Intervenció de Toni Casares al 17è Fòrum Indigestió.
BREU DIÀLEG AMB MI MATEIX SOBRE LA DIMENSIÓ POLÍTICA DE L’EXCEL·LÈNCIA ARTÍSTICA
(Per ser llegit amb lleugeresa)
– Ostres; em demanen que parli cinc minuts.
– No parlis de tu mateix.
– Sí, d’acord. Però tampoc parlar per parlar…
– No desviar-se del tema, sobretot.
– Quin tema?
– Bé… Tot això de la cultura, no? L’activitat artística. O millor: La mirada creativa, la mirada inquieta… i la seva…
– La mirada creativa?
– Sí. Sobre el món…. Però també, fins i tot, sobre tu mateix.
– L’artista egòlatra, ja hi som.
– No, un momeeent. La mirada des de tu mateix però també des dels altres, en relació amb els altres vull dir. I voler donar sentit o altres sentits a través d’ella, de la mirada creativa dic, i juntament amb els altres poder donar sentit a…
-Espera, espera! Em perdo, m’estic perdent. Els altres?
– La relació de la teva mirada amb la cosa política, vull dir; de tots, de tothom. Una mirada que precisament perquè és molt i molt personal és també política.
– No s’entén. No tindràs temps.
– Espera. La consciència política que neix de la necessitat expressiva més íntima, sí. Amb la voluntat de mirar-se el món i mirar-se un mateix des de perspectives diferents, noves o antigues, delicades o barroeres, però que et posen en dubte a tu mateix…; i de voler construir món construint-te tu mateix i de retruc, si vols, la condició humana i l’espècie humana, si cal, però sempre, precisament, amb aquesta mirada teva. Perquè, sobretot, s’ha de voler fer bé, saber fer-ho bé, poder fer-ho bé… I si es fa bé…
– Fer-ho bé? Aquest és el tema?
– Sí! O potser malament però malament expressament, m’entens? I la necessitat de compartir-ho per entendre millor, per desentendre millor. O no, tampoc. Potser per res, perquè sí, perquè un s’agrada a si mateix i l’altre, en canvi, s’odia a si mateix i un vol arreglar el món i l’altre diu que no hi ha res a fer i que tot és una merda i es posen a escriure o a pintar o a cantar o a jugar amb les noves tecnologies, però bé, amb sentit, amb plena consciència del que fan i del que provoquen, del que volen provocar. No em crec que no es vulgui provocar sempre alguna cosa quan comparteixes la teva mirada creativa sobre el món.
– O per seduir, no? N’hi ha moltíssims que s’hi posen únicament per seduir, i de vegades aquests són els que ho fan millor…
– D’acord, per seduir. Ens hem tornat a perdre.
– No tant. Ara s’entén. Però s’hauria de concretar… Parles de fer-ho bé i de fer-ho malament? Una mica fort, no? Se’ns tiraran a sobre.
– Jo ho veig així. Crec que pot fer-se bé i que pot fer-se malament. Vull dir que hi ha creació “reeixida” (perdó per la parauleta) i creació “no reeixida”. Estic mirant d’evitar paraules com “producte”, “resultat”, “producció artística” perquè això vincula la creació amb la cosa de la indústria i llavors es perd la dimensió cultural de la cultura…
– La dimensió cultural de la cultura? Aquesta és bona!
– La dimensió cultural de la cultura, ja m’entens, ja saps què vull dir.
– Perfectament.
– Doncs això… Merda, per on anava?
– Intentaves parlar de valor, crec. Del valor de la cultura. Del valor de la creació. Bé, malament… bo, dolent…
– Bo o dolent, jo no ho he dit, eh!
– Hi anaves directe. I et fotràs en un… Com es diu berenjenal en català?
– Embolic, vesper, bullit… Ho he mirat al diccionari.
– Ho has hagut de buscar al diccionari? No calia, home!
– I tant que calia! Ho veus? Domini de la llengua. De l’eina de creació. Tècnica. Fer-ho bé. Voler fer-ho bé.
– Ets un Noucentista!
– Potser sí. Però no és això… Em fas dir cada cosa! No és el “berenjenal” el que em molesta.
– Continua, va. Se’ns acaba el temps.
– Fer-ho bé i voler fer-ho bé és important. Forma part de la pròpia definició de la cosa aquesta. Saps què diu la Sardà quan assaja una obra de teatre?
– La Sardà, actriu? La Rosa Maria Sardà?
– Sí. Em sembla que és ella la que ho deia. O l’Anna Lizaran? Bé, tant se val… Ella deia… “Fem-ho bé, que si ho fem bé també agrada.”
– Molt bonic! I es pot saber qui estableix si la cosa està bé o no ho està?
– No! Un moment! Compte! Parlo de fer-ho bé. No de si està o no està bé.
– Hòstia, files prim, eh!
– “Està bé – no està bé…”, “m’agrada-no m’agrada…” És d’abans d’això que vull que parlem. Abans del judici de valor.
– Sóc tot orelles.
– FER-HO BÉ (VOLER FER-HO MOLT BÉ) ÉS UN ACTE DE CORATGE ABISMAL. ÉS ANAR MÉS ENLLÀ DEL QUE JA SAPS, DEL QUE JA TENS SABUT. ÉS INTUÏCIÓ, SÍ, PERÒ PER RESPECTE A TU I PER RESPECTE ALS ALTRES, ÉS TÈCNICA TAMBÉ; RIGOR, OFICI, DOMINI, CONEIXEMENT… SEMPRE AL SERVEI DEL DUBTE, ÉS CLAR, DE LA INCERTESA, DE LA POR, DEL NO CONEGUT, DEL CONFLICTE AMB TU MATEIX I AMB ELS ALTRES
– Caram! T’has posat molt sèrio…
– I espera…: AQUEST “VOLER FER-HO BÉ” (i en el fons no quedar mai satisfet, però això és un altre tema), L’EXIGÈNCIA DE MÀXIMA QUALITAT, MÀXIM RIGOR, MÀXIMA HONESTEDAT, LA… (COMPTE AMB EL QUE ARA DIRÉ…) LA CERCA DE L’EXCEL·LÈNCIA ÉS, NI MÉS NI MENYS, EL QUE DÓNA UN CARÀCTER VERITABLEMENT POLÍTIC A LA CREACIÓ ARTÍSTICA. LA RESTA, FALÒRNIES i PAMFLETS!
– Perdó? I si no m’interessa l’excel·lència? Excel·lir és voler anar més enllà dels altres. A mi m’agrada la imperfecció.
– No, no! És que és més enllà de tu mateix que has de voler anar; per respecte als altres, precisament. Qui ha parlat de perfecció? La perfecció no existeix. La cerca d’excel·lència, en la mirada creativa, és la cerca del coratge.
– El coratge?
– Sí! Atrevir-se a compartir la imperfecció de la pròpia mirada. Compromís amb un mateix. Respecte pels altres. Contradicció i confiança… Política pura!
– Difícil!
– I tant! Molt difícil. S’ha de ser molt valent (i han de dedicar-s’hi moltes hores).
– Moltes hores? Només els rics podran fer-ho…
– I una merda! Llàstima que ja han passat el cinc minuts.
– Buenu. Demà continuem, no?
Aquí pots veure el fòrum sencer:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.