Intervenció d’Iru Moner al Fòrum Indigestió.
Quan un comença a pensar alguna cosa, a gestar, a elucubrar, en definitiva a crear, ho fa en moments de solitud. Pot ser conduint la furgoneta en el fastigós transit barceloní, pot ser un dissabte al matí avorrit, una tarda de diumenge, o pot ser de paquet en una moto tornant de borratxera, sobre gustos colors, però en definitiva les grans idees surten en la soledat amb un mateix. El meu espai predilecte és el lavabo. Per crear i per cagar. Doncs és en la solitud del water que hi veig clar.
Entre el caos diari, familiar, assalariat, grotesc, impersonal, barbar, sota l’espassa de Dàmocles del treball i l’alienació. Sota l’excés d’informació pensada, concebuda parida sota diferents formes de suposada cultura, però esmolada sota criteris científics psicològics per a satisfer artificialment els nostres desitjos mes bàsics, on es que hem de trobar temps per a gaudir de la cultura? Que és la cultura? es el que ens diuen que és cultura? és cultura segons qui la fa? Podem fer cultura sense ni tant sols saber que el que estem fent és cultura!
Com diu un anunci que m’encanta your fragance your rules. Tu sabràs!
Jo em sento part d’una altra cosa.
De la cultura als barris, l’altra cultura, la popular, la cultura en lletra petita i sense edulcorant sense promos a “lo” bestia, cultura de bar, improvisant, cultura d’ateneu, cultura local, cultura de local d’asssaig, fosc humit i mal engiponat, la cultura dels altres escenaris, abans que no ens els tanquin, de senyores grans i d’avis, dels que ens explicaven que feien per gaudir als grisos anys prememocratics
Som radio, som web, som paper, som tacte i som moviment, som dibuix i som sentiment som comunicació, som els que diem quelcom, encara que quan sembla que no diem res, ho estem dient tot, som com un maximumclatellot a la closca pelada dels cretins dels tv show, allò horrible i detestable que adorm a tothom.
Doncs ens volen Subjectes culturals consumidors de MODES i models esfereïdors, de conceptes clàssics posats a la moda, personalitats que suren de la mediocritat que aixoplugats per a partits, governs o altres preteses personalitats, pugen com l’escuma i la seva cultura ara es genial, i les subvencions es reparteixen entre pardals i perdularis que sota somriures i peloteos varis, omplen les carteres i afluixen talonaris i les tremperes del personal normal que si es paren a pensar en la immensitat de la torroneria de l’assumpte no es poden arribar a creure que el pope de torn de la cultura contemporània del moment… el que fa que sigui tot tant la hòstia, si aquell… sigui un puto avorriment mortal que transmet menys que un rètol de carretera nacional.
Doncs si, aquí es on em fa pudor, i si no que li preguntin als que han currat a l’ICUB, al ximpum al govern o l’estat major, que potser no es pot demostrar i els que pretenen viure de la cultura no en poden ni parlar, però l’ICUB ha fet pudor de socarrim; de contracte al amic, al parent o al sense escrúpols en qüestió. Que el talent i l’esforç, la bona feina i la constància son cosa d’una altra inoperància.
Doncs per a mi la cosa va de tenir temps i seguretat per algun costat, doncs si no tens la sort de poder viure del que has creat o ets un putu crack, la realitat es diu treball assalariat 8, 9 o mes hores a ras, i per aconseguir un pis de lloguer en aquesta ciutat has d’estar disposat que en donin bé pel sac. Això si que és ART, senyories. això si que es art.
I ja no parlem del treball reproductiu, la seguretat social o les carregues familiars, les ix i les caselles, l’atur, l’ajuda, uns collons com un cabàs.
Doncs si família, el que trobo que necessitem es una mica de calma, un llit calent on estar, una mica d’estabilitat al cap, saber on dormirem i que merda menjarem demà, si no senyores no es pot crear. Per això treballar menys i cobrar més, i repartir les subvencions collons, repartiu les subvencions! I deixeu fer musica als locals petits malparits. Això és una mica gratuït però ho havia de dir.
I la cultura obrim-la de bat a bat. Del tot indispensable per a desenvolupar la nostra sensibilitat, la sensibilitat artística i moral, comunitària, grupal, inclús diria que animal, sensibilitat que tots tenim i que és més sensible que el neo còrtex dels de dalt.
Doncs totes tenim un geni en algun costat, en algun forat o al mig del cap. Des de llocs tan insospitats com els budells en traiem poemes i del cap bones idees, del cor en fem cançons, de l’úter meravelles i dels collons canterelles, i creieu-me que he vist als mes grans genis amb un vermut al bar mes decrepit i el fantasma mes barrut a l’escenari més eclèctic.
Així que siguem feliços, mengem sa i deixem-nos portar. Doncs no us parlaré de política cultural perquè no en tinc ni idea de que és i de que va, el que si que us puc comentar es el que sento: que al mon de la política li falta cultura, i que a la cultura li falta valentia, i suprimir l’auto cesura, que no hi ha res més dur que intentar enganyar-se a un mateix i desdir-te del que fas i desfer el que has dit.
Siguem conscients que contradiccions en tenim tots,.
Però no ens passem d’incoherència si no volem acabar com l’Iceta o els mamons convergència.
Salut i festa major.
Intervenció d’Iru Moner al Fòrum Indigestió. Foto: Carles Llàcer.
Intervenció d’Iru Moner al Fòrum Indigestió. Foto: Carles Llàcer.
Vídeo del Fòrum sencer:
En aquesta entrada pots enllaçar a altres textos i intervencions al fòrum:
Iru for precious friend!