Skip to content


Que em puc despertar?

Escrit el 14/09/2018 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Quan passava els estius amb l’àvia, una escena recurrent era el moment “jo en banyador apalancat al sofà”. Ja fos escoltant música, fullejant un llibre o mirant alguna bestiesa a la televisió, la situació la irritava profundament, o així ho creia jo. Em mirava com de reüll mentre caminava cap a ningun lloc i deia “Quin garnegàs! Què fas aquí estirat? Que no surts? Segur que tots els teus amics ja estan a la platja..”.

Aleshores, sense deixar de parlar, els retrets, inevitablement, es convertien en una altra cosa: “… amb lo bufó que eres de petit, quina coseta, rosset… te m’agafaves a l’esquena quan et ficaves al nostre llit, entre l’avi i jo… Quantes vegades t’he portat a collibè, des de la platja! … i mira, mira ara quina cosa, llarg com un sant pau, tot el dia estirat… i amb aquests pèls negres…!”

Molts anys després, de fet ha sigut ara pensant-hi, avui sol al bany, he entès que aquest retret diari era en realitat una declaració d’amor en tota regla i també un cant elegíac; la seva manera d’expressar perplexitat davant del pas del temps. La qüestió no era si jo havia deixat de ser un nen bufó i rosset, per convertir-me en un manyoc amorf de carn adolescent, al cap i a la fi es tractava d’una transformació expansiva, positiva; la qüestió era que la meva àvia es feia vella i que aquest fer-se vella, deixant de banda el misteri inassumible de veure com el teu cos es deteriora segon a segon i perquè sí, volia dir, també, que jo, el seu net, començava a deixar de ser part del seu cos i afecte, i esdevenia una realitat al marge. La transformació de nen rosset i bufó a garnegàs pelut badallant al sofà, era la manifestació visible d’aquest absurd vital.

Sempre he sospitat que la meva àvia, en realitat i digués el que digués, no creia en Déu. Així que per a ella, com per a mi, el lent procés de destrucció massiva que suposa tot viure, era un absurd que li coïa i que cap fe en res podia apaivagar. Dic que no creia en Déu, perquè el seu humor corrosiu, per no dir insultant; la seva proverbial mala hòstia; la seva perspicàcia i crueltat a l’hora de desemmascar els memos, mai em van quadrar amb tot allò de la caritat cristiana. De fet, quan de tant en tant, li agafava un atac de proselitisme i tractava d’inculcar-me valors cristians, la descripció que em feia de Nostru-senyor em feia pensar en el Helmut Berger vestit de la Gestapo: “Era un home agraciat, ros, amb els ulls blaus, alt per al seu temps, i més, tractant-se d’un jueu, però ben proporcionat.” Era un crist clarament Wagnerià, el de la meva àvia. Un dia, en plena discussió domèstica, li ho vaig dir i casi em venta una bufetada.

Tot això m’ha vingut al cap, avui, sol al bany, pensant en la relació amb el meu fill. Personalment, fer de pare m’ha fet entendre i rememorar escenes de quan jo feia de fill (o de net), d’una altra manera. Em sorprenc a mi mateix, he pensat, dient-li coses exactament iguals a les que em deia la meva àvia. Hores d’ara, excepte tot aquell rotllo amb els negritus, sempre presents quan no m’acabava el bistec, diria que ja les he repassat totes. El Nic també s’està convertint en un “garnegàs estirat al sofà” i a mi m’entra el pànic, un pànic profund i sense cura.

Aquest estiu potser ha estat el primer en què ho he viscut així. Just aquest matí, sol al bany, m’he preguntat quina imatge tindrà el Nic de mi. Sempre em veu atabalat, remugant, queixant-me,corregint-lo, insultant amb vehemència a la televisió (com un dement)…També és cert, he pensat sol al bany, que riem bastant, que fem moltes bromes… i que també, he pensat sol al bany, escoltem bona música quan anem a la platja. Jo li escolto el Bad Bunny i ell es deixa influir escoltant Public Enemy, Sólo los Solo, NWA o els Clash… (sempre li poso coses que d’una manera o altre puguin connectar amb el que ja li agrada).

Just aquest matí, sol al bany, sol a casa, m’he adonat que m’interessa molt veure com el Nic em veu. Que el meu jo passa per com em veu ell i que ell ja és una realitat autònoma pel que fa a sentiments i judicis. Una intel·ligència que ja no forma part de la meva.

Després de passar molts dies junts, dies esgotadors, puja al Montgrí i deshidratat, ves a les atraccions de la Bisbal i col·locat al límit de l’infart assegut sobre la puta granota psicòpata; rema com un desesperat per el Ter com si fossis l’Aguirre buscant l’or per l’Amazonas; cuina, frega; bota, escala i llença’t dels inflables de Pals, tal com faria un deficient concursant televisiu; més la bronca de “fes els deures”; més la lluita grecoromana dins el mar fins caure rodó sobre la sorra, vençut per un marrec de 10 anys; i ves, també, al súper després; i baralla’t amb l’empanat de torn (acostumen a ser francesos) a la cua del forn; i desperta’t a les 7 del matí quan ell es fiqui al teu llit i et desperti dient “Que estàs despert?” o, encara millor: “Que em puc despertar?”… sí, després de molts dies esgotadors, un cop el Nic ha marxat de viatge amb la seva mare,et quedes sol prometent-te-les feliç i de sobte, quan arriba aquell primer matí en què podries dormir fins les 11, com un garnegàs tu, et despertes com un perfecte imbècil a les 8 del matí i sense ningú a qui estimis prop teu.

I a més, i com els nens creixen, la tristesa es profunda perquè saps que aquests esgotadors i feliços dies que has passat són irrepetibles. L’estiu que ve, ell serà una altra cosa. Arribarà un dia en què ja no li caldrà demanar-me permís per despertar-se.

I és aleshores, al menys jo, quan entens a la teva àvia i els seus retrets que en realitat eren declaracions d’amor i, també, indignació davant d’un temps que t’ho pren tot i no et dóna res. Allò que fem, el temps s’ho emporta.


7 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Francesc Cardeña says

    Whaaaaawwww , que bonic!!

  2. Berta says

    Feliç de llegir-ho. Mare d’un nen a de 12 anys, i filla d’una mare amorosa i tendre i valenta i política, que efectivament, ha deixat empremta en tots dos, i nosaltres, en ella. Que segueixi el camí

  3. IRENE JAUMA MARAGALL says

    bravo, Ramoníssim

  4. Fausti says

    No ho descriguis tan bé, coi!

  5. Capi says

    M’ha encantat.

  6. Bani says

    He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada

  7. enric says

    Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )