Roques pintoresques amb molsa, finestres amb rústecs arquitraus de fusta, com si es tractés d’una modesta construcció agrícola anterior a la revolució industrial, reixes toledanes, carai!: artesania local, una gespa escocesa molt típica del clima mesetari; un fanalet, la mar de bufó, protegit per una coberta a quatre aigües; no hi ha rastre d’enanitos simpàtics, però sí un sòcol de pedra en els murs exteriors de la casa, un revestiment que ens vol fer creure que s’ha fet així, de qualsevol manera; i contra el mur, una roda extreta d’algun artefacte pagesívol per moldre el blat o per fer moure el carro amb… l’horror.
Horror per l’aspecte que té i l’horror per tot allò que representa, un veritable way of life emparentat amb Oropesa, l’explotació intensiva del territori, la bombolla immobiliària i els clubs de Golf de Fabra… però no cal fer volar coloms, n’hi ha prou amb mirar la fotografia amb què la immobiliària anuncia el xalet a Galapagar. Un tipus de vida que no voldria jo per al meu pitjor enemic… envoltat de res, simulacre plàstic estèticament equiparable a la música de David Bisbal i els seus trinos de flamenc-de-parc-d’atraccions, veïns ensopits, amb 16 criatures com mana el cànon de bon catòlic, engominats, amb cotxassos quatre per quatre Camel Trophy, amb les raquetes de pàdel o de squash al maleter, veïns que aixequen el dit petit quan es foten un glop de rosat espumós… l’horror…. l’horror o l’Arcàdia promesa, depèn com es miri, per tot aquell que combregui amb els ideals vitals de FAES i similars.
El gust és una construcció de classe. Quan Pablo Iglesias va decidir hipotecar-se per comprar això a Galapagar va quedar clar que Podemos mai governarà Espanya. El seu màxim representant, vaig pensar quan vaig llegir la notícia, participa dels mateixos valors estètics que Soraya Saenz de Santamaria o Mariano Rajoy. El seu objectiu vital, al menys pel que fa l’habitatge, vaig pensar, és exactament el mateix. Dislocació significativa entre el discurs públic i els somnis íntims. Ciutat jardí, vaig pensar. Explotació insostenible del territori. Heimat. Mad Men amb caspa i amb 50 anys de retard. Suburbi middle class amb possibles. Pantalons de pinces, polo rosa ficat per dins. Metres i metres de carrer on els murs cecs dels xalets privats són un insult a la idea més bàsica del bé públic. Vaig pensar que vuit anys de PP, més els anys bluf de Zapatero, més els anys terribles d’Aznar, ens han convertit, a tots, en conills espantats fins i tot quan no ho sabem i creiem ser alternatius.
Mireu enrere. Mireu com parlàveu i com pensàveu, mireu que toleràveu fa 15 anys. El salt moral, la davallada moral, és un malson. Mireu com parlàvem de drets i de sexualitat, de drogues i d’art, érem més lliures. Però després de tants anys d’ignomínia continuada, sistemàtica i sistèmica, hem metabolitzat l’horror i la por. Descobrir la hipocresia i la corrupció amb la que vam conviure tants anys sense saber-ho, descobrir-ho retroactivament, no ha servit per fer-nos més honestos, per expulsar els lladres, sinó per, empassar més, esdevenir mesells absoluts i, paradoxa total, estupor, perplexitat, per assumir com a propi el programa estètic dels estafadors i prevaricadors. Alguns, pobre Pablo Iglesias, fins i tot, víctimes d’una peculiar síndrome d’Estocolm, han adoptat l’estètica de l’amo com a model de vida.
Us imagineu a Che Guevara lluint un rostre afaitat com el de Fulgencio Batista? No parlo d’ètica política. Per suposat que Pablo Iglesias, pobre, es pot comprar el que vulgui. Estic totalment en contra d’aquells que bramen que un líder d’esquerres està obligat a viure en un VPO de 35 metres quadrats. Si disposa dels diners per comprar-se una casa decent, per què no hauria de fer-ho?… no, pobre, Pablo Iglesias, el problema no és aquest, el problema no és ni tant sols que el líder revolucionari s’avingui de manera tant tendre a fer més grossos els beneficis de la banca hipotecant-se a no sé quants anys, no… el problema no va pe aquí… el problema és l’estètica vital i el model domèstic que fixa el seu destí… els seus anhels vitals… un xalet ostentós, com el que voldria qualsevol votant mig del PP… no vull saber la música que escolta (Taburete?), no vull saber quin és el seu plat preferit (còctel de gambes?)…
S’hagués pogut comprar un pis en el centre de Madrid (l’habitatge compacte és més amable amb el territori que les criminals ciutats jardí), restaurar un castell fet merda amb fossar inclòs (oh, reciclatge!) i instalar-hi plaques solars; comprar una casa de pagès real, atrotinada, no dissenyada des dels paràmetres més quicos del nucli familiar heteropatriarcal-bla-bla-bla (les minyones entraran per una porta de servei flanquejada per bosses d’escombraries?)… hagués pogut, no sé, oferir, entre tanta promesa revolucionària, una fita també estètica, i domèstica!, a l’alçada dels seus suposats ideals polítics… al capdavall, la revolució comença a casa. Però no: vol viure com una Rita Barberà o Ana Mato qualsevol, bronzejar-se a la Sierra, jugar a pàdel, embotir-se dins d’una armilla boatiné com qui va a caçar ànecs; dessecar el territori amb gespa d’importació… per quan engomar-se cabell?, desfer-se la cueta i deixar que els rínxols li decorin el clatell com un Moragues qualsevol…? Daltabaix.
Recordeu aquella gran pel·lícula de Losey? The Servant? Pel·lícula duríssima. Asfixia pura. El servent (Dirk Bogarde), ésser rancuniós i vil que destrossa l’amo (James Fox), però no per instaurar un món millor, sinó per ser ell amo, per vestir-se com l’amo, per poder servir-se el scotch sense haver d’estar de peu, assegut com l’amo… pobre, Pablo Iglesias…
Quan el senyor Rucellai, un home de negocis, va encarregar la reforma del seu Palau a Leon Battista Alberti, a mitjans del segle XV, i Alberti va construir una de les façanes més fascinants de la història de l’arquitectura, nova i antiga, clara i complexa, evident i gents evident, en la construcció d’un nou gust estètic va quedar clar que finalment, després de dos o tres-cents anys de pugna, la burgesia era la nova classe dominant i que el feudalisme s’havia acabat.
Més de tres-cents anys de lluita de classes i quan la lluita va estar decidida, el nou gust va aparèixer prometent un nou món. Una promesa de futur millor. Us imagineu tot un senyor Rucellai construint-se, no un Palazzo renaixentista, sinó una fortalesa pre-romànica? Jo no. Pobre Pablo Iglesias. Tant parlar de revolució i finalment li flipen els clubs de pàdel i els banquets de comunió, l’estètica boda. O això es desprèn de la seva opció domèstica.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.