Skip to content


Una altra economia per a la cultura

Escrit el 29/11/2018 per Jordi Oliveras a la categoria Articles "Nativa".
Tags:

(Aquest article està inclòs en l’informe anual sobre l’Estat de la cultura i de les arts 2018 editat pel CONCA)

L’objectiu d’aquest article és proposar algunes reflexions a l’entorn de la relació entre economia social i solidària (a partir d’ara, ESS) i cultura, tant en qüestions associades amb l’orientació de la gestió com en aspectes més conceptuals. L’article també planteja que pot ser interessant vincular diverses crítiques i autocrítiques que s’han fet des de la cultura en els darrers anys, amb la xarxa, pràctiques i formulacions de l’economia social i solidària, com a espai per a repensar l’economia i marc d’organitzacions en les quals desenvolupar noves relacions.

Imatges de la FESC 2018

1. Introducció

«La transformación en la noción de producción tiene una enorme influencia en el plano cultural. Cuando la producción se mide exclusivamente en euros, la economía y la sociedad dejan de preguntarse por la naturaleza de lo que se produce y denominamos igualmente producción a las bombas de racimo y al trigo, aunque una de ellas destruya la vida y la otra la alimente.» (Yayo Herrero, 2013)

La relació entre l’esfera cultural —entenent per aquesta tot l’entorn d’agents i activitats culturals— i l’esfera econòmica sempre ha estat conflictiva de diferents maneres. És així tant si parlem d’activitats inserides amb una certa normalitat en l’economia de mercat —com passa amb bona part de les vinculades amb les indústries del llibre, el cinema i la música—, com si ens referim a aquelles amb economies més marcadament dependents de l’estat.

En un àmbit quotidià no sorprendrà a ningú que afirmem que són força corrents les manifestacions de discrepància entre la lògica del negoci i la de la creació de sentit cultural. Darrere de conflictes habituals en músics, gent del teatre i d’altres amb el mercat podem suposar i posar en qüestió posicions d’arrel romàntica que contraposen la pretesa integritat individual del creador o creadora a l’alienadora maquinària industrial; però, sense descartar aquesta interpretació, potser també hi ha un conflicte més bàsic, més impersonal, més senzill, entre unes pràctiques artístiques intuïtives, ambigües, de temps imprecisos, amb lligams amb col·lectius i formes de vida concrets, i les lògiques d’estandardització, d’immediatesa i de profit immediat que sovint reclama el mercat.

Sembla que bona part de l’activitat cultural no acaba d’encaixar en els cànons dels productes i serveis que demana el mercat. Podríem pensar que hi ha disfuncions entre el marc econòmic que se’ns proposa i el conjunt de creences i pràctiques que configuren allò que entenem com a cultura.

Tot i això, des dels anys vuitanta del segle passat, en l’àmbit de l’Administració pública, instàncies locals, regionals i europees exerceixen una pressió creixent per a fixar com a objectiu per a gairebé totes les organitzacions culturals la seva inserció en el mercat.

Sembla que bona part de l’activitat cultural no acaba d’encaixar en els cànons dels productes i serveis que demana el mercat

En l’Administració catalana s’han anat fent passes ben notòries en aquesta direcció. Va ser significatiu, per exemple, el canvi de denominació de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) en Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) realitzat l’any 2011, en el marc de la Llei Òmnibus —un pas més en una evolució política que ja havia començat a principis dels 2000 amb la creació de l’ICIC (Barbieri, 2012)—, que conceptualment suposava un esforç per diluir la frontera existent fins llavors entre les activitats creatives i les activitats empresarials en favor d’aquestes segones. En l’àmbit de la creació, un bon grapat de professionals i col·lectius es van manifestar contraris a aquestes polítiques de la Generalitat que els empenyien a ser empresa. Per exemple, al primer punt de la declaració del 19 de juliol de 2011 de la Comissió de Cultura del 15M[1] es reclamava «Replantejar el model de polítiques culturals impulsat pel Govern de la Generalitat de Catalunya mitjançant les anomenades Lleis Òmnibus, en què es penalitzen els processos culturals no mercantils i s’afavoreixen les produccions culturals destinades a l’espectacularització de la cultura i al guany econòmic, mitjançant un procés de mercantilització dels imaginaris col·lectius. El guany cultural és fonamentalment social i col·lectiu. El guany econòmic és complementari».

El problema no és només d’ordre ideològic i de confrontació de posicions. Com ha explicat a bastament Jaron Rowan (2016) fent referència a estudis diversos, el model de les indústries culturals i creatives no sembla respondre correctament a les seves pròpies previsions. Després d’anys d’insistència envers el sector cultural i la societat en general sobre el potencial econòmic de la cultura, la realitat sembla imposar-se en forma de precarietat, desigualtats, atur i atomització, lluny de les expectatives de funcionar com a motor de generació de treball i riquesa que anunciava i encara anuncia aquest model.

En aquest context, potser és pertinent recordar que, contra el que sovint se’ns fa creure, l’economia no és un fenomen natural inamovible o una ciència amb lleis pròpies irrefutables, sinó que és un constructe polític i social sostingut per tot el marc normatiu i d’actuacions que els estats hi dediquen. En definitiva, que l’economia és política. Com diu Rubén Martínez (2013), «no hi ha economia de la cultura, hi ha economia política de la cultura».

Vist així, potser seria interessant abordar aquella pressió que sovint s’adreça a les persones que treballen en cultura perquè integrin la seva activitat en la normalitat econòmica, invertint els termes de la proposició, plantejant quin seria el marc econòmic que millor respondria a les pràctiques culturals. En lloc de preguntar-nos com la cultura s’hauria d’inserir millor en l’economia, convindria preguntar-nos en quina economia encaixaria millor la cultura.

Aquesta és la perspectiva des de la qual en aquest article es reflexiona sobre la relació de la cultura amb l’economia social i solidària, que, com veurem, també proposa canviar els termes en la forma d’entendre l’economia: és l’ESS un lloc més adequat que l’economia de mercat que coneixem per a desenvolupar un projecte cultural emancipador? Què pot aportar el marc de l’ESS a la dinàmica cultural?

Podríem dir que tradicionalment des d’alguns àmbits de la cultura hem defugit el debat econòmic, l’hem abordat amb contradiccions o només ens l’hem plantejat com una nosa o obstacle a superar per a dur a terme la nostra activitat. La hipòtesi d’aquest article és que potser podem trobar en l’ESS una forma d’entendre l’economia i un entorn organitzatiu més afins a l’activitat cultural.

En lloc de preguntar-nos com la cultura s’hauria d’inserir millor en l’economia, convindria preguntar-nos en quina economia encaixaria millor la cultura.

Aquesta reflexió, com veurem, no ens aboca a una mirada «solucionista» en què la substitució d’unes pràctiques i models organitzatius per uns altres es presentin com a superació de problemes i contradiccions. Ni hi ha experiències significatives en l’àmbit cultural que permetin afirmar-ho, ni és la perspectiva general de l’ESS, des de la qual s’és conscient que no hi ha transformació real sense un canvi de model global. El que potser sí que ens permet és apropar-nos a un espai de reflexió teòric i amb pràctiques concretes en altres àmbits que ens ajuda a superar la dicotomia poc satisfactòria entre una visió de la cultura desmaterialitzada i que menysprea el debat econòmic i una altra «lliurada» que assumeix acomplexadament la necessitat d’integració i s’apropa al mercat renunciant a tota posició crítica envers l’economia.

Convé advertir que l’article no està escrit des d’una gran expertesa sobre l’àmbit econòmic i l’ESS. El camp és relativament nou i es continua desenvolupant, però hi ha molta gent que porta molt de temps treballant-hi, a qui val la pena llegir i escoltar per a saber-ne més. El que potser sí que està pendent és treballar amb més intensitat la relació amb l’àmbit cultural. La pretensió del text és empènyer en aquesta direcció.

2. Uns apunts sobre economia social i solidària

L’ESS beu de diversos corrents que des del segle xix plantejaven que la solidaritat, l’ajut mutu i l’autoorganització havien de servir per a posar límits a l’extensió de l’economia de mercat. Al llarg dels anys ha tingut diversos moments.

La denominació «economia social i solidària» és relativament recent i es fa servir com a fusió de dues tradicions diferents, la de l’economia social i la de l’economia solidària. Amb aquesta trobada de corrents, es rescata la voluntat de transformació política que d’alguna manera l’economia social, amb més tradició a Europa, havia anat perdent.

Avui es defineix com «un conjunt d’iniciatives socioeconòmiques els membres de les quals, de forma associativa, cooperativa, col·lectiva o individual, creen, organitzen i desenvolupen democràticament i sense que necessàriament tinguin ànim de lucre, processos de producció, d’intercanvi, de gestió, distribució d’excedent, moneda, de consum i de finançament de béns i serveis per satisfer necessitats. Promovent relacions de solidaritat, cooperació, donació, reciprocitat i autogestió; defensant els béns comuns naturals i culturals i la transformació igualitària de l’economia i la societat; amb la finalitat del bon viure i la sostenibilitat i la reproducció de la vida del conjunt de la població.»[2]

Segons resumeixen Ivan Miró i Anna Fernàndez, aquests són els valors principals de l’ESS:

  • La recerca del bé comú i la creació i distribució equitativa de la riquesa.
  • La primacia del treball sobre el capital i dels interessos col·lectius per sobre dels individuals.
  • La democràcia econòmica i la voluntat de transformació social.
  • El foment de la qualitat i la sostenibilitat de la vida i del medi ambient.
  • L’equitat de gènere i el repartiment de les tasques de cura.
  • El respecte a la identitat cultural pròpia i el foment de la interculturalitat.
  • L’arrelament territorial i l’economia de proximitat.
  • La creació de mercat social a partir de la intercooperació entre la producció cooperativa, l’estalvi i les finances ètiques, la distribució i comercialització justa i el consum responsable.
  • Les pràctiques de l’autogestió, el treball col·lectiu, l’ajuda mútua, la solidaritat, la donació, la reciprocitat.

Quan parlem d’ESS ens referim a un ventall més ampli de pràctiques que quan parlem exclusivament de cooperativisme, ja que incloem accions no necessàriament monetitzades i estructurades en empreses, com podrien ser la col·laboració voluntària en un projecte de programari lliure o la participació com a consumidor en una cooperativa de consum, entre moltes d’altres.[3]

A Catalunya, l’ESS té una presència notable, amb una tradició rica i en un procés creixent en els darrers temps. Ho podem comprovar cada any, per exemple, a la Fira d’Economia Social i Solidària que organitza la XES. La presència de l’activitat cultural en aquesta dinàmica encara és molt petita. Per donar una dada, el 2016, a Barcelona, el percentatge de cooperatives culturals era del 5 % de les organitzacions.

L’ESS és un sector econòmic diferent en l’àmbit privat i en el públic: a diferència de l’àmbit privat, l’objectiu principal d’aquest sector en el públic és el benefici comú i no el benefici privat, i a diferència de l’àmbit públic, en el privat la propietat no és estatal sinó privada. Partint d’aquesta ubicació entre el sector privat i el sector estatal, podem relacionar l’activitat cultural amb allò que en d’altres àmbits s’ha anomenat tercer sector o societat civil, però en aquest cas l’eix central que la defineix és l’activitat econòmica.

Darrere de l’ESS hi ha tota una proposta de revisió del que s’entén com a economia que beu de diferents fonts teòriques; entre d’altres, de l’economia feminista, que parteix d’una definició àmplia d’economia que supera les fronteres de les relacions mercantils i abraça el caràcter interdependent de les relacions humanes i les diverses accions i institucions que sostenen la vida.[4]

BAM Cultura Viva 2017. (CC BY-NC 2.0)

3. Quatre idees per repensar la cultura des de l’ESS

«Desapropiar la cultura no significa posar-la fora del sistema econòmic ni molt menys defensar una idea purista de la cultura, un idealisme oposat a qualsevol tipus de materialitat. Ben al contrari, desapropiar la cultura vol dir treure-la dels “llocs propis” que l’aïllen, la codifiquen i la neutralitzen, per implicar-la plenament en la realitat en què està inscrita.» (Garcés, 2013)

Partint d’aquest marc, considerant que la inserció de bona part de l’activitat cultural en la lògica econòmica liberal no és prou reeixida, a continuació assagem el diàleg entre quatre punts crítics en la dinàmica cultural i l’ESS, a la recerca d’una altra economia per a la cultura.

