Skip to content


Summer In Azerbadjan

Escrit el 19/11/2018 per Júlia Bacardit a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

¿Quieres que venga a tu casa, no? No pensaba dormir con nadie esta noche […] I love you but not this way, I’ll never love you this way. It would never work. Yo… necesito papeles. Pero no puedo hacerte esto, no te lo mereces. ¿Crees que soy alguien con quién tener una relación? Me gustaria que fuéramos amigos.

But tell Me, who do you love? —ho deia jo, com si això importés alguna cosa.

What is love? What is love? Who knows it? What is Love?

 

Això últim R m’ho va dir cridant, a la platja, amb els seus amics d’espectadors. Era la festa del seu 25è aniversari i l’estiu s’havia acabat. El catarro, la veu presa i el nas moquejant d’ell ho certificaven. Com és previsible, anava borratxo. Jo també hi anava. Un compatriota seu es va oferir a acompanyar-me a casa. Li vaig agrair el gest, però de fet només volia arrossegar-me amb la bicicleta fins a casa i bramar sola tant com l’alcohol i el cansament m’ho permetessin.

El primer matí que vam passar junts al juny R em va dir que Azerbaidjan és un xiringuito regentat per un fantasma de nom Aliyev. Li vaig preguntar quin era el gran llibre d’Azerbaidjan, el seu Tirant o el seu Quijote. Ell em va contestar que probablement eren les memòries d’Aliyev. Vam anar-nos a banyar. Em parlava de futbol, del temps que va viure a Sud-Àfrica com a estudiant, i a Màlaga. De Màlaga va arribar aquí i aquí va esgotar el permís de residència. La nit de tardor mentre sentia els crits d’ell jo era l’única local entre estrangers i ja feia setmanes que no ens havíem vist. Ho hauria d’haver entès, però vaig resistir-m’hi. A la festa de la platja hi havia els de l’equip de futbol amateur que dirigeix i alguns compatriotes d’Azerbaidjan, tots amb feines i gairebé tots sense papers regulats. També hi havia algunes amigues russes d’R i Ena, la millor amiga d’R. Es van conèixer a Barcelona i comparteixen orígens i l’angoixa de ser il·legals en una ciutat que fa dos anys que és la seva. Ena té una àvia que li va fer de mare a Baku i que ara està malalta. Com que no té papers no pot sortir d’Espanya, però un amic gai local s’hi ha casat fa poc i quan per fi obtingui cita al NIE podrà viatjar a Azerbaidjan, acomiadar-se de la seva àvia i tornar a Barcelona per quedar-s’hi si vol.

Una matinada de juliol R em va trucar per veure’ns i em va presentar com a wife a un amic seu que havia vingut de visita. Vaig mostrar-me incrèdula i R va fer veure que la meva incredulitat l’enfadava. Per primer cop el tacte del seu braç i la visió del seu tors enfundat en una samarreta estreta em van recórrer l’espinada. Amb certs amants sempre hi ha una primera descàrrega elèctrica. Wife. Els pèls del seu pit, el perfum dels seus genitals i la bondat dels seus ulls em van encegar com el desig ens encega i m’ha encegat altres vegades. Però R jugava a escacs a la cuina del pis que comparteix amb un compatriota seu i un indi mentre jo l’esperava despullada al seu llit. No sabia explicar-me perquè preferia jugar a escacs enlloc de follar-me. Tampoc sabia dir-me per què esquivava els meus petons de forma automàtica. La realitat és que alguna part d’ell i les seves feromones rebutjaven les meves feromones.

El company de pis indi d’R viu al sofà. És un tipus bastant més interessant i conversador que R. Un matí d’agost que havia dormit al costat d’R, i de veritat que només dormíem, el seu company indi em va parlar de l’islam. No esperava que un indi fos musulmà, per tot allò de la guerra amb el Paquistan. L’indi va disculpar-se pels atacs de l’agost del 2017 a Barcelona i a Cambrils. R estava tens o a mi m’ho semblava, potser perquè jo estava tensa. Volia tranquil·litzar-los (sobretot a R), dir-los alguna frase intel·ligent i empàtica envers els musulmans del món (sobretot envers R). No vaig aconseguir dir res del que després he fantasiejat que podria haver dit: només vaig mussitar “no en teniu la culpa”. R restava mut, amb la mirada fixa a la pantalla del seu omnipresent portàtil i el seu telèfon en vibració contínua pels missatges que li envien els tipus que volen jugar a futbol després de la feina i que volen saber si R organitzarà partit. El futbol és la seva feina i la seva vida.

Una altra escena d’una altra nit d’estiu a la cuina del seu pis. R, mig desvestit i amorrat a la nevera, empassava pernil de gall d’indi i rúcula amb un gest repetitiu i frenètic. Em peixava a mi, també, i no podia parar de parlar i de menjar i de péixer-me. Estava nerviós com no l’he vist abans ni després cap altra vegada. Em va preguntar si tenia por de perdre llibertat en casar-me. Em va dir que el seu equip de futbol amateur és mi bebé y ahora no puedo irme. Vaig pensar en quin bebè tindríem si en tinguéssim. Tindria els cabells arrissats i poc abundants i el crani en forma de pilota de rugby, que és la forma que he observat que tenen molts caps azerbaidjanesos. Em pregunto què deu fer que un grup de persones tingui la closca d’una forma o d’una altra, si hi ha cap teoria antropològica que no sigui una merda de pamflet racista que ho expliqui. Potser els azerbaidjanesos tenen el crani com la resta i tot són cabòries meves. De la cuina estant li vaig dir que tenia por que em fessin mal, que és l’únic que era veritat i l’únic que sabia. En lloc d’especificar que tinc pànic de casar-me amb algú que m’agrada i que només es vol casar amb mi pels papers li vaig escopir que “no crec en el matrimoni”, que és una tonteria gegantesca: l’important del matrimoni no és creure-hi, sinó acabar fent-ho igualment.

Tendría que ser mucho mejor, ¿no crees?’, m’havia dit una vegada. El que havia de ser molt millor era la química entre nosaltres. Hauríem d’haver tingut més coses a dir-nos, però la realitat és que no en teníem gaires. Tot i així ell sempre m’instava a escriure-li quan arribés a casa encara que fos a ple dia. La nit d’octubre ja no em va demanar que li escrivís a l’arribar a casa, i en canvi va ser l’únic moment en què la meva vida perillava carrer Marina amunt, zigzags entre sanglots sobre les rodes de la bici. La nit de la borratxera de tardor R la va acabar cridant Salam alekum al vent en una explosió d’orgull a la defensiva. Soy musulmano, musulmano, i ho deia ben begut, ell que per no fer ni tan sols s’està de menjar porc. Musulmano, deia. Em va fer pensar en ‘ano’ i em va semblar divertit. Mai fins llavors no m’havia dit que era musulmà. Ja ho sabia, clar, com ell sabia que jo soc ‘cristiana’. Havíem parlat de com canvia la vida de les adzerbaidjaneses quan es casen, i de la islamofòbia. Només jo vaig parlar d’islamofòbia, el primer matí que vam passar junts i després cap matí més.

Hablas de los guiris que viven aquí, habláis mal del turismo, y seguro que tampoco nos queréis a nosotros _

Jo volia que ell hi fos i que l’estiu no s’acabés mai. Vaig dir-li que m’era igual, que fos musulmà, que aquestes coses no m’importaven. No ha servit de res que no m’importessin. I quan ara que fa fred ell s’escola a la meva memòria només em ressona l’eco del necesito papeles, it’d never work, I’ll never love you this way. No sé quants dies va fingir (tan malament com sabia) ni quants dies seguits va valorar la idea de seguir-me la veta fins que m’hi casés i ell pogués respirar tranquil amb el beneplàcit legal de la meva firma. Un vespre em va passar un full per la cara i em va instar a signar com en un to sarcàstic. Va dir alguna cosa de la fi dels seus problemes i jo vaig sentir una cremor premonitòria i vaig mirar cap a una altra banda. No hi ha pitjor cega que la que no vol veure. I tot i així si pogués canviar alguna cosa d’aquest estiu que he passat amb el cap a un país exòtic calaria foc a la llei d’estrangeria. No ho faria per Justícia Social ni per Empatia, que també, sinó perquè el DNI, un tràmit ofensiu i una marca nacional que ni és la meva, m’ha fet acabar el meu estiu de l’any 2018 de la pitjor manera. Clar que per mi només ha estat això: un estiu.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )