues amb solera que quedaven a Ciutat Vella. Ha estat una mort lenta però amb les dècades hem anat veient com primer morien els últims artesans i ara, definitivament, i amb la voracitat d’una epidèmia, veiem com passen a millor vida els botiguers. I no perquè morin, sinó perquè realment passen a millor vida, perquè la de botiguer és impossible. M’explico: si a la normal pujada de preus de la matèria primera i la delirant pressió fiscal li sumem el no poder pagar el lloguer ens trobem amb una estocada final que ens ha deixat tremolant. Així, negocis petits que funcionaven amb un benefici ridícul però suficient per a la discreta ambició de la gent d’ofici s’han vist de sobte incapaços de continuar existint.

No ha estat pas el meu cas; el que m’ha passat a mi és potser el que li passarà a molts negocis petits que van obrir a l’últim lustre, i és la impossibilitat de generar beneficis donades les condicions fiscals. Cinc impostos diferents, Autònoms, IVA, diners a compte de la renda (Model 130), impost sobre el lloguer de local comercial (Model 115) i l’anual municipal d’escombraries poden arribar a sumar una quantitat aberrant per a un bar de 30 m2, fins al punt de no permetre un benefici net anual superior als pobríssims sous d’hostaleria.

Menció a part mereix la pujada de preus de la cervesa. En la seva guerra de competència, les marques que es discuteixen la distribució a la ciutat sembla que han firmat un armistici i han decidit apujar el preu del barril fins a quedar tots anivellats a una mateixa oferta inassumible. El barril de 30 litres gairebé ha doblat el preu en l’última dècada, o dit d’una altra manera, si el 2010 la ràtio de benefici en un bar de nit era de 4 a 1, ara és de 2 a 1. El problema és que, com el lector pot comprovar si surt al carrer, els propietaris de bars gairebé no hem pogut apujar el preu de la canya, degut precisament a les puntes enverinades que ha d’esquivar el barman quan el client no està d’acord amb un preu tan bàsic (es diria que regentem un pub anglès i tenim campionat de dards).

Paral·lelament a aquest desgavell, i des d’aquella febre inversora dels vuitanta i noranta arran dels Jocs Olímpics, els empresaris han volgut imitar les forces institucionals i han posat el peu (no ja de Godzilla sinó de Troll) a l’hostaleria, i si al carrer veuen grues, tanques i formigoneres, tot cofois van als locals històrics de la ciutat carregats de màquines per destruir-ho tot i acabar tapant-ho amb mil coses que semblen antigues. En efecte, Barcelona s’ha convertit en una ciutat d’empresaris que han usurpat l’espai que tradicionalment ocupaven els botiguers i la gent d’ofici, i en el cas de l’hostaleria, aquest intrusisme ens ha dut a tenir el vergonyós orgull de ser de les ciutats d’Espanya on, a peu de carrer, pitjor es menja. I no em vingueu amb les estrelles dels nassos i l’alta cuina; per a molts de nosaltres aquests laboratoris excel·lència són només una opció quan ens ho podem permetre i volem celebrar en parella alguna data important o una bona notícia. No, a peu de carrer es menja mentida, prepotència i estafa quan no és brossa refregida i mastegada de la partida més barata de Mercabarna.

I són aquests últims, els locals dels empresaris més satànics, les “cafetería-bar-restaurante”, el cinquè genet de l’Apocalipsi, on una munió de supervivents vinguts de l’Equador o de Filipines són explotats amb horaris de 70 hores setmanals per 1.200,00€ al mes (sobre el paper i segons conveni són 55 hores setmanals, que ja són, oi CCOO i UGT?). Què podem exigir a aquests llocs, a aquests supervivents? Una truita de patata sucosa i feta al moment? Un arròs del Delta amb txapadillo? Un suquet de lluerna? Uns cargols a la gormanda? Un xató? Mireu l’expositor de la barra; guaiteu la ensaladilla de verdura de bossa congelada, la sèpia pneumàtica amb la branca de julivert, el salpicón de gomes d’esborrar, les mandonguilles fregides amb tomàquet de llauna, l’esqueixada tallada a ganivet. Sí, amics, vivim al cap d’en Gaspart, i tota desgràcia és poca si el que mana és el rigor mortis del guiri: si s’asseu, paga, així que tant se val el que li donem.

Si a tot això li afegim les noves modes i les sopes d’all amb les que flipen els millennials, aquestes cafeteries on es passen el dia esmorzant amb orxates de Goji i aquests sandvitxos d’amanida que s’han de menjar amb coberts i aquests bikinis que de tan gratinats ja s’assemblen al seu avi Croque Monsieur, un servidor, que ha recorregut sense èxit la ciutat sencera buscant un distribuïdor d’anguila fumada a un preu raonable, no pot menys que deprimir-se quan observa que l’ingredient estrella de la gastronomia local és un avocat. Però no un avocat susceptible de metamorfosi (com les delicioses postres brasileres que es barregen amb llimona i sucre) sinó l’avocat esberlat i afegit a qualsevol cosa insípida que es vulgui amagar.

Un ofici costa anys i terapeutes d’assolir; quan creus que en saps prou, un simple canvi de feina posa en crisi totes les teves inèrcies i tornes a entrar en períodes d’assaig-error, però de tot s’aprèn mentre el teu ofici encara existeixi! L’últim que un espera és que un bon dia ja no hi hagi clientela: ara mateix, de dilluns a dijous ja no surt ningú de nit i els xavals de vint a trenta anys han perdut la cultura de bar.

Servidor al Pavilhâo Chinês de Lisboa, un bar espectacular que a Barcelona ja l’haguessin destruït fa molt de temps

Sí, m’ho diuen fa deu anys i me la pelo de riure, però la crisi financera i la cultura del botellón han distanciat dels bars a la generació que va néixer quan a cada bar de BCN hi havia un Dj. Hem perdut, els barmans, milers de clients, però quan en una empenta de coratge i aventura uns xavalets han decidit entrar en un bar com el meu, ple de gent de l’edat dels seus pares i dels seus avis, i han demanat uns xupitos, sempre, sempre, me’ls han demanat de… no diré la marca, però és aquesta medicina repugnant que prenen els devoradors de col i que patrocina fins i tot les nostres ganes de ballar. Un cop acomplerta la breu intromissió en el temple dels abrics de senyor i les bosses de senyora, els xavalets se les piren rumb a la plaça de torn on beuran vodka italià amb refresc de llimona de marca blanca, i perquè, pobrets, no saben que els bars són espais d’interacció, de conversa, de discussió, de flirteig, on es parla de música, de cinema, de llibres, de menjar i de beure, i on el barman, que per això està allà i no al sofà de casa seva, et descobrirà el que tu encara no saps que t’agrada.

Resumint, tots aquests condicionants diabòlics, la normativa cívica, el venciment de lloguers antics, la pressió fiscal imposada per Generalitat i Ministerio de Hacienda, la bretxa generacional a conseqüència de la crisi financera, la pujada del preu de la matèria primera i, al cap i a la fi, aquesta post-crisi que patim (encara que no ens ho expliquin) ha fet que els addictes al taulell i a petar la xerrada amb la clientela desapareguem i a canvi, davant nostre, s’obri un paisatge catastròfic de multinacionals de l’alimentació, grans superfícies, forns de pa mullat, explotadors del sector tèxtil, compradors d’or i rellotges, paperines de pernil i… locals temàtics on desesperadament s’han invocat les essències pròpies entre rajoles hidràuliques de nova fornada i còctels amb ratafia, o fires diürnes on, misteriosament, es pot fer tot allò que està prohibit fer a la via pública: la venda ambulant, la ingesta d’alcohol i la música sense limitador de volum.

El seu barman de confiança s’acomiada i els desitja una lleu decepció. Salut!

 

Lucas Quejido.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Amós Pérez I Escrig says

    Alat Lucas,

    Sento enormement el tancament. És una pena el que passa. Aquest darrers anys la degradació està passant per sobre de tot i com els lloguers, no para de pujar.

    Agraeixo haver sigut acollit les poques vegades que he anat i faig públic el meu reconeixement al teu esforç.

    Comparteixo el teu diagnosi però la crisi és més profunda. La cultura s’ha mogut dels bars, de les teles, de les ràdios, dels carrers, de les botigues, dels parlaments, dels cinemes, de les sales de concerts, de les webs,…al telegram, al youtube, al twitter, al facebook, a l’amazon, a l’instagram, a l’edreams, al netflix …

    Espero coincidir aviat i fer alguna cervesa.

    Ànims i gràcies

  2. Lucas Quejido says

    Moltes gràcies, company! Estic content perquè, malgrat tot, he aconseguit allò que volia fer, i és que els clients del bar heu estat realment fidels.
    Molt d’acord amb això de les xarxes; necessitem sortir de tant en tant per trobar-nos i fer la conversa més fluida en entorns amables, i en això els bars són encara uns llocs insuperats.
    Salut

    • Linus says

      Jo només voldria saber on podrem trobar-lo a vostè, senyor barman, a partir d’ara per seguir aprenent i descobrint.
      Salut i gràcies,

  3. Lucas Quejido says

    Hola! Ara mateix sóc fora de BCN, pensant si torno o no. Salut, i gràcies per l’interés.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es
  • Baikal: Como la vida misma… Me reído a morir, me encantó! Justo me lo pasó una compañera porque me...
  • Lola: Totalment identificada,9anys de cansament i es casa vida social. Moltes gràcies.
  • Bianca: Propongo que nos juntemos!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )