Intervenció de Carla Alsina al 17è Fòrum Indigestió.
Un monstre mig mort fent els seus últims cops de cua, em va dir. Mentre jo li deia que em costava fer de l’esperança una eina de lluita i sobretot d’anàlisi.
Aquests dies pensava, que si estic convidada aquí, és per la comunitat, per haver-hi viscut, per haver-m’hi organitzat, per treballar-hi organitzant festes populars, campanyes socials, associacions, plataformes, manifestacions, ateneus, cooperatives d’habitatge.. De les poques coses que faig sola és llegir, per sort (i avui, resulta que ni això).
Pensar, també ho faig amb gent, “everything is a remix” que diuen. I en aquella conversa, el monstre del patriarcat havia tornat a aparèixer. – Si!, els Incels, són un bastió de geeks emprenyats amb el feminisme creixent, un últim cop de cua del monstre, em deia. Per qui no ho sàpiga els Incels són una colla de misògins emprenyats que es dediquen a assassinar a dones perquè no satisfan el seu dret a tenir sexe, poca broma.
Això em va fer recordar el primer episodi conegut de violació al ciberespai, que es va produir allà als anys noranta en un xat on es jugava un joc de rol. Un usuari havia usurpat les identitats virtuals de dues usuàries i les havia obligat a tenir relacions sexuals amb ell, tot per escrit. Es va crear un canal paral·lel al joc, per debatre què havia de passar amb aquell episodi. S’havia de castigar l’usuari dins el joc i per tant acceptar que allò podia passar allà dins? S’havia de provocar una condemna digital de l’usuari i per tant començar a legislar dins el joc? Massa preguntes i algunes llums a les ombres, calia instaurar una forma d’organització social, convertir una base de dades en una societat. I es van preguntar: com volem viure junts, juntes?
Aquesta pregunta em ressona i ressona al cap: com volem viure junts, juntes? I em ressona sobretot des dels límits per transformar la realitat, cap aquest voler viure juntes.
És real que sovint penso que el monstre del patriarcat, igual que el monstre del colonialisme, el del capitalisme, el del feixisme… Viuen constantment embats; no obstant, penso molt més sovint que aquests monstres coopten les nostres dinàmiques transformadores, els nostres gestos subversius.
A vegades, es pensa en la comunitat com una massa cohesionada uniforme i intangible, altres vegades se’n parlar com un calaix de sastre de tot el que es vol viure participat i referendat, però sigui com sigui tenim una necessitat de cohesió, per la interdependència i la vida social, que va més enllà o més “enqui” dels projectes socio-economico-polítics.
És molt significatiu que l’acte fundacional d’aquella tasca organitzacional de la comunitat de jugadors fos un conflicte, una situació de violència.
I és per aquí, per la punta de l’iceberg que és la violència que també vam començar fa uns anys a repensar els espais d’oci des dels feminismes. Com els volíem viure juntes? Des del lliure gaudi!
Atacar les violències, concretament, les patriarcals, volia dir crear uns espais d’oci pel lliure gaudi, caminant de la ma per fer un entorn, una comunitat que canviés les regles del joc del patriarcat.
Fer-ho en els espais d’oci implicava fer-ho amb i des de la comunitat, també implicava fer-ho en el marc de les relacions, que és el que descriu el que fer en l’oci festiu, per tant, implicava fer allò que volíem, juntes. Ara se’n diu corresponsablement, jo diria que també complicement.
Com diu un amic, el racisme també es combat fent-nos amigues. I és que, quina quantitat de vida i camins possibles sorgeixen des dels afectes.
Voler uns espais de lliure gaudi en l’oci implica moltes tasques productives, però sobretot en el procés que he viscut jo, ha implicat conèixer-nos amb moltíssima gent del barri, parlar de vivències, passejar junts i juntes, intercanviar-nos telèfons… Fer-nos amics i amigues. I per què no dir-ho, també és des dels afectes on es compliquen les coses.
Als anys 20, cantants com Bessie Smith, Ma Rainey, i altres grans del Blues ho tenien claríssim, quan cantaven davant de tota la seva comunitat sobre la violència que patien dins les seves llars. Al monstre del patriarcat se’l combat des de la complicitat de la comunitat.
En aquests moments on tot trontolla, cal pensar si estem mirant massa fora per transformar valors i normes, ja que per a fer canvis socials, cal mirar també dins. Un moviment tan potent i transformador com el feminisme pot fer descobrir a molts i moltes un lloc des d’on expressar-se, un lloc on sembla que pertanys, i també pot passar que el moviment no sigui tant transformador si el que s’expressa i el que el motiva no vol pensar aquest com viure juntes.
El com viure juntes és molest, és aprendre a discrepar, és mirar i revisar acords, és sumar. Fer-ho en comunitat és prioritzar estratègies horitzontals, comptar amb tots i totes, mossegar-se les ungles (i la llengua) i esperar els ritmes de la gent i comptar amb els propis, és aprendre i donar. Organitzar-se així és una revolució.
Parafrasejant i canviant una frase del Comitè Invisible que penja d’una paret de l’Ateneu Popular 9 Barris, no és qüestió d’interpel·lar, sinó, ser comunitat i des de l’afecte, transformar.
Aquí pots veure el fòrum sencer:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.