Desigualtats en el sector cultural i l’ESS

Com passa en tants altres àmbits de la societat, i malgrat que no ha estat habitual tenir-ho en compte, entre els professionals del sector de la cultura també hi ha diferències econòmiques molt importants. Ho assenyalava, per exemple, Javier Rodrigo (2014) a l’article «¿Es posible una economía feminista de la cultura?»: en molts àmbits culturals podem trobar desigualtats notables en la distribució de poder, la qualificació de les tasques i les retribucions.

En el sector públic, per exemple, on sovint es busca vestir de prestigi les institucions amb «grans fitxatges», es donen diferències salarials molt àmplies entre la remuneració dels càrrecs directius a les grans institucions culturals i la dels càrrecs subalterns o del personal dedicat a activitats educatives de les mateixes institucions. Aquestes diferències, per exemple, en alguns equipaments es troben en una forquilla per sobre de la relació d’un a deu entre els càrrecs més ben remunerats i els pitjor pagats.

Assumir el marc de l’ESS també suposaria posar en qüestió l’obediència amb què sovint s’accepten les diferències al sector cultural,

Des de fa un temps, els treballadors dels museus de Barcelona han fet palesa aquesta situació i en altres sectors, com el musical, moviments com l’SMAC (Sindicat de Músics Activistes de Catalunya) també han assenyalat desigualtats econòmiques significatives entre diferents perfils professionals. Així mateix, el col·lectiu Dones i Cultura està insistint en les desigualtats, en aquest cas des de la perspectiva de gènere, i denuncia com en un munt d’espais culturals, tot i haver-hi una proporció alta de dones, els espais de poder i visibilitat són ocupats principalment per homes.

Sembla com si d’alguna manera en els darrers temps hagués caigut un vel en aquests aspectes i ara fossin més perceptibles aquests conflictes en cultura, en un entorn on fins no fa gaire aquestes qüestions quedaven amagades darrere de factors com la desinformació, la suposició que la precarietat en cultura és generalitzada i tothom hi cobra poc, la idea que la cultura és un bé més enllà dels interessos econòmics, i també darrere d’un respecte desmesurat cap a algunes «patums» de la cultura.

En una economia on la lògica principal és el màxim guany —ja sigui, en aquest cas, el guany econòmic o el benefici en forma de prestigi—, aquestes desigualtats serien relativament importants, però en l’ESS, sota la idea general de construir unes pràctiques econòmiques centrades en el bé comú i la cooperació, la igualtat i la distribució equitativa, començant pel mateix nucli productor, són valors a respectar.

Assumir el marc de l’ESS també suposaria posar en qüestió l’obediència amb què sovint s’accepten les diferències al sector cultural, on les valoracions econòmiques del treball poden ser molt arbitràries darrere de confuses quantificacions de valors intangibles com el prestigi i la qualitat.

Els ecosistemes organitzatius de la cultura i l’ESS

Les aliances entre organitzacions també són definitòries d’allò que constituïm. En cultura és freqüent trobar aliances discutibles.

Durant molt de temps hi ha hagut una tradició d’organitzacions sectorials «verticals», en les quals encara ara podem trobar en un mateix espai corporatiu organitzacions de tarannà i estatus econòmic molt diferents. En la línia del que apuntàvem en parlar de desigualtats, sota la idea de la cultura com un bé comú amb connotacions sagrades es dissimulen i minimitzen les diferències i s’estructuren demandes corporatives que, si ho mirem bé, no beneficien els interessos de tothom.

És significatiu com en els darrers anys en àmbits com ara les companyies de teatre, les editorials, l’art i la música, entre d’altres, van apareixent noves agrupacions, sovint autodefinides com a independents o alternatives, que, reconeixent interessos i pràctiques diferents a les organitzacions més poderoses dels gremis, trenquen la dinàmica anterior. Potser en aquests moviments que, sense deixar de ser corporatius, tendeixen a posar més l’accent en valors estètics i en favor de la desconcentració, podem trobar el germen per a una altra mena d’aliances culturals, més properes a l’ESS.

També en l’activitat, l’entorn cultural sovint ha estat insensible a les contradiccions en l’elecció dels seus aliats

També en l’activitat, l’entorn cultural sovint ha estat insensible a les contradiccions en l’elecció dels seus aliats. Pensem, per exemple, en les fortes contradiccions que apareixen en moltes aliances de patrocini i suport. Com és sabut, podem trobar l’artista amb el missatge més crític i trencador del món actuant a la seu d’una entitat bancària que practica desnonaments, especula o ven armes, sense cap problema aparent, o simplement emetent imatges anticapitalistes en l’escenari d’un festival carregat de marques multinacionals. Són contradiccions que es sostenen de manera confusa sota l’imaginari de l’autonomia de l’art, el que suposa que el missatge d’un artista no es veu afectat per l’entorn en el qual es presenta.

En l’ESS és important transcendir els objectius de cooperació i equitat i la vocació de fons de transformació social més enllà de la mateixa organització, per reproduir-los en el treball en xarxa amb altres organitzacions. S’insisteix en la idea de crear un mercat social, és a dir, de fomentar les relacions de col·laboració, intercanvi i reciprocitat entre organitzacions amb objectius comuns, de manera que s’afavoreixin la solidaritat i la distribució de riquesa dins del mateix entorn.

Aquesta forma d’entendre les coses es reflecteix, per exemple, en la FESC, la fira Literal o el BAM Cultura Viva, esdeveniments propers a l’ESS on es busca que totes les organitzacions implicades —la gestió de les barres, la de les infraestructures, etc.— responguin a una mateixa mirada, afavorint la solidaritat entre totes les parts implicades i perseguint un millor aprofitament de la riquesa generada.

El paper de la cultura en la construcció de ciutats i l’ESS

Sovint s’ha assenyalat el paper de la cultura en el desenvolupament urbà des de la idea de la gentrificació. La cara amable de la cultura en forma de grans equipaments culturals o de petits negocis i associacions es presenta i pot funcionar com a instrument de regeneració de barris deteriorats, però alhora es converteix en un element que incideix en l’encariment dels pisos dels llocs on s’ubica i en factor d’expulsió de la població amb menys recursos.

Aquest fet s’ha assenyalat amb freqüència per posar en relleu com darrere d’activitats i col·lectius que es pensen com a generadors de benestar i bé comú hi ha una cara fosca, sovint involuntària, que consisteix en la seva contribució a reconfigurar negativament l’entorn urbà.

En un sentit no gaire diferent, però portant el problema més enllà de la gentrificació, l’antropòleg Manuel Delgado, entre d’altres, ha denunciat en molt diverses ocasions el paper de la cultura en els processos de reconversió urbana: «Per tot arreu ens trobem amb exemples de fins a quin punt s’entrecreuen en un mateix camp, en l’actualitat, els valors associats a l’art i la cultura en general, d’una banda, i, de l’altra, grans dinàmiques de mutació urbana de gran espectre que aconsegueixen avui dimensions planetàries.» (Delgado, 2008)

darrere d’activitats i col·lectius que es pensen com a generadors de benestar i bé comú hi ha una cara fosca, sovint involuntària, que consisteix en la seva contribució a reconfigurar negativament l’entorn urbà

La cultura també ha tingut un paper destacat com a camp d’experimentació en la construcció de l’imaginari del subjecte-marca (Rowan, 2012), que ara també serveix per a fonamentar l’emprenedoria a escala general. Sobre el treball en cultura, sovint es diu que és un treball lúdic, que treballem en el que ens agrada, i això serveix d’excusa per a justificar tant l’autoexplotació com l’explotació per part de tercers. Aquesta mateixa mena de condició ha servit després per a explicar la situació de moltes altres persones —els anomenats emprenedors— a qui es demana quelcom molt semblant: molta dedicació personal no remunerada, darrere d’un suposat futur de realització personal i riquesa.

En un sentit similar, també relacionat amb el paper de la cultura en la construcció de subjectivitats, Yayo Herrero (2013), des de l’ecofeminisme, considera important el paper de la cultura en la construcció del sistema depredador i inviable en el qual vivim. Valors com el de la producció, l’autonomia (en lloc de la codependència) o la separació entre natura i cultura constitueixen la base ideològica que fonamenten el sistema en què vivim.

Potser seria una mica forçat extreure d’això una relació de responsabilitat entre la gent que treballa en cultura i l’autoengany generalitzat en l’emprenedoria, o el sistema insostenible en què vivim, ja que la gent que treballa en cultura potser són alhora víctimes i productors, però sí que ens serveix per a assenyalar les relacions de codependència entre la cultura i altres àmbits de la vida sobre els quals cal incidir.

Un cop més, la consciència sobre la incidència de la producció en la construcció del marc comú apareix com a valor de l’ESS que podria ajudar a atendre i combatre aquesta situació, aquests efectes col·laterals de l’acció cultural. L’activitat cultural no es pot limitar a la seva dinàmica més o menys encotillada, i potser necessita la inserció en unes estructures i valors i en unes xarxes de relacions, que possibilitin una acció conscient i corresponsable amb el seu impacte general.

Les relacions entre creació i societat i l’ESS

Sovint, en el debat mediàtic i en el discurs que emeten persones i empreses que viuen o volen viure de l’activitat cultural s’identifica la cultura amb l’activitat de producció cultural que desenvolupen aquests actors, als quals s’identifica com «el sector cultural». Es fa el paral·lelisme amb altres activitats econòmiques en què sembla més clara, o s’ha donat per acceptada, la separació entre l’activitat de producció i la de consum, i per tant hi ha una distribució de rols entre productors i consumidors. En aquesta separació, s’amaga que l’entorn social, que en el relat sovint acaba reduït al paper de públic, és molt més important del que s’acostuma a donar per entès en l’acte cultural. El públic no és només el darrer esglaó d’una cadena de consum, sinó que també és partícip de tots els codis i continguts que possibiliten la creació i allò que entenem per producció cultural. La creació no és possible sense aquest magma compartit entre creadors i públic i, per tant, el discurs que presenta la creació com un procés de producció unilateral no es correspon del tot amb la realitat. Amb això no volem negar el paper, la feina i les habilitats dels creadors i d’altres agents que participen en la difusió cultural, però sí que volem assenyalar que el relat en què se’ls ubica com a font unilateral de producció té quelcom de fictici.

El relat que qüestionem, però, acaba funcionant com a fonament dels models d’explotació comercial de la cultura que coneixem. Per poder situar la cultura com un producte a vendre, cal consolidar aquesta visió que en certa manera expulsa la societat del lloc de la creació i ubicar-la en el del consum. Això, i l’encapsulament de la cultura en els productes en lloc d’en els processos. Només afirmant i consolidant en el pensament col·lectiu aquesta separació és possible portar la cultura a l’explotació d’una transacció comercial.

El públic sovint és tractat com a ignorant, insensible i insolidari des del sector cultural

Dèiem, però, que aquest és un relat que no ens funciona i que considerem que no funciona en general. És curiós observar, per exemple, que des de fa molts anys hi ha una continuada tensió entre l’espai de la producció cultural i aquest lloc del consum al qual es vol relegar la majoria de les persones. El públic sovint és tractat com a ignorant, insensible i insolidari des del sector cultural, i la resposta d’aquest públic —acceptant que qualsevol apreciació general sobre el públic sempre pecarà d’imprecisa— sovint és d’indiferència envers l’altra banda. Així, doncs, podem entendre, per exemple, que totes les demandes del sector que diuen que «cal formar públics» o que «cal educació contra la pirateria», en el fons identifiquen el públic com a adversari i no com a aliat, i les respostes que s’hi donen són conseqüents. Entenem que totes aquestes friccions es poden interpretar com l’intent d’imposar un paradigma, el dels productors culturals, envers els desposseïts consumidors culturals, i les resistències conseqüents per part d’una població que no accepta el joc proposat.

En aquest marc sembla interessant pensar en el potencial del cooperativisme de consum com a eina per a imaginar una organització de la cultura que ajudi a articular d’una altra manera aquestes relacions.

El cooperativisme de consum parteix de l’organització dels consumidors per a proveir les seves necessitats amb menys intermediaris i aprofitant els avantatges de l’agrupació de persones associades. Potser l’imaginari contemporani més evident són les cooperatives de consum agroecològic, on hi ha una agrupació i organització de persones que estableixen relacions directes amb els pagesos productors per a comprar aliments saludables i de proximitat.

En cultura també tenim referents de cooperativisme de consum, però potser ens queden tan lluny en el temps que han perdut la vigència de la seva activitat i el seu sentit originari. La FNAC, per exemple, va començar a França com a associació per a facilitar l’accés econòmic a productes culturals. Ara mateix aquest sentit està, òbviament, perdut i la percepció que en tenim, així com la seva realitat jurídica, és la d’una gran empresa transnacional.

La pregunta de com seria un cooperativisme de consum en l’actualitat, però, ens sembla del tot suggeridora i pertinent. Potser ens podríem preguntar, per exemple, com seria una d’aquestes plataformes que sorgeixen per a escoltar música, veure cinema o comprar llibres si fossin de gestió i propietat col·lectives, des dels consumidors. O potser hauríem de pensar més en petit i local i imaginar com serien organitzacions en què consumidors i creadors compartissin interessos en la creació i difusió de propostes culturals, de la mateixa manera que ho fan pagesos i consumidors en les cooperatives agroecològiques.

4. Dos processos que s’haurien de trobar

Arribats a aquest punt, es fa necessari dir i reconèixer que, malgrat la forma de presentar-ho, les crítiques esmentades i els camins insinuats en aquest article per a superar-les no constitueixen una novetat en l’àmbit de la cultura. Les crítiques a les desigualtats, el sentit i pràctica de la mutualització entre col·lectius, la responsabilitat en la relació amb l’entorn o la voluntat d’invertir o cuidar les relacions entre creadors i espectadors potser no són prou hegemòniques, però ja són presents des de fa molts anys en diversos col·lectius i agents culturals.[5]

El sentit de relacionar-ho amb l’ESS, per tant, no estaria tant a proposar aquestes reflexions com a novadores com a recollir una sensibilitat ja existent en l’àmbit cultural i relacionar-la, d’una banda, amb una nova mirada sobre l’economia, superant aquelles posicions de tall aristocràtic que identifiquen la puresa cultural amb la negació de la dimensió econòmica que esmentàvem al principi i, d’una altra, amb el teixit d’organitzacions, més enllà de l’espai cultural, de l’ESS, amb les quals potser val la pena establir vincles i col·laboracions diferents dels resultants de l’actual convenció que suposa que el patrocini i mecenatge són els principals llocs de diàleg entre empreses i cultura.

Fins i tot ens atreviríem a dir que en la naturalesa de força pràctiques culturals hi ha molta micropolítica i valors implícits que també podrien contribuir a enriquir el teixit de l’ESS, sovint emmarcat i condicionat, malgrat tot, en sectors de producció clàssics. D’una banda, aquest text assenyala amb esperit crític algunes posicions que separen cultura i món, i d’altra banda, mostra que la cultura en la seva dinàmica inclou moltes singularitats i sensibilitats en àmbits com ara les cures i la cooperació, entre d’altres, practicades sense les rigideses de l’organització empresarial, que poden ser beneficioses en la mirada i l’enriquiment del teixit de l’ESS. Però això ja seria matèria per a una altra reflexió, per al desenvolupament de la qual potser calen moltes noves pràctiques.

 

Referències bibliogràfiques

Barbieri, N. (2012). ¿Por qué cambian las políticas públicas? Una aproximación narrativa a la continuidad, el cambio y la despolitización de las políticas culturales. El caso de las políticas culturales de la Generalitat de Catalunya (1980-1988). Tesi doctoral presentada al Departament de Ciències Polítiques i de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Recuperat de https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/97352/nbm1de1.pdf?sequence=1.

Delgado, M. (2008). «La artistización de las políticas urbanas. El lugar de la cultura en las dinámicas de reapropiación capitalista de la ciudad». Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. XII (270). Recuperat de https://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-270/sn-270-69.htm.

Garcés, M. (2013). Un mundo en común. Barcelona: Edicions Bellaterra.

Herrero, Y. (2013). «Miradas ecofeministas para transitar a un mundo justo y sostenible». Revista de Economía Crítica (16).

Jané, J. (2013). «L’economia social i solidària. Alternativa a una economia en crisi?». Economia solidària. Recuperat de https://www.economiasolidaria.cat/wp-content/uploads/2013/05/LESS-alternativa-a-una-economia-en-crisi.pdf.

Martinez, R. (2013). «L’economia de la cultura no existeix». Nativa, música i cultura vistes des de Barcelona. Recuperat de https://nativa.cat/2013/12/leconomia-de-la-cultura-no-existeix/.

Rodrigo, J. (2014). «¿Es posible una economía feminista de la cultura?». Nativa, música i cultura vistes des de Barcelona. Recuperat de https://nativa.cat/2014/11/es-posible-una-economia-feminista-de-la-cultura/.

Rodrigo, J. (2015). «¿Economía cooperativa en cultura? Prácticas y tentativas de la cultura de lo común (1)». Nativa, música i cultura vistes des de Barcelona. Recuperat de https://nativa.cat/2015/03/economia-cooperativa-en-cultura-practicas-y-tentativas-de-la-cultura-de-lo-comun-1/.

Rowan, J. (2012). «Marcas, sujetos-empresa y otras formas de vida contemporánea». Revista Quimera, 336. Recuperat de https://www.demasiadosuperavit.net/?p=101

Rowan, J. (2016). Cultura libre de Estado. Traficantes de Sueños. Recuperat de https://www.demasiadosuperavit.net/wp-content/uploads/2018/05/LEM7_cultura-libre-de-Estado.pdf.


[1] Declaració de la Comissió de Cultura d’AcampadaBCN de la plaça de Catalunya a l’any 2011. https://culturaacampadabcn.wordpress.com/declaracio-declaracion/declaracio_comissio_cultura_acampadabcn/.

[2] Proposta de Llei d’economia social i solidària, 2015, recollida a L’economia social i solidària a Barcelona, Anna Fernàndez, Ivan Miró (La Ciutat Invisible).

[3] «Hi ha pràctiques d’ESS que són esporàdiques: la col·laboració, productiva però voluntària, en un projecte de programari lliure per la xarxa; un acte o un hàbit de compra responsable; alguna aportació econòmica a una entitat de finances ètiques, la participació estrictament com a consumidor en una cooperativa de consum, etc. D’altres pràctiques cristal·litzen en organitzacions informals com ara xarxes d’intercanvi entre particulars o entre empreses (alguns amb moneda social), horts comunitaris, microeconomies comunitàries vinculades a grups neorurals, el moviment de programari lliure, etc. Per últim, n’hi ha que esdevenen organitzacions formals de caràcter empresarial, la qual cosa sol aportar-los consistència i continuïtat. D’aquí ve que moltes d’aquestes pràctiques s’hagin formalitzat en empreses cooperatives de tot tipus, com també en societats laborals, empreses d’inserció, mutualitats de previsió social, confraries de pescadors, fundacions, associacions d’intervenció social i empresaris autònoms.» (Jané, 2013)

[4] DD.AA. «¿De qué hablamos cuando hablamos de Economía Social y Solidaria? Concepto y nociones afines», XI Jornadas de Economía Crítica. Bilbao, 2008.

[5] Javier Rodrigo (2015), per exemple, recull tota una genealogia de pràctiques culturals que podríem relacionar amb facilitat amb els principis de l’ESS.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )