Intervenció de Lucía Calvo al 17è Fòrum Indigestió.
Recupere l’escrit de la meva (oblidable) participació al 17é Fòrum Indigestió del 5 de setembre de 2018 a les festes majors llibertàries de Vallcarca. Un text que vaig escriure per ser dit i que ara, editant-lo per publicar-lo a la revista Nativa, veig que resulta d’allò més simple llegit en pantalla. Quedeu advertides.
L’organització del Fòrum Indigestió només em va posar dos condicionants a l’hora de preparar la meva intervenció: que el sermonet no s’allargués més de cinc minuts i que en algun moment de la xerrameca aparegués el tema de la tecnologia associada a la cultura. Al directe, a sota de la figuera de la plaça de la Farigola i davant d’un públic imponent, em vaig posar molt nerviosa i em vaig saltar tot el que estava previst: ni cinc minuts ni tecnologia.
Les comptades vegades que em conviden a parlar en públic és per explicar la meva feina al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que consisteix bàsicament en comunicar programació cultural a través de tecnologia: crear contingut per alimentar la bèstia, les xarxes socials. La lluita constant per agradar i ser notori: guanyar retweets i likes al Facebook. Vaig decidir que al Fòrum no parlaria de res d’això ni tampoc del CCCB, un dels bastions culturals de Barcelona més poc criticat públicament per tots els que hi tenim alguna cosa a veure. Aquest últim seria tema d’una altra xerrada (de més de cinc minuts, per suposat).
Vaig parlar d’egos, de pors i d’humor a les institucions culturals. Tres temes que en certa manera, sí que estan relacionats amb la meva feina però que vaig pensar que podrien interessar a qualsevol ésser humà que treballe en relació amb altres persones. Fa temps que em ronden pel cap aquestes tres idees i la meva tesi és que si repensarem com gestionem els nostres egos i les nostres pors i li afegirem a aquesta combinació un tercer ingredient, l’humor, viuríem en entorns culturals molt més amables, menys tensos, més oberts i relaxats.
Abans de començar, advertir que les idees que exposaré:
- No tenen cap fonament científic ni base intel·lectual, surten de forma totalment desordenada i caòtica del meu cap i de la meva experiència i per tant, no us en fieu gaire. Agafeu-les en pinces.
- Són idees minúscules i per tant, tenen zero impacte en el sentit i la marxa de la cultura d’aquest país, que ens importa tant a totes.
Primera microidea: els egos. “Aprèn a gestionar el teu ego”. Quantes vegades us han dit o heu llegit aquesta frase. “Controla el teu ego”. Jo? Nosaltres? La pregunta no seria, com gestionen, ELLS, els seus egos? Estem envoltades, noies, de senyors – i també alguna senyora, tot s’ha de dir – que saben molt de tot. Que tenen l’autoritat del saber. I que se senten segurs i tranquils amb la seva posició privilegiada i l’exploten fins a l’infinit i des de tots els despatxos, pedestals i columnetes d’opinió de diari que són al seu abast.
I jo no tinc res en contra dels egos, jo també en tinc, d’ego, sinó no estaria aquí dalt parlant aquesta tarda. El problema és quan aquestes persones tenen els egos tan i tan grans que no deixen treballar la resta d’egos que els envolten, els nostres, que són egos més normalets.
Em referisc als celebrats intel·lectuals, genis culturals, directors de coses, artistes i altres autoritats. Ningú qüestiona ni posa en dubte la seva capacitat creativa, el seu talent, la seva contribució al pensament, a la literatura o al teatre, però ja hem començat a adonar-nos que alguns d’aquests senyors fa temps que ens van perdre el respecte. Hem de continuar lloant aquests egos artístics quan ells no demostren empatia ni sensibilitat amb les generacions que els succeeixen?
Segona MICROIDEA – Les pors, o millor dit, com deixem de tenir por. I estic parlant d’una por molt d’anar per casa, molt de primer món i de persona amb necessitats cobertes. Em referisc a la gent que, com jo, som una mica covardes i que no ens atrevim a dir les coses. Som la majoria. Crec que hi ha pocs valents que s’atreveixen a denunciar i aixecar la veu contra injustícies o situacions que no són clares o transparents.
En un món on cada cop estem més exposats i se saben més coses de nosaltres, de les nostres vides privades i professionals i on, a més a més, les opinions sobre els demés i les emocions s’escampen com la pólvora, no és normal tenir por? A ningú li passa? Sóc l’única covarda en la sala?
A mi em preocupa aquesta por i cada cop veig més necessari que es creïn espais on poder opinar, denunciar i construir (i no em refereixo al Twitter) sense que això tingui conseqüències en les nostres vides. Penso en les institucions públiques, per exemple: com crear espais interns de reflexió, crítica i autocrítica perquè puguem millorar la manera com funcionem i treballem?
Tercera i última microidea: l’humor o millor dit, la inexistència d’humor en bona part de la programació cultural de de Barcelona. I quan dic humor no m’estic referint a que ens passem el dia organitzant monòlegs del Club de la Comèdia sinó que l’humor estiga més present en les arrels del lleure i de la cultura d’aquesta ciutat. Per què s’associa rigor intel·lectual a seriositat? L’humor és una potentíssima eina de reflexió crítica social i política. Ens permet parodiar-nos. Dóna peu a l’autocrítica. Potser ja és hora que comencem a entendre que l’art i la cultura van ben plens de defectes, tares i tòtems intel·lectuals dels quals ens n’hauríem de poder riure, sense por.
Aquí pots veure el fòrum sencer:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.