Intervenció d’Elsa Casanova al 17è Fòrum Indigestió.
Culte a la còpia
(Una petita reflexió –com a disenyadora– amb voluntat imparcial)
Quan pensem en còpies tendim a associar-les amb un concepte negatiu, però aquesta percepció no sempre ha estat així ni a tot arreu ho és. Des del sentit comú contemporani una autèntica artista, una arquitecta de veritat, una dissenyadora… no copien! Les còpies estan envoltades de desprestigi perquè valorem els originals com a objectes de culte i mitifiquem la figura de l’autora. Entenem a l’autora com a “geni creador”, i a nosaltres com a espectadores de la seva firma. A l’Orient, en canvi, la percepció és contrària, no hi ha moral de la còpia. A la Xina, per exemple, copiar alguna cosa és una forma de mostrar respecte per la seva manufactura. Per tant, autoria i originalitat no són conceptes intrínsecs i invariables sinó que depenen del context sociocultural. L’evolució de la tecnologia és un element clau que fa que aquests paràmetres es vagin qüestionant i redefinint.
L’invent de la impremta al segle XV va permetre la reproducció sistemàtica en un pla 2D i la introducció de la cadena de muntatge de Ford al segle XX va iniciar la fabricació industrial en sèrie. En aquests dos moments es van començar a replantejar el significat d’original i es va deixar d’entendre com a una “cosa” única. Ara amb la Revolució Industrial 4.0 ens trobem en un altre punt d’inflexió. Han aparegut alternatives de fabricació digital que permeten la reproducció de peces complexes de manera acurada i assequible sense necessitar grans infraestructures (impressores 3D, escàners 3D…). Els processos de “còpia” que abans estaven només a les mans d’algunes persones ara s’han democratitzat.
Però, el gran dilema que sorgeix quan analitzem el tema de les còpies són les desigualtats de poders. Les estructures de poder sempre han anhelat controlar allò que és fals per evitar desestabilitzar-se. Hi ha grans empreses que es creuen amb la legitimitat de copiar la feina de petits creatius però, alhora, veten la reformulació de la seva pròpia imatge o dels seus productes. Com si poguessin decidir qui pot i qui no pot copiar, com si l’autoria es tornés relativa. Qui regenta l’autoritat té les eines i el control necessari per explotar les vulnerabilitats de la part més dèbil. És per això, que en un sistema arrelat als valors capitalistes i que sembla només protegir els interessos d’aquelles persones que posseeixen el domini intel·lectual, copiar com a acte crític, des de la posició del no–poder, pot ser una manera de curtcircuitar i qüestionar el statu quo.
La cultura no ha d’evitar la mimetització, la creació depèn en gran mesura d’idees existents i és en si mateixa una remescla. El problema és utilitzar idees alienes sense citar-les ni reinterpretar-les i, a més, comercialitzant amb elles. La missió, del que es podria entendre com a còpia lícita, no ha de ser el frau, sinó fer evident i identificable que existeix un original i una autora, per posar sobre la taula el dubte de si és realment proporcional el valor de culte i la mitificació que envolta les peces originals. És només en aquest cas, que la còpia es converteix en un element amb caràcter activista amb l’objectiu de desestabilitzar el sistema polític i econòmic actual i posar en dubte el seu funcionament. Les noves tecnologies i els processos d’autoproducció aposten per una filosofia amb perspectiva d’obrir cada cop més les eines per l’intercanvi cultural. Les noves tecnologies permeten democratitzar els mecanismes de la còpia, per tant, també s’ha d’adaptar i reformular la legislació i la nostra concepció envers original, autoria i còpia. A més a més, lluitar perquè les relacions entre tot això siguin més igualitàries de les que hi ha ara.
Aquí pots veure el fòrum sencer:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.