Odio profundament el futbol. Però no el negoci en sí, que em sembla raonable, al capdavall, sempre trobarem algú disposat a fer-se ric amb l’avorriment dels altres, odio la pràctica en sí. Per suposat odio les cuixes ultraatrofiades, la gestualitat contrafeta, les escopinades, els pentinats suplicants i la sintaxi racista. Odio els seus valors hipòcrites, la disciplina, el suposat joc en equip i sentir els colors, fanatisme identitari que sempre s’esvaeix quan apareix algú amb un talonari més llarg. Odio la figura paterno-feixista de l’entrenador, amb els seus vestits ostentosos de venedor d’immobiliària, l’escut del club, la seva retòrica bèl·lica, el clatell tallat a navalla, l’olor a Baron Dandy. Odio el futbol, sobretot, perquè de petit no m’hi deixaven jugar.
El futbol era l’esport per als tius, per als forts, no per als mitja merdes que quan estaven a cinquè semblaven un mocós de tercer. Odio el futbol tot i que gràcies a al futbol vaig passar grans moments jugant a les gomes amb les nenes de la classe. Així vaig poder fer-me amic de la Gemma i de la Irene. I també l’odio, tot i que gràcies al repugnant futbol, vaig començar a dibuixar còmics amb el Jaume, quan ens deixaven quedar-nos dins la classe a l’hora del pati. O parlar dels Black Sabbath i els AC/DC, que a setè, ens flipaven als que no podíem jugar a futbol, els freaks de la classe per dir-ho així, els amics de les nenes que les nenes no desitjaven perquè per molt que diguessin, les nenes, sempre s’enamoraven dels oligofrènics que jugaven a futbol, amb les cames peludes (jo no tenia ni un pel), uns pectorals desenvolupadíssims i venes marcades a l’avantbraç. Tarats. Odio el futbol, tot i que gràcies al meu odi al futbol, al migdia, saltàvem el mur per escapar-nos al bosc a mirar pornografia, cosa que, entre d’altres coses, va suposar una escola del mirar que, completada amb els còmics, Tintín o Robert Crumb, tot hi cabia, em va ajudar a esmolar els ulls anys després per mirar d’altres coses, fos un quadre, una pel·lícula o allò que passa al meu voltant.
Diane Arbus, Teenage couple on Hudson street (New York 1963)
Odiar el futbol, a més, em va evitar sempre, afortunadament, creure en un ideal viril en el que mai em vaig trobar còmode: l’heroi d’acció pagat de si mateix. L’odi al futbol em va permetre participar de la misàndria de Lonesome Cowboys de Warhol i dels soldats ferits de Watteau, fruir de la bellesa de Bowie i de la fragilitat agressiva de Johnny Rotten. I tant és així que quan recordo els meus mites de petit, sempre em trobo amb desplaçaments curiosos. Així, amb la Dama i el Vagabundo, m’hi van portar els meus avis, jo m’identificava amb la Dama. Una gosseta tímida i apocada, de casa bona amb el profund anhel que vingués un desclassat i la fes saltar a l’altra banda. O, per exemple, també, la bruixa de La Bella Durmiente. Em fascinava que es podés convertir en qualsevol cosa, ara un dragó, ara uns esbarzers. I pel mateix motiu m’identificava amb Robin Hood, que a més de ser petit com jo, es disfressava del que calgués per prendre el pèl als hipertestosterònics soldats del rei; em fascinava especialment, l’escena, parlo de Walt Disney, en què es disfressava de gitana. Em flipava. Les arracades, les teles exòtiques, els ulls pintats… i potser per això, ja d’adolescent, l’estètica i la música psicodèlica em van atrapar, música sense acció, informe, on els músics semblaven noies. I els ulls pintats de Keith Richards, i és clar. O el coloret dels New York Dolls. De fet, així havia estat, fins i tot quan ja m’havien sortit alguns pels: sovint em confonien amb una noia i mai em va molestar.
Odiar el futbol, a més, em va evitar sempre, afortunadament, creure en un ideal viril en el que mai em vaig trobar còmode: l’heroi d’acció pagat de si mateix.
Recordo amb especial orgull un dia que uns paletes d’Albons em van dir “tía buena”, també recordo que m’estava fumant un fortuna i, per tant, massa petit no era. Bé. A casa no hi havia tius. Tots els models que tenia a l’abast eren femenins. M’hi trobava còmode, és el que hi havia. Fins que l’atracció sexual per les dones no va arribar, no vaig sentir cap necessitat d’identificar-me com a futur “home”. I de fet, els traumàtics inicis sexuals van tenir més a veure amb l’angoixant pressió que sentia, per part dels amics de la classe, però també per part d’elles, de comportar-me com a tiu: has de ser tu qui doni el primer pas; si no ets vehement demanant-ho, vol dir que en realitat no vols; fes-te el dur, no parlis d’afectes o es pensaran que ets marica… era espantós. I sí, lamentablement, em van convertir en un tiu, encara que només parcialment.
He pensat en tot això arran de l’artificial polèmica de la Caputxeta. La gent, jo el primer, es va posar nerviosa. Es van crear debats absurds. Des d’un que em renyava per “xulejar de llargada de polla” i ho feia, òbviament, deixant clar que la seva era més llarga; fins a amigues que m’acusaven de defensar el patriarcat. Em vaig adonar massa tard: estàvem parlant de coses diferents. Jo parlava de literatura com a espai de fugida i pensament radical, i altres parlaven del conte com a portador de valors exemplars. Per a mi un conte sempre serà una pregunta, mai un manual de conducta. En fi. Fos pel que fos, era impossible entendre’ns. Probablement, perquè abans d’escoltar a l’altre, havíem decidit assignar-li una identitat, i només llegir-lo des d’aquí. Un desastre. A tot això, el Jordi Oliveras deia, amb tota la raó, que potser estàvem sobredimensionant l’acció de les escoles que havien retirat la Caputxeta.
quan obro un llibre, miro una peli o escolto un disc, tinc dret a identificar-me amb qui em doni la gana i fer la lectura que em doni la gana
Més enllà del cas en si, que honestament, m’és igual, com si volen cremar la biblioteca sencera, he descobert després, amb el mal cos encara a sobre, que el que veritablement em va molestar d’aquest debat (i insisteixo que ho dic al marge dels llibres que hagin inclòs a l’índex) és que algú hagués decidit que quan llegeixo, llegeixo com a home perquè tinc polla i em dic Ramon; que algú donés per fet, sense saber què penso ni com m’han criat, que quan llegeixo la caputxeta m’identifico amb el llop o els caçadors, i que la meva germana, ho fa amb la caputxeta. La ficció, i això és clau, et permet prendre cos amb el que tu sents i penses, no amb el que t’han dit que ets.
I jo, ja ho he dit, vaig ser la Dama, el Robin Hood, la bruixa, Pipi Lamstrung i Christiane F. Mai m’he identificat amb l’heroi que salva a ningú perquè odio el futbol. De fet, recordo una primera cita. Havíe entrat a un caixer automàtic. Mentre trèiem diners vaig veure uns fulanos estranys esperant fora. Vaig preguntar-li a la noia si sabia córrer, que jo era l’única cosa que sabia fer, que no sabia ni podia protegir ningú, començant per mi mateix. Encara menys sense dos vodkes a sobre. Que es posés el casc de la moto. Tot i les coaccions que t’obliguen a identificar el teu gènere amb el teu sexe, tot i les derrotes i els rols assumits, els rols imposats, encara avui, quan obro un llibre, miro una peli o escolto un disc, tinc dret a identificar-me amb qui em doni la gana i fer la lectura que em doni la gana. Al capdavall, per a mi al menys, obrir un llibre, abans que en biblioteques, em fa pensar en aquell mur que saltàvem per anar a mirar pornografia entre els arbres.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.