Skip to content


La veritat no està anunciada

Escrit el 06/10/2018 per Júlia Bacardit a la categoria Intervencions al Fòrum, Vídeos.
Tags:

Intervenció de Júlia Bacardit al 17è Fòrum Indigestió.

La veritat no està anunciada. Com que no se m’acudia res més pretensiós vaig agafar aquest títol i ara em veig obligada a explicar-vos alguna cosa que tingui a veure amb la tecnologia i la cultura que sigui veritat i que a més us l’anunci jo. El verb anunciar té connotacions molt divines o molt de màrqueting i publicitat i lamentablement jo no us puc anunciar res.

Només puc dir-vos de manera desendreçada que la tecnologia és aquí per quedar-se i que jo encara no disposo de cap aplicació per guardar totes les contrasenyes que utilitzo en totes les xarxes socials de les quals participo. Em pregunto: per què guardar contrasenyes, si Google ja sap la contrasenya. No pot ser gaire pitjor que això. L’única cosa pitjor que podria passar és que em traguessin els diners directament del compte corrent, i fet i fet no traurien gaire res. Volia parlar de com la tecnologia se’ns menja i de com la immensa majoria de nosaltres no tenim ni idea de com funciona realment. Si no tenim nidea de com fer-la servir, jutgeu per vosaltres mateixos si tenim o no punyetera idea de com fer que el món sigui més just del que ha estat fins ara malgrat els GAFAM (Google, amazon, facebook, Microsoft) i els drons teledirigits.

I això que la tecnologia és una cosa que hem tingut sempre, que forma part de nosaltres. Tecnologia i la cultura van de bracet des que es va inventar el foc. Potser fins i tot d’abans, però el foc ajuda a explicar-ho: dins les flames es cou la carn, que és una cosa molt pràctica, perquè la carn sense coure és dura. A més de coure carn, entorn al foc s’expliquen històries, i explicar històries és una cosa tan poc pràctica com la cultura i les històries són el pilar de totes les cultures. Si saltem del paleolític al neolític, conrear és cultura i és tecnologia. Cultura ve de cultivar, de fer néixer i créixer alguna cosa a partir d’una llavor plantada en una terra ja treballada i fèrtil. La cultura i el coneixement en general tenen molt d’això: capes damunt d’una terra fèrtil. La nostra cultura és molt escrita, però escriure, com el foc i com els cultius, també és una forma de tecnologia. Una tecnologia molt primària, però tecnologia al capdavall. L’escriptura no es va inventar un dia que algú va pensar un poema (els poemes sempre s’han dit, s’han cantat): es va inventar per la necessitat de fer factures, perquè calia recordar què s’havia comprat i què s’havia venut.

Si hagués de definir la tecnologia diria que la tecnologia en un sentit ampli és el que fem servir i sempre hem fet servir per facilitar-nos la vida. La tecnologia és pràctica, és útil, sempre ho ha estat. De vegades és assassina, o ens depassa, o ens porta conseqüències traumàtiques inesperades. Però el seu motor d’existir sempre és facilitar la vida. La tecnologia forma part de la vida però a mi el primer contacte amb algun avenç tecnològic nou sempre em genera una sensació d’alienació i de conflicte. Recordo la primera vegada que vaig tenir la TDT a casa. La tele es va convertir en una estranya. Els botons i canals del passat ja no servien. Ara calia anar al menú. Segur que no era difícil, segur que la majoria de mortals ho podia aprendre fer. Però per mi alguna cosa s’havia trencat: el televisor ja no era un aparell mecànic davant del qual relaxar-se en un acte reflex, automàtic. No. Ara calia re-aprendre a fer-lo anar i no hi havia opció. En comptes de facilitar-me la vida, d’entrada me la complicava.

Més enllà de l’anècdota personal, la incomoditat amb la tecnologia ve de llarg. Hem pogut veure-ho aquests últims dies d’estiu amb tot l’assumpte dels taxistes. Molts taxistes van endeutar-se amb l’estat o amb altres taxistes, van pagar el que no podien pagar en nom de l’estabilitat econòmica de disposar d’una llicència de taxista. Ara una aplicació mòbil que aporta beneficis a alguna persona particular que no ha pagat cap llicència en tota la seva vida els ha substituït. I surten al carrer, emprenyats, alguns d’ells arruïnats pel pagament d’un paper oficial que ha quedat obsolet i resulta inútil. Una amiga meva liberal em va dir l’altre dia que el problema dels taxistes és que són ludistes. El ludisme enfronta tecnologia i cultura perquè és la revolta contra les màquines. En la primera fase de la industrialització va arribar la màquina de vapor i molts treballadors de fàbriques europees van perdre la seva feina. En lloc d’enfadar-se amb els empresaris que els acomiadaven es van enfadar amb les màquines. Van cremar-ne moltes. Volien venjar-se d’una màquina misteriosa i nova que no sabien fer anar quan el que necessitaven era una compensació per part dels poderosos coneguts de sempre, els que ja els explotaven des de molt abans de l’invent de James Watt. No cal dir que la lluita contra les màquines estava perduda abans de començar, perquè fan la feina més ràpid i amb més precisió que qualsevol i mai no demanen festa ni agafen la baixa.

Tal com escau als liberals progressistes, l’argument de la meva amiga liberal davant del tema de la revolta dels taxistes era que les coses són com són i el progrés tecnològic és imparable. Ella diu que els taxistes tenen la síndrome del ludita que s’enfada i no respira abans d’acabar a la misèria, obsolet en un sistema o en un mercat laboral que se li escapa de les mans, que avança molt més ràpid del que poden fer-ho ells. La meva amiga liberal diu que si els taxistes no tenen clientela que s’adaptin als nous temps, que dissenyin una aplicació mòbil que, amb tècniques de màrqueting absurdes i caríssimes, faci la competència a Uber i a alguna altra d’aquestes suposades empreses col·laboratives. Aquestes empreses innovadores tecnològiques i “col·laboratives” havien de portar el canvi social i la llibertat del treball flexible però en alguns casos s’han convertit en relats de terror: conductors de Glovo que dormen a caixers, Deliveroos que són falsos autònoms i que regalen les hores de suor damunt de bicicletes a persones molt creatives que cobren molt més i que escalfen cadires en despatxos de nou a tres del migdia. Aquestes són les conseqüències de l’ús generalitzat d’aplicacions mòbils que en un sentit estricte són realment enginyoses i pràctiques per al consumidor però que són pèrfides pel treballador.

Un dels problemes que tenim amb la tecnologia és que comencem a fer-la servir i a engreixar-la molt abans d’entendre com funciona i les possibles conseqüències globals que tindrà. Quan Internet es va popularitzar no enteníem res perquè a Internet tot semblava gratis. Les ciutats canvien més ràpid que el cor dels homes, deia Baudelarie fa més d’un segle, i ara sabem que al món no només hi ha homes i que el que en època de Baudelaire era un París nou i fumejant avui són les big data recollides per les grans plataformes GAFAM, que són tan poderoses que el mateix Donald Trump s’hi baralla (però aquesta és una altra història). Ara que estic a l’atur i que per fi treballo sense les interferències empipadores de cap AMO i que l’únic inconvenient és que costa cobrar, sovint rebo correus que em recomanen cursos per aturats. L’últim que em van recomanar és sobre neuromàrqueting. La mateixa paraula ja genera un malestar distòpic. El progrés tecnològic té coses molt bones però fa dècades també va fer possible l’Holocaust i ara ha fet possible el neuromàrqueting.

Però rebobinem, Internet també té coses bones. La idea que internet, exponent màxim actual de la tecnologia, és una xarxa i que gràcies a la seva manera horitzontal de funcionar pot promoure la solidaritat és encertada. Ens podem preguntar quin tipus de solidaritat hi ha darrere d’un hashtag o d’un m’agrada o d’un retweet retwetejat centenars de vegades. La solidaritat virtual és light, sense sucre. I tot i així segurament serveix d’alguna cosa: millor solidaritat light que indiferència absoluta, millor transparència que opacitat. Les primaveres àrabs es van encendre amb Twitter. Els resultats d’aquella revolució van ser insuficients i en alguns casos nacionals fins i tot potser contraproduents, però la flama de l’horitzontalitat es va estendre. Perquè Internet és la gran xarxa, i una xarxa no és vertical com una muntanya o com una jerarquia, una xarxa és horitzontal per definició. Fins i tot una xarxa de pescar és horitzontal, i si ara us vinc a parlar de xarxes de pescar és perquè veieu que la cultura i la tecnologia són causa i conseqüència l’una de l’altra. La cultura és molt més que els llibres i la programació del teatre nacional. La cultura són maneres de viure, la cultura dona nom a la tecnologia. La solució no és ser ludita.

A més de gratuït, d’entrada Internet o la pàgina del servidor de google semblava neutral, inodor, incolor, innocu. Neutral i horitzontal, internacional. Amb el temps hem sabut que depèn de la IP que tinguis la teva pàgina web tindrà unes limitacions o en tindrà unes altres. Ara ja sabem que a Internet la mercaderia són les nostres dades recopilades per unes poques grans plataformes que distribueixen la informació a altres grans corporacions que estan tossudament interessades en seguir venent-nos serveis i productes que fet i fet no acabem de necessitar. El progrés ha portat els drons teledirigits d’Obama, que són tan higiènics que permeten fer matances sense ferir ni un soldat nord-americà, que després els soldats mutilats costen calés i al carrer a ningú li fa gràcia veure’ls. I això dels drons és també una llàstima, perquè si ho penses hi ha moltes coses que es podrien fer amb un aparell teledirigit que té ulls a tot arreu i que pot llençar bombes. Segurament en lloc de bombes podria llençar altres coses. Al final no VOLEM viure sense la màquina de vapor, ni sense el foc, ni sense els conreus, ni sense l’escriptura, ni sense Twitter.

Una de les coses que la cultura ha de fer és pensar de quina manera podem fer servir la tecnologia en general i el big data per resoldre problemes que afecten la majoria de la gent. De moment, el big data només està al servei de les corporacions tecnològiques que obtén les dades i de qui pot pagar per aquestes dades. El big data ha de deixar d’estar al servei del màrqueting. Perquè desenganyeu-vos, el màrqueting és el mal, és la mentida anunciada. Davant de les conseqüències destructores del progrés tecnològic l’únic que pot fer la cultura és emprenyar, fer una creuada contra el màrqueting. Perquè tot i que ningú té la veritat, podem dir que el màrqueting té la gran mentida. El màrqueting s’anuncia, insisteix que hem de vendre diferents coses a diferents perfils de persones de manera constant i fins a les últimes conseqüències. El màrqueting confon l’atenció al client amb l’amor, la confiança comercial amb l’amor, els clicks amb la cultura. La cultura, des dels llibres que una escriu fins a la vida que una porta, és la lluita petita però intermitent contra l’estratègia de vendes de les corporacions, i avui resulta que les majors corporacions són del sector tecnològic. És un sector que podria portar-nos major llibertat i justícia però que pertany a uns pocs.


Aquí pots veure el fòrum sencer:


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )